La paella mecànica

El passat 12 de juny vaig assistir a una interessant conferència-debat celebrada a la Universitat Literària de València que tractava el tema de la desinformació en els mitjans de comunicació actuals.

El títol de la conferència era: Comunicació i canvi: cap a on van els mitjans de comunicació?
En ella ha participat el conegut periodista madrileny José María Izquierdo, autor del conegut bloc a El País i de l’espai a la cadena Ser “El ojo izquierdo”. En la seua dilatada trajectòria professional va ser cap de redacció de Diario 16, cap de redacció i després director adjunt de El País, així com director dels serveis informatius de Canal+, dels Informatius Cuatro i de CNN+.

L’acte s’emmarcava en la programació del Fòrum de Debats de la Universitat de València NAU XXI, i ha comptat també amb la participació de José Ignacio Pastor Pérez, president de l’Associació Ciutadania i Comunicació, Ignacio Andreu, membre de la directiva de la Unió de Periodistes Valencians i Josep Lluís Gómez-Mompart, catedràtic de periodisme de la Universitat de València, en representació de les entitats coorganitzadores de l’acte, entre les quals també hi ha l’Associació RedPública i Ca Revolta.

M’agradaria assenyalar que NAU XXI és un projecte de la Universitat de València, una mena de un think tank universitari, nascut per contribuir tant al debat social com intel.lectual i proporcionar idees innovadores sobre els  problemes actuals.

En un moment com l’actual en què les turbulències i incerteses generades per la crisi han fet visible que els principals problemes que enfronta la nostra societat no són primàriament tecnològics ni d’índole merament econòmica, sinó més bé en gran mesura polítics, socials i culturals, aquest projecte sorgeix amb l’objectiu de facilitar el debat i la innovació sociocultural en la societat valenciana sobre els reptes que enfronta la nostra societat actual, propiciant la interacció entre els diferents protagonistes del territori, tal i com ho defineix amb les seues paraules la mateixa Universitat.

Com a bon exemple d’açò, en la conferència es va comentar el recent cas de Rafa Nadal, que en el seu Twiter es va lamentar fa un parell de dies de la mort de Nelson Mandela, una informació què li havia aplegat a través de les xarxes socials i que ell havia donat com a vertadera, quan era completament falsa. 

I ací és on es troben a faltar els periodistes, els bons periodistes, en la seua capacitat crítica de filtrar i prioritzar aquest enorme excés d’informació que ens envaeix diàriament a través de tots aquests mitjans, i que ens desinforma molt més del que realment ens informa. I molt més en un moment en què els acomiadaments, els tancaments i les pèrdues econòmiques en els mitjans de comunicació, tant públics com privats, arriben a xifres alarmants i en què la consideració social sobre els periodistes no és precisament alta.

JM Izquiedo va esmentar l’interessant mot de “Infobesidad”, una veritable malaltia social del nostre segle, en la qual l’excés d’informació que ens aplega a través de mil i una fonts diferents ens pot resultar nociva per a la nostra salut individual i, sobretot, social.

Ignacio Andreu, per la seua banda, va emfatitzar en la seua intervenció la manca de protecció que tenen els ciutadans davant la manca de filtres a la informació que ens arriba a través d’internet i de les xarxes socials, malgrat tot que hui en dia aquests mitjans són una excel.lent eina que permet als periodistes més llibertat i instantaneitat en l’enviament de la informació.

J. Lluís Gómez va exposar algunes estadístiques que indiquen que en els EUA un 48% dels ciutadans pensen que la qualitat periodística dels mitjans ha empitjorat en els últims temps. 
Al seu parer, aquest fet es deu principalment als següents factors:
– La precarietat laboral actual que gaudeixen els professionals de la informació.
– La pèrdua de valors de les noves generacions de periodistes.
– L’intrusisme professional del que ell anomena “periodistes mercenaris” i el periodisme groc.

Per la seua banda José Ignacio Pastor donà a conèixer una recent estadística en la qual el 75% dels periodistes per compte d’altre asseguren haver estat pressionats alguna vegada per no donar determinades informacions, o canviar algunes ja elaborades.

En resum, un interessantíssim debat celebrat a la Universitat de València en el qual tots els assistents ens vam apercibir de la precarietat a la qual estem sotmesos tots els ciutadans davant de les informacions que ens arriben dels mitjans de comunicació, per l’impacte que sobre nosaltres produeix la desinformació i la manipulació informativa ordenada des del món corporatiu amb la finalitat de respondre a uns determinats interessos, molt allunyats dels propis de la immensa majoria de la ciutadania. 

Patraix, València (L’Horta), a 14 de juny de 2013.

BANC DE VALÈNCIA (20.03.1900 – 11.06.2013)

Després d’una llarga i penosa malaltia originada per la gestió ruïnosa, el robatori i la cobdícia sense limits provocats durant anys d’espoli continuat, ahir va morir a l’edat de 113 anys l’entitat financera senyera del País Valencià, havent rebut els sants sagraments i la benedicció apostòlica de CaixaBank D. E. P. 

El seu principal executor, en José Luis Olivas Martínez, ex-President de la Generalitat Valenciana, conegut amb el sobrenom del President de la ruïna, li va inocular el verí mortal de l’avarícia i el saqueig de manera continuada des de l’any 2004 fins el 28 d’octubre de 2011, just una setmana abans que es descobrira la seua fatal malaltia de fallida a causa de l’alta exposició al verí del totxo i la rajola durant tots aquests anys.

Jose Luis Olivas, en reconeixement a la seua extraordinària perícia per injectar aqueix mortal sense haver estat percebut, va ser generosament recompensat amb un salari de 1.62 milions d’euros durant l’any 2011, i a hores d’ara és un home completament lliure. 

Els seus afligits accionistes, xicotetes i mitjanes empreses del teixit productiu valencià i xicotets estalviadors, els preguen una oració per l’etern descans de la seua ànima en el cel de les finances.

Amén!

Patraix, València, a 13 de juny de 2013.

Crida molt l’atenció el debat públic suscitat per l’alcaldessa de València en els mitjans de comunicació per la seua obstinació en una cosa que, sense dubte, és de vital importància per a la ciutat: el manteniment del tendal que cobreix la Plaça de la Mare de Déu. Una cosa certament determinant en la qualitat de vida dels ciutadans de València, com fàcilment podem suposar!!
 

Fa uns mesos la Comunitat de Propietaris de l’immoble número 4 de l’esmentada plaça, va presentar un recurs contra la instal.lació a la façana de la seua finca dels ancoratges per la fixació d’un immens tendal de 1.500 metres quadrats, la funció del qual és la de cobrir la plaça durant la celebració de determinats esdeveniments. El recurs ve motivat pel temor que la instal.lació d’aquests ancoratges deteriore la façana del seu l’edifici.

La instal.lació d’aquest tendal suposa tan sols uns mòdics 300.000 euros, mentre que, alhora, Càritas Diocesana de València, per exemple, denunciava que la partida referent a Benestar Social reduïa un 7 per cent el seu pressupost per atendre les necessitats de les persones més necessitades, o Jaume Serra, president del Banc d’Aliments de València, feia una dramàtica crida a les institucions i a la societat valencianes perquè els magatzems d’aliments de València s’estan quedant buits, coincidint amb l’increment de les necessitats de les famílies pel tancament dels menjadors escolars. 

El recurs presentat pels veïns va ser desestimat pel propi Ajuntament de València. El tema està ara en mans del jutjat.

Però l’alcaldessa no dóna el seu braç a tòrcer en aquest assumpte d’importància cabdal per a la ciutat.

Fa uns dies s’ha sabut que la pròpia Rita Barberà va enviar cartes personals als afectats per intentar arribar a una entesa que permeta instal.lar-hi el seu anhelat tendal sobre la plaça.
Rita declarava que la seua intenció “no és entrar en litigis judicials amb els veïns (…) És l’últim que vull i faria”, alhora que feia “una vegada més una crida al diàleg, a la comprensió, a la lògica i al sentit comú”, per acabar dient que “La meua voluntat continua sent no arribar als tribunals, però puc assegurar a tots els valencians que tendal haurà”… ‘pels meus ovaris’, es va oblidar de rematar la frase a Rita.

