Qué roïnes son les potencies occidentals i qué bons son els àrabs, els pobrets barajant-se a tota hora, per culpa de l’imperialisme occidental. I quina interpretació fas de la história donat-los un poder omnímode a les potencies occidentals, com si pugueren aconseguir-ne tot el que volen. És a dir, una interpretació més de tipus conspirativa- paranoïca i esquemàtica, reduccionista de la realitat i sectaria, a favor de tots els que estiguen contra els americans d’EEUU – els roïns- , i per supost, Israel. El que hi ha darrere, menys explicitat, tan sols apuntat, és pur anti-sionisme i, per tant, anti-semitisme. Defenses una gent que està penjant homosexuals cada día i que té a la dona oprimida i esborrada de la historia. I els “imperialistes” son els que estàn defensant el teu mode de vida quotidiana occidental, que en termes generals, no crec que tingues moltes ganes de canviar, vistes les alternatives. I si tens ganes, doncs, emigra als països àrabs i sort i bon profit.
La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
Publicat el 2 de maig de 2013
1 de maig, aniversari de la fí de la guerra d’Irak: 10 anys de doctrina del xoc.
Ahir es van complir 10 anys del final de la guerra de l’Iraq.
Una guerra -o millor dit un genocidi i un saqueig institucionalitzats per l’imperi occidental- que va tindre el seu inici el 20 de març de 2003 quan el braç armat de l’imperi va fer un reg de míssils tomahawk, llançats des de vaixells i submarins, sobre nombroses zones d’una àrea geogràfica i cultural que constitueix el bressol de la humanitat moderna, l’antiga Mesopotàmia.
Quin era el seu gran delicte per merèixer aquest brutal càstig?
Simplement que la natura li havia dotat per atzar de grans bosses d’or negre al seu subsòl… i potser també alguna cosa més que transcendeix a tot això i que tot seguit n’exposaré.
El dia 1 de maig de 2003 el president de l’imperi occidental, George W. Bush, declarava la fi dels combats. Ell la va anomenar eufemísticament “l’alliberament” de l’Iraq.
Més enllà de les raons econòmiques, molt poderoses, molta gent com jo tenim el convenciment que el principal propòsit que subjeia rere de la invasió de l’Iraq no era el d’apropiar-se dels seus abundants recursos naturals, o el de privatitzar totes les seues infraestructures i ficar-les en mans d’empreses nord-americanes, o el de fer negoci amb la “reconstrucció” del país (per això era necessari destruir-lo primer a consciència), o el de venjar-se de Saddam Hussein pel seu passat d’amor / odi cap als Estats Units, o el de protegir Israel creant un règim afí als interessos nord-americans, que per descomptat també…
A hores d’ara ja n’hi han molt pocs que es creen les mentides que van justificar la invasió (perdó, “l’alliberament”) de l’Iraq.
Ni la (in)existència d’armes de destrucció massiva (experts del programa UNSCOM ens van traure de qualsevol dubte al respecte mesos abans de la invasió), ni la pretesa defensa dels drets humans que deia promoure l’Administració de George W. Bush (convertit en el paladí mundial de la justícia i els drets dels pobles, cal veure!).
Perquè no hi havia més d’estar atents per veure com els soldats nord-americans observaven impassibles des dels seus carros de combat com les bandes de saquejadors robaven museus, edificis públics, escoles i fins i tot hospitals on es seguia atenent els ferits pels bombardejs i els combats. “No teniem ordres”, repetien una i altra vegada quan se’ls preguntava el per què de la seua actitud de passivitat davant d’aquests fets.
Van envair un país amb prou feines incapaç de defensar-se en tindre enfront seu la major màquina bèl.lica de la història moderna. Un país que després va veure com era devorat i saquejat per les mateixes hienes que havien vingut a “lliurar-los” de la dictadura de Saddam Hussein.
Després d’un llarg any d’insurrecció generalitzada, que va fer perdre bastants vides als soldats ocupants què s’ocupaven de protegir el nou ordre econòmic establert, entre 2004 i 2005 la invasió va donar un gir radical.
