La paella mecànica

L’acte, que havia estat organitzat per Acció Cultural del País Valencià i per l’associació Tirant lo Blanc, ha comptat amb una presència molt nombrosa de representants d’organitzacions polítiques, sindicals, culturals i plataformes reivindicatives de tot l’espectre polític i social valencià… bo de tot no, faltava el Partit Popular valencià que també havia estat convidat a l’acte i què comptava amb una cadira reservada a la fila zero i un micròfon a la seua disposició.
Però el PP ha refusat assistir, no sé si perquè no tenia res a dir o perquè potser ha pensat que si hi anava s’haguera sentit una mica cohibit davant la presència de tant “roig i catalanista” al seu voltant. Els veritables motius els desconec, però la veritat és la seua absència no ha resultat cap sorpresa per a cap dels que hem assistit a l’esdeveniment.

Les exposicions de tots els participants han estat altament interessants.

Cadascuna d’elles ha aportat, des de la seua posició i ideologia, el seu punt de vista sobre el finançament que rep el País Valencià per part del govern de Madrid.

Han hagut visions diferents de la problemàtica, però el denominador comú de totes elles ha estat el de mostrar l’afartament d’aquesta dramàtica situació econòmica induïda des d’el govern central alhora què denunciar l’asfixia financera a la qual històricament s’ens ha sotmès als valencians des de ponent.

Les xifres, estadístiques, dades i reflexions aportades pels dos principals ponents de l’acte, Rafael Beneyto (analista financer, autor del llibre “El finançament dels valencians, una insuficiència històrica”) i Andrés Boix (Professor de Dret administratiu de la Universitat de València), han estat determinants per “quantificar” de què parlàvem.

La presentació preparada per Rafael Beneyto, amb una generosa aportació de xifres i estadístiques, era concloent: la baixíssima aportació econòmica que rebem els valencians per part de Madrid no aplega ni per cobrir les despeses mínimes necessàries per la Sanitat i l’Educació.
La manca d’aquests diners són les responsables del 81% del endeutament del Consell.

D’haver rebut una finançament clavat a la mitjana estatal, el deute de la Generalitat seria a hores d’ara de la meitat.

L’argument tan utilitzat i mediàticament tan difós del malbaratament i de la calamitosa gestió calamitosa feta pels governs del PPCV ha estat real, però NO ha segut, ni de bon tros, el principal responsable de la situació de fallida financera en què es troba la Generalitat Valenciana.
Cal desmuntar d’una vegada aquest “mite”; les xifres existents i contrastables són concloents al respecte.

Les propostes de solució exposades pel professor Beneyto passaven per un canvi radical del model de finançament que deixe de considerar-nos una “comunitat rica” ??a l’hora d’aportar (quan estem 10 punts per sota de la mitjana estatal en PIB/càpita), per la eliminació del deute històric xifrat en uns 13.000 milions d’euros i per un canvi del model de gestió tributària, en el qual determinats impostos deurien d’ arreplegar-se i gestionar-se des d’ací i no des de Madrid.

Per la seua banda. la intervenció d’Andrés Boix s’ha centrat en reflexionar en el per què d’aquesta situació.
Les raons les podem trobar en l’organització política i en el disseny fiscal del sistema autonòmic, realitzats amb una visió centralista, més pensada per servir de control financer (i per tant polític) d’els territoris autonòmics que per realitzar una veritable descentralització de l’estat.
I en el cas concret del País Valencià, les xifres i números del nostre finançament s’assemblen molt més a una situació colonial que a la d’un territori de ple dret de l’estat. No pot ser d’altra manera quan resulta que les nostres xifres de renda per càpita estan molt per sota de la mitjana estatal, però resulta que aportem més del que rebem, com si fórem un territori ric i pròsper.

Al meu parer, l’acte ha servit per al propòsit que es cercava, que és el d’impulsar una dinàmica de pressió social a favor d’un finançament just. ACPV i Tirant lo Balnc han entés que, primer, ja hi ha a la societat valenciana un consens creixent entorn del fet que el sistema de finançament actual està ofegant l’autogovern valencià i que cal canviar-ho, i segon que aquest canvi només és produirà per la pressió efectiva i conjunta de tots els sectors de la societat valenciana.

Perquè el que ens hi juguem és, ni més ni menys, el mantindre la cohesió social i la sostenibilitat de les institucions pròpies, es a dir, el futur del País Valencià i de tots els seus ciutadans.

Espere i desitje que aquest acte haja estat un ferm primer pas en aqueixa direcció. 

Patraix, València (L’Horta), a 20 d’abril de 2013.