Al costat d’aquesta notícia es podia trobar aquesta altra a l’edició valenciana d’un important diari espanyol: “Calçada nova, torrasses ruïnosos. El Consistori executa l’obra més econòmica del Pla de la Muralla Àrab, mentre torrasses i mur es deterioren”.

La notícia denunciava que la rehabilitació de la muralla islàmica de València, construïda al segle XI sota el regnat d’Abd al-Aziz i descrita com una de les més perfectes d’al-Andalus, havia tingut fins ara quatre plans públics diferents (el primer d’ells enllà per l’any 1991), sense que s’haguera complert ni un sol d’ells.

Per donar idea del seu lamentable estat de ruïna actual, en ple centre històric de València, només cal pegar una ullada a les fotografies que adjunte al post.

El 2005 es va aprovar el Pla d’Urbanització de l’Entorn de la Muralla Àrab del barri del Carme. El projecte tenia quatre unitats d’execució, en les què quedarien visibles retalls de 137 metres de la muralla, a més de diversos torrasses, amb una antiguitat de 1000 anys.

Doncs bé, transcorreguts set anys des de l’aprovació del pla, només s’han iniciat les obres de menor pressupost, consistents en la renovació del paviment urbà, mentre trossos de les torrasses àrabs i de la muralla se segueixen caient a terra davant la desídia i l’abandonament de les autoritats municipals i autonòmiques.
Però aquest fet sembla no haver suscitat la preocupació ni les ires de l’alcaldessa, tal i com ha succeït amb la negativa dels veïns de la plaça de la Mare de Déu a la instal.lació del tendal, actuant en legítima defensa dels seus interessos com a propietaris dels seus habitatges.

Un parell de fets que deixen ben a les clares quina ha estat la sensibilitat i quines has segut les prioritats de les polítiques dutes a terme per Rita Barberà a la ciutat de València.

Patraix, València (L’Horta), a 10 de juny de 2013.

Una redacció constitucionalment impecable feta per emmascarar una fal.lacia impecable!

Una prevaricació constitucional en tota regla… “Feta la llei, feta la trampa”, podríem dir que és el refrany favorit dels amos del cortijo espanyol.

Només cal pegar-li una ullada a l’Informe anual de recaptació tributària de l’any 2011 per adonar-se’n.
La lectura de les dades de xifres i estadístiques oficials revelen que a l’Estat espanyol l’esforç fiscal que fan els treballadors, els únics i veritables pagans de la crisi actual, és molt superior al que fan les empreses.

Perquè tot i la crisi que ens estan fer patir, els ingressos de l’estat per IRPF respecte al total recaptat ha estat sempre de entre el 40 i el 45%.

No obstant això, el que es recapta per l’impost de societats a les empreses ha anat descendint, des del 22% el 2007 fins al 10,1% de 2011.

I si a tot això sumem l’IVA i les seues recents i antisocials pujades, resulta que l’esforç fiscal de les llars espanyoles es dispara.
La comparació d’aquest esforç amb el que realitzen les empreses resulta, senzillament, insultant.

En ell s’assenyalava que, per exemple la pressió fiscal d’una persona soltera i sense fills amb uns ingressos mitjans de 41.310 euros anuals se situa per sobre del 27,9%… però cap empresa suporta una càrrega de l’impost de societats per sobre del 25,2%.

Un altre exemple: una persona amb dos fills al seu càrrec i ingressos mitjans de 16.524 euros a l’any, rep una càrrega fiscal que ronda el 15,6% de la renda. Aquesta càrrega fiscal és, fins i tot, lleugerament superior a la que tenen moltes multinacionals que facturen més de 1.000 milions d’euros anuals a l’Estat espanyol!

Tot açò, recordant el que diu l’article 31 de la Constitució espanyola, resulta ser una broma de mal gust… Que és el que realment està passant amb la càrrega fiscal que reben les empreses?

És cert que estem en “crisi” i que la facturació de moltes d’elles ha disminuït com a conseqüència de la baixada de les seues facturacions.

Però una reducció de les seues aportacions a les arques de l’Estat del 64% des de 2007 no es pot explicar de cap manera per la reducció de les seues plusvàlues, perquè els beneficis no han caigut en la mesura en què han caigut els imposts, tal com deia en una entrevista el president del sindicat dels tècnics d’hisenda.

En el món dels imposts hi han dos termes que són utilitzats per Hisenda per descriure la decisió dels contribuents de minimitzar el pagament d’imposts:

D’una banda està l’elusió d’impostos (Tax avoidance en anglès), que fa referència a les conductes del contribuent que busca evitar el pagament d’imposts, utilitzant maniobres o estratègies permeses per la mateixa llei o pels buits d’aquesta.
L’elusió no és estrictament “il.legal”, ja que no s’està violant cap llei, sinó que se n’està aprofitant mitjançant una interpretació que és permesa per la llei, que en ocasions és ambigua o té buits.

I d’altra està l’evasió fiscal, la qual fa referència a les maniobres utilitzades pels contribuents per evitar el pagament d’imposts, violant per això la llei.

Amb aquesta catifa roja estesa a les grans empreses, per exemple els gegants de la informàtica i la tecnologia poca cosa tributen a Espanya (com podem veure en el gràfic que acompanye en el post), com tampoc ho fan les pròpies empreses espanyoles.
El 2010 almenys 30 de les 35 empreses de l’Ibex-35 tenien filials en territoris considerats paradisos fiscals (aquelles que reportaven majors beneficis), però les que declaraven pèrdues cotitzen ací, per així poder desgravar les seues despeses i suposades pèrdues… tot perfecte per als seus interessos!

Aquesta va ser la valoració que va fer l’Organització Professional d’Inspectors d’Hisenda (IHE) respecte de la nova llei fiscal: “Segueixen quedant infinitat de forats per on el frau campa a gust”.

Fa uns dies vaig llegir també un interessantíssim, alhora que revelador, informe que aquesta organització va publicar a l’octubre de 2012, “La Crisi fiscal a Espanya”, en el qual aquest col.lectiu posava blanc sobre negre al voltant de la realitat fiscal existent a l’Estat espanyol.

Hi vaig poder llegir com l’Estat espanyol és un dels que menys gasta en administració fiscal en relació al PIB (0,13%) en comparació amb els països de les nostres dimensions a la Unió Europea: a França en gasten just el triple (0,39% ), a Alemanya més del doble (0,29%) i quasi el doble també a Itàlia (0,24%).

I per si ens semblara poca cosa, sobre aquestes raquítiques xifres cal aplicar les retallades pressupostàries del 2013: un 7,7%, menys de despesa i la pèrdua de més de 800 empleats, en una plantilla en què només un 20% dels inspectors es dedica a la investigació contra el frau fiscal, mentre el restant 80% es dedica a l’encreuament de dades i a la comprovació de discrepàncies entre les declaracions. I a més, només disposen d’un any per tancar qualsevol investigació.

El resultat d’aquest sistema plenament garantista per als interessos d’elusors i d’evasors fiscals, és que el fisc espanyol deixa d’ingressar cada any entre 60 i 70 mil milions d’euros, segons dades del propi sindicat d’inspectors, i que la major part del frau , un 72%, es localitza en les grans empreses i els grans patrimonis, quatre vegades més que el frau de les pimes i molt per sobre del dels autònoms.

José María Molledo, secretari general de GESTHA, ho té molt clar: “El fisc hauria d’esforçar més a perseguir l’engany de les multinacionals i les grans companyies en comptes de concentrar el 80% dels recursos a investigar microempreses, pimes, autònoms i assalariats”.

Patraix, València (L’Horta), a 7 de juny de 2013.

El Consens de Washington va ser formulat originalment en un document de novembre de 1989 anomenat “What Washington Means by Policy Reform”, que pot traduir-se com “El que vol dir Washington amb reformar orientacions polítiques” o “El que des de Washington s’entén com a reforma de les orientacions polítiques”.

S’hi va incloure el que el seu autor va definir com “una llista de deu polítiques que personalment pensava eren més o menys acceptades per tothom a Washington”.
Originalment, el paquet d’aquestes mesures econòmiques estava pensat per als països d’Amèrica llatina, però amb els anys es va convertir en un programa general que es va anar imposant a la força i amb coacció en tots aquells països del món on el capitalisme neoliberal prenia el comandament de les seues institucions polítiques.

Aquest decàleg, considerat com les “Taules de la llei” pels polítics i economistes neoliberals, era el següent:

-Disciplina pressupostària (els pressupostos públics no poden tindre dèficit)… vos sona?

-Re-ordenament de les prioritats de la despesa pública d’àrees com subsidis (especialment subsidis indiscriminats) cap a sectors que afavoreixin el creixement, i serveis per als pobres, com educació, salut pública, recerca i infraestructures… vos sona?

-Reforma impositora (buscar bases imposables àmplies i tipus marginals moderats)… vos sona?

-Liberalització financera, especialment dels tipus d’interès.

-Un tipus de canvi de la moneda competitiu.

-Liberalització del comerç internacional (trade liberalization) (disminució de barreres duaneres).

-Eliminació de les barreres a les inversions estrangeres directes.

-Privatització (venda de les empreses públiques i dels monopolis estatals)… vos sona?

-Desregulació dels mercats.

-Protecció de la propietat privada.

I qui eren els organismes i els grups de pressió econòmics que van espentar l’aplicació d’aquest decàleg?

Doncs el complex polític-econòmic-intel.lectual que té seu a Washington DC: els organismes financers internacionals (FMI I Banc Mundial), el Congrés dels EUA, la Reserva Federal, els alts càrrecs de l’Administració i els instituts amb destacats experts econòmics (think tanks neoconservadors). 

Passada aquesta etapa d’estrangulament econòmic neoliberal, alguns dels països llatinoamericans que més la van patir en les carns dels seus propis pobles van dir PROU! i han aconseguit pegar-li una bona puntada al cul a aquesta religió econòmica imposada des del Consens de Washington anomenada neoliberalisme, que durant tants anys va perpetuar una ingerència imperial en els àmbits social, econòmic, polític i també cultural a Llatinoamèrica.

Argentina va ser un d’aquests països que es van alliberar del jou neoliberal. Deu anys després del famós corralito, trobem l’opinió d’un influent mitjà de comunicació britànic “The Guardian” sobre com havia evolucionat l’economia argentina en aquests 10 anys: “El compte corrent està en equilibri, les reserves internacionals estan per sobre de 46.000 milions de dòlars, i la relació dels pagaments del servei del deute respecte de les exportacions és inferior al 20%. En els últims anys, l’Argentina ha estat una de les economies de més ràpid creixement en el món, amb un descens de la desocupació del voltant del 22% a prop del 7%. Llavors, com s’explica la degradació i soscavació del país en els mercats financers i mitjans de comunicació?… Aquesta és una història perillosament reeixida. Això demostra que hi ha vida després d’un default, i que l’ajust no és la millor manera de eixir d’una crisi.“

Ara Llatinoamèrica, o almenys una bona part d’ella, s’ha convertit en l’esperança i en el far que indica el camí a seguir per alliberar-se de l’esclavitud econòmica que imposen els organismes capitalistes del Consens de Washington.

Veneçuela, Equador, Bolívia, Brasil, Argentina… en són exemples.

Però mentrestant Europa s’està enfonsant…Perquè efectivament, el neoliberalisme que va arrasar Llatinoamèrica i altres parts del planeta va arribar fa uns anys a Europa.

Hui són els pobles, els treballadors dels països europeus els que estan veient com els seus envejables estats del benestar estan sent desmantellats i privatitzats per les polítiques neoliberals, mentre les institucions financeres es posicionen com les que dirigeixen les polítiques socials i econòmiques dels governs, sense que ningú les haja donat cap vot en cap elecció democràtica celebrada.

El que pense realment és que la sortida d’aquesta situació mai vindrà dels governs, ja que les seues polítiques econòmiques i socials estan dictades en bona part per les oligarquies financeres que dominen el panorama europeu i també mundial.

I també pense que l’eixida d’aquesta crisi dependrà molt de com la ciutadania europea estiga cohesionada social i políticament per enfrontar-se a aquest gegant depredador què es el complex corporatiu financer què maneja els fils de la política a la seua exclusiva conveniència.
Crec que només l’organització, el compromís de debó i la lluita social ens portarà a construir des de baix, des de la ciutadania, un altre model econòmic i social molt més equitatiu, més just i més solidari… 

I que no se’ns oblide que, com deia el poeta “una gota de ser gota, amb una altra es fa aiguat”.

Patraix, València (L’Horta), a 3 de juny de 2013.

Perquè per Maquiavelo, el príncep deu semblar magnànim, virtuós, honest, religiós, ètic… Però només semblar-ho. De fet, afirma, els deures i obligacions d’un príncep li impedeixen tindre cap d’aquestes característiques.

Maquiavelo aconsella als prínceps que han de ser estimats i temuts simultàniament. Però com aquestes relacions rarament existeixen al mateix temps, aclareix que és preferible ser temut que estimat. Fonamenta el seu pensament en que en el moment d’una revolució, el poble pot ser que s’oblide de l’amor, però la por sempre el perseguirà.
En conseqüència, si un sobirà és temut hi ha menys possibilitats que siga destronat

Maquiavelo pensa a més que els prínceps han de de governar al seu poble de manera autoritària, ja que quan s’és compassiu o liberal li dóna llibertat tant a les persones com als fets, aconsellant que en comptes de fer grans massacres que afecten gran part de la població, s’execute només a unes poques persones, amb la qual cosa es garantirà el manteniment de l’ordre i l’autoritarisme.

En una carta a Francesco Vettori, datada al juliol de 1513, diu que “Tots aquests prínceps nostres tenen un propòsit, i ja que ens és impossible conèixer els seus secrets, ens veiem obligats en part a inferir de les paraules i els actes que compleixen, i en part a imaginar”.
I uns anys més tard, en una altra carta adreçada a Francesco Guicciardini el 1521, afirma: “Des de fa un temps ençà, jo no dic mai el que crec, ni crec mai el que dic, i si se m’escapa alguna veritat de tant en tant, la amago entre tantes mentides, que és difícil reconèixer-la “(pot algú haver descrit millor amb aquesta frase els discursos i el pensament de Mariano Rajoy?)

Tot això ha fet que, en l’imaginari col.lectiu, ‘El Príncep’ de Maquiavelo encarne l’ànsia de conquerir el poder a qualsevol preu, fins i tot simulant ser honest i ètic, per després sotmetre a la població als seus designis i governar autoritàriament sola i exclusivament en funció dels seus interessos.

Una cosa que podem fàcilment reconèixer avui en dia, no només en els governs feixistes clàssics, sinó també en aquests “feixismes” maquillats d’una suposada democràcia que no ho és, de tots aquells que ens governen des de la “legitimitat” que els donen unes paperetes introduïdes en unes urnes cada quatre anys, i amb les quals es creuen legitimats per incomplir les seues promeses electorals quantes vegades els vinga de gust i prendre decisions a esquenes dels interessos reals dels seus ciutadans.

Sense dubte, ‘El príncep’ podria ser el llibre de capçalera de llit de gran part dels polítics que ens governen a hores d’ara arreu del món.

Patraix, València (L’Horta), a 1 de juny de 2013.

Com aficionat a la pràctica del muntanyisme i a la lectura de literatura sobre la història del himayalismo, ahir vaig tindre present aquesta commemoració del 60è. aniversari d’aquesta fita en la que aleshores es va convertir la primera arribada de l’ésser humà a la muntanya més alta del món.

El neozelandès Ed Hillary, al costat del xerpa Tenzing Norgay, van coronar per primera volta el cim de la muntanya de l’Everest. Aquests dos integrants d’una expedició britànica varen albirar durant uns 15 minuts l’horitzó des dels increïbles 8.848 metres d’altura a la qual es troba el cim d’aquesta muntanya.

Des de llavors prop de 6.200 muntanyencs han trepitjat aquest cim (i 230 se n’han deixat la vida en l’intent), entre ells diversos alpinistes del nostre país.

Aprofitant l’efemèride, volia fer hui una breu ressenya als nostres pioners en fer onejar la Senyera en el punt més alt del planeta.

La primera Senyera que va onejar al cim de l’Everest ho va fer el 29 d’agost de 1985, quan l’expedició dirigida per Conrad Blanch, amb tretze muntanyencs del Principat i cinc xerpes nepalesos, mamprengueren l’ascens a l’Everest per l’aresta nord-est, la primera vegada que ho feia una expedició occidental.

Conrad Blanch, juntament amb els alpinistes Òscar Cadiach i Carles Vallès, van ser els tres alpinistes que van fer cim.

La majoria dels integrants d’aquella històrica expedició havien conviscut abans durant quasi quatre anys, ja que abans de fer el cim el 1985 ja ho havien intentat, sense èxit, el 1982 i 1983.

Sis anys després li va tocar a una expedició valenciana ser la primera del País Valencià a trepitjar el cim més alt del món.
Va ser el 6 d’octubre del 1991 quan Rafa Vidaurre, a qui tinc el gust de conèixer personalment, i Coque Pérez, van trepitjar el cim de l’Everest i van fer onejar la Senyera amb el blau a quasi 9000 mts. d’alçada.
L’expedició també la formaven Juan Carlos Gómez (cap de l’expedició), Joan Grifol, Javier Botella i Moisés García. “Som els que marquem el gol d’un equip que érem els sis. A vegades pensem que tenim una quota de protagonisme que no mereixem, ja que els altres quatre van formar part exactament igual de l’aventura, amb l’única diferència que vam ser nosaltres els que vam aconseguir a objectiu», comentava Rafa Vidaurre.

Van pujar per la cara sud, la mateixa que van traçar Edmund Hillary i Tenzing en l’aniversari que se celebra avui. 

L’aportació econòmica de la Generalitat Valenciana, que llavors presidia Joan Lerma, va ser fonamental per poder realitzar l’expedició: 25 milions de pessetes dels d’aleshores. 

Vint i un anys després, el 18 de maig de 2006, la expedició “Mallorca a dalt de tot ‘va posar al cim de l’Everest als primers balears, i amb ells la Senyera amb el morat. Van ser Juan Antonio Olivieri “Oli ‘, Tolo Calafat y un xerpa els què varen trepitjar el cim. 

La primera estelada al punt més alt de la Terra va arribar dos anys desprès, al setembre de 2008, de la mà dels alpinistes Xavi Arias i Xavi Aymar, de l’expedició “Club excursionista de Gràcia-Barcelona al sostre del món” i dins la campanya “100cumbres-100anys “, que va portar l’estelada a cent cims del Principat i de tot el món.

La Comissió del Centenari de la Senyera Estelada i la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes van ser les entitats impulsores d’aquest projecte, i el seu objectiu era el de situar en el punt més alt de cent muntanyes la estelada i les inscripcions “100 anys d’estelada 1908-2008” ‘i “Volem Seleccions Catalanes”, juntament amb el logotip de la Plataforma Proseleccions.

Així doncs, hem vist com la nostra senyera, fins i tot amb les diferents versions “territorials” estatutàries actuals, també han onejat amb les de la resta de les nacions del món que han pogut ficar els seus alpinistes al sostre del món.

Patraix, València, a 30 de maig de 2013.

Des de l’arribada d’Alberto Fabra a la presidència de la Generalitat fa ara tot just un any, substituint al dimitit i ben vestit Francisco Camps, el to del discurs de Fabra i d’alguns membres del seu govern ha anat “in crescendo” en el sentit de reclamar un major finançament per a la que ells anomenen la “Comunitat”,  i per a mi el País Valencià.

Així podem veure com el passat mes de novembre, el llavors Conseller d’Hisenda i Administració Pública José Manuel Vela va declarar al Consell que no estava disposat a aguantar «ni un any més aquest model de finançament», que va qualificar d’intolerable i injust.
Aquestes paraules van ser recolzades al dia següent pel Vicepresident del Consell, José Ciscar, qui va dir que l’objectiu és «que la situació és resolga com més aviat millor. És veritat que el Ministeri d’Hisenda ja està treballant en un nou model de finançament, però el Govern valencià va insistir en que si pot estar el 2013, que no siga el 2014».

En febrer d’enguany va ser el president de les Corts Valencianes, Juan Cotino, aqueix mateix home que feia cara de circumstàncies i silenci per resposta enfront de les insistents preguntes de Jordi Évole davant les càmeres de La Sexta per l’accident del Metro a València, qui en una intervenció com a ponent al Fòrum Europa Tribuna Mediterrània a València, va demanar a l’Estat la condonació del 11.000 milions d’euros del deute històric i un canvi del model de finançament que perjudicava als valencians.

Doncs bé, tan sol un dia abans que Juan Cotino fera aquestes declaracions, Ricardo Sixto, diputat d’EUPV, havia presentat una Proposta de Resolució al Congres espanyol en la que instava al Govern espanyol a que encetara un procés de revisió de l’actual sistema de finançament de les Comunitats Autònomes per tal de corregir els desequilibris existents, i en concret per “resoldre i compensar els dèficits de finançament de les CCAA que han estat i estan mal finançades, com és el cas de la comunitat autònoma valenciana”.
La proposta instava també al Govern central a “valorar i compensar el deute històric de l’estat amb la comunitat autònoma valenciana derivada de la situació en el moment de l’inici de la transferència de competències”.

Doncs bé, tots els diputats del PP valencians al Parlament espanyol van mostrar fer gala d’un perfecte coneixement del llenguatge orwelià quan van votar en contra d’aquesta proposta, amb la resta dels diputats del seu partit i dels d’UPyD.

Així doncs, una proposta que reflectia fidelment les reivindicacions realitzades públicament pels membres de la cúpula del PP valencià, havia estat rebutjada pels propis diputats del PP valencians al Parlament espanyol. Recordeu quina era  la funció de la neollengua?: el doblepensar, defensar una cosa i la contrària i, al mateix temps, creure en ambdues alhora… el parlamentaris valencians del PP l’havien interpretat a la perfecció!

Davant d’aquest insòlit fet no hi van haver declaracions ni cap reacció per part del PPCV. Amb el que havia passat van demostrar un perfecte coneixement i utilització de l’idioma de la neollengua quan millor els ve, o quan més els interessa.

Ara peguem un xicotet salt en el temps i ens situem en aquest mes de maig, quan el secretari d’Estat d’Administracions Públiques, Antonio Beteta, va assistir a una jornada organitzada pel Col.legi d’Economistes de València.
En ella el número dos del ministre Montoro va dir que el nou sistema de finançament autonòmic no estaria fins a mitjans de 2015, i va posar en dubte la possibilitat que les comunitats autònomes puguen acollir-se a un sostre de dèficit a la carta.

Aquestes declaracions suposaven una punyalada per l’esquena per al govern valencià, ja que tiraven per terra precisament les dues principals reivindicacions que el mateix president Fabra havia vingut realitzant repetidament en els últims mesos.

La reacció del propi President es va produir passades tan sols 24 hores de les declaracions de Beteta.

Fabra va tornar a declarar que el nou sistema de finançament autonòmic hauria d’estar llest l’u de gener de 2014, alhora que insistia que si el País Valencià haguera rebut el mateix que altres autonomies, com Extremadura o Cantàbria, hauria complert l’objectiu marcat, fins i tot amb superàvit, i no hauria arribat a una desviació del 3,5% perquè el finançament actual «no cobreix ni el 85% de les despeses de Sanitat ni Educació», tot i que som «de les més eficients».

Aquestes paraules van ser rematades al dia següent pel vicepresident José Ciscar, quan va declarar que el president valencià seria “completament inflexible” perquè el nou sistema de finançament autonòmic es revise “immediatament, com més aviat millor”, i que aquesta exigència l’anaven a defensar “en tots els fòrums on s’haja de plantejar, com en el pròxim Consell de Política Fiscal i Financera”.
Així mateix declarava respecte al repartiment del dèficit que “el més just” és que s’efectuï “de manera asimètrica, no lineal. No admetem el debat entre comunitats complidores i incomplidores perquè tots no estem en igualtat de condicions. El que algunes comunitats demanen és que la línia de eixida siga la mateixa per a totes, però les comunitats que corren pel carril exterior, les que tenen menys finançament, han de fer més metres per obtindre el mateix resultat “, per acabar dient que” aquesta situació d’injustícia no pot continuar i és un assumpte capital per a la Comunitat Valenciana i altres comunitats, i s’ha de resoldre”.

Les declaracions del govern valencià mostraven el seu total desacord amb les realitzades per Antonio Beteta, alhora que confirmaven que el canvi immediat del model de finançament i la necessitat de comptar amb un dèficit asimètric per a les CCAA continuaven sent les dues principals reivindicacions financeres valencianes cap al govern de Madrid.

Doncs bé, aquest passat dijous 23 de maig, EUPV va presentar una moció en el Parlament valencià en què plantejava exigir al Govern central l’obertura immediata del procés de revisió del model de finançament autonòmic i de la negociació per al reconeixement del deute històric.

La moció era recolzada pel PSPV i Compromís, què també plantejava que es feren públiques en quinze dies les conclusions de la comissió d’experts de Les Corts sobre el nou model de finançament, i que a partir d’aquest document es plantejara en un mes una proposta de reforma del model consensuada.

Així, doncs, el que hauria d’haver estat una aprovació unànim d’aquesta moció per part de tota la Cambra valenciana, d’acord amb les repetides reivindicacions del Consell, va resultar que va ser rebutjada pel PPCV, argumentat que aquesta moció resultava ser “una censura al Govern “(sic). Una diputada del PP concloïa dient que “Volem un finançament adequat per a la Comunitat, i per descomptat es va a reivindicar en temps i forma”!?

Novament els diputats del PP, aquest cop a les Corts, havien mudat el seu llenguatge del castellà habitual (perquè el valencià la majoria d’ells no semblen ni conèixer-ho, ja que mai el parlen) a l’idioma neollengua, en una nova manifestació del doblepensar.
 

Tota una lliçó magistral d’expressió orweliana que ni el mateix George Orwell hagués imaginat que s’haguera pogut produir per aquestes ribes del mediterrani de manera tan perfecta 70 anys després d’escriure la seua novel.la!

Patraix, València, a 26 de maig de 2013.

D’una banda, l’acte tenia la funció de recordar l’aniversari de la iniciativa de la “Ruta del Balafiament”, i per un altre la de realitzar un debat sobre la crisi social en què es troba immersa la societat valenciana en les darreres dues dècades, alhora que tractar la poca o nul.la capacitat crítica de la qual han fet gala davant aquesta situació molts dels grans mitjans de comunicació valencians.

La crisi que pateix la societat valenciana és una conseqüència de moltes circumstàncies que s’han acumulat al llarg de l’anomenada Transició democrática, i especialment als darrers quasi 20 anys de majories absolutes del Partit Popular, tant a la ciutat de València com al País Valencià.

Aquesta iniciativa té la originalitat de conjugar periodisme ciutadà i turisme alternatiu com una forma de fer pedagogia sobre la lamentable situació a la qual ens han dut els polítics que ens han (des)governat davant el silenci còmplice de molts.

La conclusió que s’extreu quan fas aquest recorregut es què els grans esdeveniments i les obres faraòniques efectivament han posat a València en el mapa, tal i com tantes voltes han repetit els Camps, Fabra, Rita, etc… sí, però en un mapa en el qual cap ciutat vol figurar: el del malbaratament i el de la corrupció.
Tal i com ha fet saber Teresa Galindo, televisions i mitjans de comunicació de diferents països, tals como la BBC, Al-jazeera, medis d’Alemanya, Dinamarca i fins i tot de Japó, s’han interessat per aquesta iniciativa què el govern de Rita Barberà i els seus mitjans han intentat desprestigiar, tal com l’ABC o Las Provincias, sense haver-ho aconseguit.

El reforçament del control mediàtic des dels centres de poder econòmic i polític va provocar la ocultació durant molt de temps d’aquestes greus realitats, la qual cosa només ha estat possible degut a què les garanties per exercir les llibertats d’expressió i el pluralisme informatius han estat molt limitades.

València pateix majoritàriament un periodisme que, per a molts ciutadans, no està exercint la seua funció de control social i per tant, ha col.laborat d’una forma o altra amb el “silenci i complicitat” que demanaven les autoritats públiques per perpetuar-se en el poder i així poder continuar abusant del poble valencià.

Molt interessant al respecte va ser l’aportació al debat d’Antoni Rubio, amb una intervenció que es podria resumir en un article que va escriure a Economia Digital titulat “El país de los periodistas adoctrinados” i del què m’agradaria reproduir alguns fragments que hi vénen a col.lació:

 “Todo está conectado y nada es casual. Los medios de comunicación valencianos o, como mínimo, las delegaciones de empresas periodísticas con sede en Madrid que operan por estas tierras, se han convertido en objetivo central de ERE, despidos masivos y masacres laborales de toda índole (…) No es casualidad que esto suceda, precisamente, en una autonomía donde la corrupción campa a sus anchas. Donde las raíces putrefactas de las tramas como Gürtel, Brugal, Nóos o los famosos sobres de Bárcenas penetran hasta el fondo de una Administración regida a golpe de amiguismo, de tráfico de influencias, de prevaricación, de chanchullo chapucero y de comportamientos que oscilan entre la comicidad berlanguiana y la praxis filomafiosa de perfil bajo (…) Sólo quedan redacciones escasas, breves, insignificantes, con un alto porcentaje de voceros del poder y un buen puñado de mileuristas y periodistas minijobs con la humana preocupación de no hacer nada que pueda poner en riesgo su plato de lentejas.

La estrategia, no obstante, se lleva incubando hace años. Durante mucho tiempo, la formación de los periodistas valencianos que no emigraban a Barcelona o Madrid recayó exclusivamente en el CEU San Pablo, la universidad de la Asociación Católica de Propagandistas –nunca un nombre fue tan adecuado–, lo que ha dado generaciones enteras de periodistas adoctrinados a más de 6.000 euros el curso.

Hace unos días, se supo que Gloria Casanova, una profesora de 3º de Periodismo del CEU, lanzaba perlas a sus alumnos como que era un gesto de amor que las mujeres maltratadas permanecieran junto a sus maridos violentos o que de una violación podía salir un regalo de Dios en forma de hijo. No es, por desgracia, un hecho aislado. El CEU valenciano, donde José María Aznar y su glosolalia alcanzaron el grado de doctor honoris causa, ha sido escenario de purgas, persecuciones ideológicas y censuras diversas de una manera habitual.

Muchos docentes fueron despedidos de dicha santa casa tras presentarse a las elecciones sindicales, organizar actos que incomodaron al rectorado o, simplemente, tener pensamiento propio. Famoso es, por ejemplo, el caso del profesor de Periodismo que apareció en televisión insultando a un cámara de TV3 al grito de “polaco de mierda” y que, al pasar a la Universidad Católica de Valencia, exclamó en público: “Ahora tendremos que hacer aquí una limpieza de rojos, como ya hicimos en el CEU”. Precioso. Y muy cristiano.

Así pues, como todo está conectado, no es de extrañar que, de aquellas generaciones de periodistas adoctrinados, surgieran unos medios pusilánimes y sumisos. Y que, de estos medios dimisionarios de su función fiscalizadora del poder, surgiera un Gobierno carcomido por la corrupción hasta los cimientos. Y que, de dicha gestión política bastarda, no quede más que una deuda millonaria y la sensación general de fracaso que hoy en día invade a la sociedad valenciana.”

Posteriorment Moisès Vizcaino, responsable d’un il.lusionant nou projecte comunicatiu en la web íntegrament en valencià, “La Veu del País Valencià”, encetat l’u de gener d’enguany, va aclarir, entre altres coses, quins eren els seus principals objectius: vertebrar el País i contribuïr al canvi social, denunciar les injustícies socials i servir de conexió i punt de trobada de tot el teixit associatiu valencià.

El posterior debat, curt però intens, ha estat animat per les interpel.lacions als conferenciants del prestigiós i veterà periodista valencià J.J Pérez Belloch, què es trobava entre la assistència.

Per acabar, només assenyalar la repetida denuncia feta per tots els participants en la xarrada respecte de la política de manca de llibertat d’expressió i de pluralitat informativa existent al nostre País duta a cau per part del PP, així com la necessitat de cercar espais alternatius de comunicació, com pot ser la web, que escapen a la fèrria censura del PP valencià.

Rafael Blasco Castany va nàixer a Alzira (la Ribera baixa) el 9 de febrer de 1945, en el si d’una família d’ideologia republicana i liberal; el seu pare va ser represaliat per Franco.

El seu esperit de supervivent nat pot procedir d’algú que va nàixer al costat del riu Xúquer i que durant tota la seua infantesa va ser testimoni directe molts anys de l’oix, de la necessitat de buscar-se la vida i d’un permanent començar de nou de milers de veïns seus, com a conseqüència de les periòdiques riuades que es succeïen durant els diluvis que solen esdevenir en la geografia valenciana quasi cada tardor.

El seu esperit combatiu es va forjar en la lluita revolucionària antifranquista a finals dels 1960 al PCE (Marxista-Leninista), que va ser la matriu del Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic (FRAP).
El seu nom de guerra en aquella època era «Carlos», com el mític revolucionari veneçolà del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina, que aleshores posava en escac els interessos sionistes arreu del món.

Rafael Blasco aspirava a instaurar a l’Estat espanyol un règim comunista a través de la lluita armada i la mobilització de masses.
A principis dels 1970 va protagonitzar una escissió del Moviment Comunista d’Espanya (MCE) per crear una fracció marxista-leninista. Amb aquesta marca va entrar al PCE (ML) i al FRAP, el seu braç armat.

Blasco, juntament amb altres companys del partit, van trencar un temps després amb el PCE (ML) i van crear un nou partit que no va quallar.
Els seus ex companys anomenaven a Blasco i als seus companys «menxevics sarnosos», però ells proclamaven ser el PCE (ML) «autèntic».

Durant la seua estada al Sindicat Democràtic Universitari, enfrontat al falangista SEU, va contactar amb un tal Ciprià Ciscar, que després va ser Conseller de Cultura amb el PSPV de Joan Lerma i també es va convertir en el seu cunyat, ja que a través d’ell va conèixer a Consuelo Ciscar, que amb el temps es convertiria en la seua dona.

A la fi de la dictadura va començar la transformació camaleònica de Rafael Blasco… la seua pell va començar a mudar de color.

Va abandonar els ideals marxistes-leninistes i es va sentir atret per la socialdemocràcia descafeïnada de Felipe González.
No feia ni 5 anys que Franco havia mort al llit i havia estat indultat, quan va ingressar al PSPV.

La que seria la seua dona era secretària personal del aleshores President de la Generalitat Joan Lerma, i aquell “braguetazo” li va valdre per ser nomenat subsecretari de Presidència només dos anys després d’ingressar en el partit, i per ascendir a conseller de Presidència el 1983. Es en aquella època quan es casa amb Consuelo Císcar.

El 1985 és nomenat conseller d’Obres Públiques, Urbanisme i Transports, una conselleria molt apetible per aquells polítics que tinguen pocs escrúpols i que ambicionen tindre influència i diners.

Joan Lerma va tindre confiança cega en ell, fins que el seu estel va començar a eclipsar arran de la denúncia que la llavors directora d’Urbanisme, Blanca Blanquer, interposà davant la Fiscalia contra dos funcionaris, en haver sospites que s’havien ofert a canvi de 500 milions de pessetes per a una reclassificació urbanística a les Salines de Calp.
Arran de la intervenció dels telèfons, es descobreixen converses que apuntaven a un possible tripijoc en la venda d’una parcel.la del Ivvsa a Paterna, treta a concurs a un preu molt inferior al de mercat.

Després de saltar a la llum pública l’escàndol, Lerma el destitueix com conseller d’Urbanisme el 28 de desembre de 1989.

Rafael Blasco i cinc persones més van acabar asseient-se a la banqueta dels acusats del TSJCV en una causa per presumpta corrupció.
El tribunal, però, va absoldre el juliol de 1991 a tots els acusats.
En la sentència absolutòria va ser clau la decisió de la Sala Civil i Penal del TSJCV d’anul.lar les gravacions, en entendre que la forma en què un jutge va ordenar punxar els telèfons de la conselleria vulnerava els drets dels ciutadans. Sense les cintes, que eren la principal prova, el cas es va enfonsar.
Un any abans el jutge instructor, Juan Climent, havia validat les gravacions i rebutjat els recursos que li van plantejar les defenses, entre ells, Javier Boix… curiosament l’advocat que va defensar a Francisco Camps en el judici dels vestits Gürtel.

Javier Boix va ser també el lletrat dels acusats en el cas Naseiro (sobre el presumpte finançament irregular del PP), i com en l’assumpte de Blasco, va aconseguir també que el Suprem invalidara els enregistraments al juliol de 1992.

El Suprem va ratificar finalment les absolucions pel «cas Blasco» el 1993.

Després de la seua absolució el 1991, el camaleó Blasco torna a mudar de color la seua pell.

Va tornar a la seua plaça d’interventor municipal i a partir de 1993 explora la Convergència Valenciana, un delirant i impossible intent de fusionar el regionalisme d’UV amb el pensament fusterià.

Molt bé relacionat a les altes esferes del poder, el PP va fer seu aqueix dit que diu que “l’enemic del meu enemic, és el meu amic” … i així va ser: Eduardo Zaplana va fitxar Blasco per al PPCV al juliol de 2004.
El gener del 95 Rafael Blasco va fer la seua gran declaració de fe: «Estic disposat a treballar amb qualsevol partit per fer fora el PSOE», ja que sempre va sostenir que Lerma s’havia desfet d’ell per eliminar competència.

Tot just entrar al PPCV, Zaplana el va nomenar sotsecretari.
D’aquesta manera l’exalcalde de Benidorm aconseguia un doble objectiu: incorporar al seu equip a un profund coneixedor dels seus rivals polítics del PSPV, alhora que donar un vernís centrista per maquillar la imatge de derechona cavernícola que tenia el PP valencià.

Blasco es va convertir en la mà dreta i en la mà esquerra de Zaplana, a qui el va ajudar a netejar el poder valencià i a aclarir el seu camí d’enemics polítics, de dins perquè regnara sense personatges incòmodes ni oposicions molestes, i de fora, perquè l’única veu que se sentira fora la seua.

Ell va preparar tot perquè Zaplana es projectara com lliurepensador, amb la ponència “L’Espanya de les oportunitats” en el congrés nacional del PP de 1999.

En la seua targeta de visita apareix la paraula estrateg.
Va impulsar també l’operació de fagocitar Unió Valenciana perquè el PP es fera amb una majoria absoluta. Per això, va dissenyar una estratègia de patrimonialització de les senyes d’identitat que va aplegar fins a l’apropiació de l’herència política de Vicente González Lizondo, àlies “Naranjito”, fundador d’UV.

L’hegemonia social del PP s’ha edificat sobre aquesta associació identitària metonímica entre la part i el tot. El valencià és el PP, i la resta són traïdors a la pàtria.
De Zapatero, Balsco va arribar a dir que marginava al País Valencià amb la seua «valencianofòbia». 

El 1999, Zaplana li nomena conseller d’Ocupació (1999-2000) i desprès de Benestar Social (2000-2003).

Quan Zaplana va anar-se’n per exercir el càrrec de Ministre de Treball i Afers Socials a Madrid, va creuar el toll campista quan el seu fi olfacte li va dir que el futur passaria per ser l’ombra de Francisco Camps, de la mateixa manera que ho havia estat de Zaplana.

I al costat d’aquest va tornar a assaborir de nou les mels del poder, des de la talaia de la qual es va considerar a si mateix imprescindible, com si fóra el mateix Déu.

Amb Camps va ser quasi tot el que va voler i va fer tot el que li va vindre de gust. Probablement Camps no hauria arribat mai on va arribar-hi sense la col.laboració de tan fidel escuder.

Amb Camps va portar les regnes de les àrees de Benestar Social, Ordenació del Territori, Sanitat i Solidaritat Ciutanana, saltant d’unes a altres com un saltinbanqui i amb tal rapidesa i agilitat que sorprenia a propis i estranys, de dins i de fora del seu partit.

Però, sobretot, va seguir fent el que sempre havia fet i el que millor se li donava fer: embrutar-se les mans en els arranjaments de la fontaneria i les clavegueres del poder que altres refusaven fer per no tacar-se’n.
Però a ell no li importava, si això li garantia un lloc en l’Olimp… poder, poder i més poder.

Amb la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania és on comença el saqueig que coneixem amb el nom de “cas de la cooperació”.

Després de la nova victòria electoral del Partit Popular al País Valencià el 2011, la pudor de la corrupció de Blasco es percebia ja fins al carrer Gènova de Madrid.
Camps rep pressions de la direcció de Madrid perquè Blasco no entre en el govern de la Generalitat, i aleshores el nomena portaveu parlamentari, amb la potestat de poder assistir amb veu però sense vot a les reunions del govern valencià, tot i no formar-ne part.

Amb l’afonament polític de Francisco Camps, no va tindre cap impediment en fer una nova pirueta i intentar sumar-se a les tropes d’un tal Alberto Fabra, un quasi desconegut aleshores batlle de Castelló de la Plana.

Fabra, en anar coneixent els detalls del cas Cooperació que semblava implicar a Blasco, el manté com a portaveu “mentre no siga imputat” i li nega l’accés a les reunions del seu govern.

El 12 de juny del 2012 és el dia en què es fa pública la intenció de la jutge que porta el “cas Cooperació” d’imputar a Rafael Blasco per la seua presumpta implicació en la trama que s’havia apropiat d’uns sis milions d’euros dels fons públics valencians per a l’ajuda als països subdesenvolupats, però que mai van aplegar al seu destí.

L’estel del camaleònic Blasco ha declinat, potser ja definitivament, llevat que una altra volta aconseguisca eixir indemne d’aquest cas Cooperació, torne a mudar de color seua pell i es puje (de nou!) a cavall d’una altra nova aventura política, qui sap on… si fóra així, començaria a pensar que els gats tenen moltes més de set vides!

Patraix, València (L’Horta), a 22 de maig de 2013.

Amb motiu de la declaració de l’any 2013 com “Any per a la protecció del patrimoni històric de la Guerra d’Espanya” i per commemorar el 75è. aniversari de la Batalla de Llevant (1938-2013), la l’Associació Valenciana per a la Protecció del patrimoni de la Guerra Civil (Apropa’t) està organitzant des del passat mes d’abril un cicle d’excursions pel patrimoni valencià de la Guerra Civil, i més en concret per les línies de defensa establertes per protegir València de l’avanç de les tropes feixistes i el patrimoni ( deliberadament oblidat i amagat per l’actual alcaldia) de la II República existent a la ciutat.

En un post meu anterior vaig tindre ocasió de relatar l’anterior activitat organitzada per Apropa’t en la què vaig participar-hi, un passeig recorrent alguns dels principals enclavaments de la València de la II República (veure post: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/244100)
Un altre blocaire de VilaWeb, Enric Marco, ens va descriure així mateix en un dels seus posts la que va ser la primera excursió d’aquesta associació (veure el seu post “València a la rereguarda”: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/ 243686).

Precisament durant l’excursió d’ahir vaig tindre el plaer de conèixer personalment a Enric, astrofísic i responsable de l’Aula d’Astronomia de la Universitat de València, autor del magnífic bloc d’astronomia “Pols d’Estels” de VilaWeb, amb qui vaig tindre ocasió de departir en algun moment sobre aquest tema que a mi també m’apassiona, jo com a modest aficionat i Enric com a expert i professional en la matèria.

La interessant ruta que vam realitzar ahir va tindre lloc primerament per les proximitats de la localitat d’Andilla (La Serrania), punt clau de la defensa de València perquè dominava els accessos estratègics a El Villar del Arzobispo i a la carretera cap a Alcublas, a més de ser punt d’unió entre les dues línies de defensa de la ciutat més avançades: la línia XYZ (que transcorria des de la costa valenciana, a Almenara, fins a Santa Creu de Moya, a Cuenca, al llarg de més d’un centenar de quilòmetres) i la línia Intermèdia o del Palància, que discorria precisament des d’Andilla cap a Sagunt, seguint la cara nord de la serra Calderona al llarg de la vall del riu Palància, d’ahí el seu nom.

Varem recórrer algun fragment de la trinxera de la línia Intermèdia, visitant parapets, abrics, llocs de tirador i refugis antiaeris.
Aquestes trinxeres van ser claus en l’èxit republicà per aturar la penetració de l’exèrcit franquista en el seu darrer intent per aconseguir la vall del Túria, vista la impossibilitat d’aconseguir-la per Viver-Xèrica, així com de salvar les altures de la serra d’Espadà.

Posteriorment visitarem una residència d’oficials situada al front, excavada a la roca de la muntanya, en la qual observarem la seua interessant distribució de passadissos, habitacions, zona per cuinar, tot sumit en l’estretor i la foscor de les entranyes de la muntanya.

Desprès ens desplaçarem fins a la localitat d’Alcublas on vam visitar el recentment restaurat aeròdrom republicà de “el Pla de la Balsilla”, situat a cavall de la carretera entre Alcubles i Altura, construït a finals del 1937. Va estar actiu des de març fins a juny del 1938, fins que la proximitat del front va desaconsellar el seu ús.

Allà vam visitar el refugi de combustible i armament per als avions situat en les proximitats, també restaurat. Adjunte una fotografia del seu accés en el post.

Un excel.lent treball d’investigació i de divulgació d’aquest aeròdrom republicà ha estat realitzat pel jove historiador especialista en el període republicà, Paco Teruel, qui va fer de guia durant tota la nostra ruta.
El seu títol és “Estelas en el cielo. Alcublas, 1938 “. Si vos interessa el podeu trobar en la següent pàgina web: http://www.alcublas.es/sites/alcublas.portalesmunicipales.es/files/estelas-en-el-cielo.pdf

De tornada a casa vaig trobar per casualitat uns abrics què varen servir per al recer i protecció de la tropa què lluitava en aquest front, els quals es trobaven situats al costat de la carretera a la part alta d’una rambla a les proximitats de les Alcubles, una fotografia dels quals adjunte a l’inici d’aquest post.

Per terminar, dir que va ser una visita a un patrimoni què és molt interessant, què està catalogat però escassament protegit, i que des d’aquest modest bloc vull reivindicar la seua posada en valor per què el públic interessat en general el conega, el visite i el valore com cal, i també com una mostra de respecte i de reconeiximent cap als nostres pares i iaios que lluitaren, i molts d’ells moriren, per defendre la legalitat de la República enfront del feixisme.

Patraix, València, a 20 de maig de 2013.

L’esperpent que està protagonitzant el govern espanyol en relació al Corredor mediterrani sembla no tindre fi.

El Comitè de transports del Parlament Europeu va aprovar al desembre de 2012 (per 30 vots a favor, 5 en contra i 5 abstencions) un nou reglament, d’obligat compliment, que defineix les noves Xarxes transeuropees de transport.

Aquest vot favorable confirmava com a vàlida la metodologia de la Comissió Europea, així com els projectes de la xarxa principal que ja havia identificat el mapa publicat a l’octubre de 2011.

Doncs bé, després d’aquesta decisió, presa al Parlament europeu per una majoria aclaparadora de vots, la ministra de Foment, Ana Pastor, va tornar a l’ofensiva al febrer passat viatjant a Dublín i Brusel.les per reclamar (de nou!) als responsables europeus que el nou mapa de xarxes transeuropees incloga la construcció del Corredor central a través del Pirineu aragonès, tot i ser un projecte al qual la Comissió Europea ja havia decidit l’any passat retirar l’etiqueta de prioritari i excloure dels potencials beneficiaris de les ajudes comunitàries. “Estem treballant en tots els fronts (…) Espanya, al meu judici no ha de renunciar al Corredor Central. Hi han cinc comunitats autònomes per les que és clau, fonamental. Estem dibuixant el mapa al 2025 i per tant hem de pensar no en l’Espanya de hui, sinó en l’Espanya del 2025 i tindre totes aquestes infraestructures”, va dir la ministra.

Llegides aquestes declaracions, em pregunte si no la va trair a la ministra el subconscient quan va dir que calia pensar en les necessitats del nou mapa d’Espanya del 2025, potser sense Catalunya, o sense el conjunt del Països Catalans, ni Euskadi aleshores??? 

Aquesta és l’alternativa proposada per les autoritats espanyoles davant l’elevada inversió requerida pel projecte original aprovat en la Comissió Europea, perquè és clar, la inversió prevista de 9.500 milions d’euros per a l’AVE Madrid-Galícia, passant per Zamora (la ciutat natal de la ministra Ana Pastor), i punt d’arribada a Galícia (la comunitat natal de Mariano Rajoy), amb una previsió de viatgers que convertirà aquesta infraestructura en hiper-deficitària, és més important i rellevant que la del Corredor mediterrani, ja que per exemple connectar el port de València amb Europa amb alta velocitat i via exclusiva, amb un trànsit de 4,5 milions de contenidors anuals i el 45 per cent del comerç portuari d’Espanya, no els deu semblar massa important als senyors de Madrid.

Així com tampoc hi ha diners per fer el també aprovat túnel passant per sota de la ciutat de València, que hauria de servir per desencallar el caos circulatori ferroviari que suposa el pas de trens per la ciutat.

Perquè l’AVE Madrid-Galícia és molt més important, i per això sí que hi ha pressupost per a aquest projecte però no per al Corredor mediterrani, que perd la seua condició com a tal per esdevenir un simple carril.

L’eurodiputada Inés Ayala ho deixà clar: “El tercer fil és una solució per poder avançar en el calendari i aconseguir que les nostres mercaderies pugen arribar com més aviat a la frontera”.

Si consultem els estàndards que defineix la FERRMED (el principal dels lobbies empresarials europeus en el tema del Corredor mediterrani), per a un “Eix ferroviari de mercaderies”, ens trobem amb les següents condicions:

• Han de ser línies convencionals amb doble via completa, electrificades (tensió recomanable 25.000 volts) i amb dedicació preferent o exclusiva per al trànsit general de mercaderies, aptes per a trens de 22,5-25 tones per eix.

• La longitud útil de apartadors i terminals per a trens ha de ser de 1.500 metres.

• Han de tindre disponibilitat d’horaris i de capacitat per a circulació de trens de mercaderies les 24 hores del dia i 7 dies per setmana.

En què consisteix el tercer carril?

Des de què el 19 d’octubre de 2011 la Unió Europea va incloure finalment el Corredor mediterrani en la seua xarxa prioritària de transport, les perspectives per a aquest eix han canviat com de la nit al dia.

De la inclusió en aquella xarxa de transports depenia que aquest eix passarà a formar part o no de la primera divisió de les infraestructures europees.

Per a molts, aquella benedicció fou vista com una salvaguarda, perquè la categoria de “prioritari” reportava fons econòmics, però, sobretot, representava un aval ratificat per les més altes institucions comunitàries.

Peró, malauradament, el temps ha acabat donant la raó a aquells que no veien el tema gens clar.
El Corredor mediterrani, una infraestructura que des de l’àmbit polític i empresarial del País Valencià s’havia qualificat d ‘”imprescindible”, ha quedat desvirtuada per a esdevenir simplement un tercer carril.

Ana Pastor, la mateixa ministra que a Brussel.les havia votat contra la xarxa transeuropea de transports (on hi havia inclosa la prioritat del Corredor mediterrani), va engegar una campanya per convèncer els uns i els altres que el Corredor mediterrani és un projecte massa car, que en els actuals circumstancies econòmiques Espanya no s’ho pot permetre de cap de les maneres i que, per tant, els valencians ens haurem de conformar amb el tercer carril, un succedani de gust semblant però que no te, ni de lluny, les propietats de l’original.

Per què quins desavantatges te substituir el projecte del Corredor mediterrani pel del tercer carril?

Doncs en te bàsicament un, però resulta determinant. 

Fins ara l’argument principal que s’havia mostrat per justificar la imperiosa necessitat del Corredor mediterrani era que, per a impulsar el transport ferroviari de mercaderies, era imprescindible que disposara d’una via exclusiva, és a dir, no compartida amb el transport de passatgers.

I això perquè?

L’alternativa del tercer carril no resol aquest problema: si bé permetrà que per una sola via circulen ferrocarrils amb amplada ibèrica i europea, no possibilitarà que és dissociï el transport de mercaderies del de passatgers. I això, sobre unes vies que estan molt saturades de trens regionals i de rodalia, és un problema perquè no deixa espai ni temps per a la circulació de mercaderies.

Però el tema no acaba ací…

Perquè les declaracions que va fer al Seminari l’eurodiputat del PP a la Comissió, Luis de Grandes, no tenen desaprofitament.

Va començar dient que els corredors ferroviaris “no tenen un biaix ideològic” (sic), al que jo, desprès de fer una perllongada riallada, li respondria que m’explicara, llavors, el perquè del encabotament que tenen amb el Corredor central, al qual sempre han volgut posar per davant del Corredor mediterrani, tot i haver-se demostrat molt menys rendible i productiu tal com es va veure en la Comissió Europea, o el perquè de la prioritat d’inversions en línies d’alta velocitat amb destinació a Madrid per a passatgers sobre les de mercaderies, tot i que totes elles són enormement deficitàries en passatgers i costos, en oposició a una demostrada rendibilitat en el cas del Corredor mediterrani.

O no cal més que veure la fotografia de premsa que adjunte en aquest post.

No són aquestes decisions polítiques? Què són, si no?

Però el senyor Luis de Grandes va seguir dient més coses.

Per què clar, segons aquest senyor, els valencians i catalans tenim el encabotament de que el Corredor mediterrani vaja per la vora del mediterrani… quina cosa més absurda s’ens ha ocorregut, per favor!!!

Per a ell “no hi ha un Corredor mediterrani autèntic més que per alguns, que l’han concebut de manera egoista incloent-hi només Catalunya i València…”, per a cloure dient (de nou!) que la importància de l’antic Corredor 16 (el Corredor central) “no ha de quedar en l’oblit ni menyspreat, pel seu traçat logístic, històric, els projectes que li donen suport; el projecte del Corredor Central no quedarà diluït per l’èxit del Corredor Mediterrani o l’Atlàntic”.

Avui s’ha consumat el desficaci.

El PPCV, fent valdre la seua majoria absoluta a les Corts Valencianes, ha posat novament en marxa la seua piconadora per esborrar oficialment “en defensa de les senyes d’identitat valencianes” (sic) ni més ni menys que el nom del nostre territori, el País Valencià, per deixar com a única denominació oficial vàlida l’aprovada en l’estatut d’autonomia, una denominació que fins al seu creador, Emilio Attard, li va semblar “una imbecil.litat”, com va reconèixer al setmanari El Temps uns mesos abans de morir.

De res ha servit que País Valencià siga una denominació historiogràficament documentada ja enllà pel segle XVII, o que haja esdevingut la denominació més utilitzada durant la primera meitat del segle XX, especialment durant els anys de la II República i durant els últims anys del franquisme i de la transició, per part de pràcticament totes les organitzacions civils, sindicals i polítiques d’avantguarda, que lluitaven per aconseguir un territori més lliure i avançat social, cultural i econòmicament.

Potser és precisament per això… perquè ells no volen ni la llibertat ni el progrés social i cultural dels valencians, ja que va en contra dels seus interessos personals i corporatius de control i de domini social, tal com fan ara des de la seua majoria absoluta parlamentària a les Corts i a través dels mitjans de comunicació al seu servei (RTVV, Las Provincias, …).

Patraix, València (L’Horta), a 15 de maig de 2013.

Ahir al vespre vaig assistir al Centre Octubre de València a la presentació i posterior col.loqui sobre un interessant llibre escrit pel Diputat al Parlament de Catalunya per part d’ICV, Jaume Bosch: “De l’Estatut a l’autodeterminació”.
L’autor va estar acompanyat per Eliseu Climent i pel membre de la Coalició Compromís Pasqual Mollà.

Les intervencions realitzades durant la presentació, tant per part de Jaume Bosch com d’Eliseu i Pasqual, van aportar referències i refrescar memòria a tots els assistents respecte del procés que, des de l’aprovació del primer Estatut d’autonomia, ha arribat fins als nostres dies amb l’aprovació al Parlament de Catalunya de la Declaració sobiranista (impugnada pel TC) i la Comissió pel Dret a decidir.

Jaume Bosch va aclarir davant els assistents un dubte que sempre sobrevola sobre un partit polític com és ICV, en què conviuen autonomistes, federalistes i independentistes… 

Jaume es va declarar independentista. El seu vot serà favorable a la independència en la consulta sobre l’autodeterminació de Catalunya, tot i matisar que aquesta declaració la feia a títol individual i no com a representant del seu grup polític.

Durant la seua interessant exposició, Jaume Bosch va assenyalar els dos punts d’inflexió que ha patit recentment Catalunya abans de posar rumb clar cap al dret a decidir i l’autodeterminació.