Els primers cotxes bomba contra objectius sectaris van començar a produir-se per tot arreu del país.
Desmantellades les Forces de seguretat internes, la seguretat, en gran part privatitzada amb l’únic objectiu de satisfer les ànsies de negoci d’alguna poderosa companyia de seguretat nord-americana, va passar a càrrec dels ocupants, què per descomptat només vetllaven per “la seua” pròpia seguretat, però que a més posaven en perill, amb la seua presència, les vides dels civils que es trobaren a prop seu.
Desmantellades les Forces de seguretat internes, la seguretat, en gran part privatitzada amb l’únic objectiu de satisfer les ànsies de negoci d’alguna poderosa companyia de seguretat nord-americana, va passar a càrrec dels ocupants, què per descomptat només vetllaven per “la seua” pròpia seguretat, però que a més posaven en perill, amb la seua presència, les vides dels civils que es trobaren a prop seu.
El procés de “desbaazificación” va criminalitzar a la comunitat sunnita, tot i que molts dels seus membres militaven en el Baaz (recordem, un partit polític nacionalista àrab, laic i radical socialista) només per aconseguir un lloc de treball.
L’entrada de gihadistes al país, atrets per combatre contra la icona imperialista occidental, reforçava a aquest bàndol oposat a l’administració nord-americana, la qual havia confirmat la seua aposta per la comunitat xiïta -durament castigada pel govern sunnita de Saddam Hussein-, promovent-la al poder.
Els actes d’insurrecció xiïta van quedar ràpidament eclipsats per sagnants atemptats contra barriades xiïtes, reivindicats per grups afins a Al-Qaida.
L’enemic havia canviat sorprenentment de cara: de les tropes invasores de saqueig occidentals a la comunitat sunnita.
Davant l’absència de líders polítics iraquians, invisibilitzats pel govern de Saddam Hussein, els clergues xiïtes van prendre el poder. Moltes vegades eren fills o nebots de respectats religiosos assassinats pel règim de Saddam. Molts d’ells no es trobaven ni mínimament preparats per exercir càrrecs de responsabilitat política, i a molts els movia més la venjança que l’interès per fer un bon govern del seu país.
Un cop al poder, els xiïtes no van trigar a crear milícies armades que acabarien sent integrades en els propis cossos de seguretat de l’Estat, inclosos els esquadrons de la mort que depenien de ministres, viceprimer ministres o fins i tot del mateix cap del Govern iraquià. D’aquesta manera la violència sectària va quedar institucionalitzada, definint el segon bàndol en conflicte.
Les potències occidentals invasores coneixien molt bé aquest marc social i polític abans de l’ocupació, així com les grans tensions socials existents entre ambdues comunitats, xiïtes i sunnites. Fer detonar-lo no era gens complicat, i així ho van fer.
Molts pensem que la guerra civil iraquiana, amb tants cotxes bomba de procedència dubtosa i tantes explosions d’alt nivell professional que no van ser reclamades per Al-Qaida, va ser realment part de l’estratègia elaborada per Estats Units per mitigar els atacs contra les seues tropes i els seus nous interessos econòmics al país. Una evidència d’això és que el nombre de baixes entre els ocupants va disminuir radicalment alhora que els carrers del país s’omplien de cadàvers dels propis iraquians, amb atemptats de cruel violència.
Tot això no va fer més que inocular un nivell de desconfiança quasi paranoica entre el poble iraquià, que veia com a la destrucció material del país, producte de diverses guerres, d’una dècada de sancions i de l’ocupació en si, es va sumar una cosa molt pitjor: la destrucció del seu propi teixit social que fins abans de la invasió es caracteritzava per la convivència religiosa. Tot un trauma col.lectiu, un autèntic “xoc” de manual, tal i com ho descriu a la perfecció Naomi Klein en el seu llibre “La Doctrina del xoc”.
Tal com descrivia l’escriptor i intel.lectual iraquià Raed al Hamed, “La identitat dels ciutadans amb la seua nació ha desaparegut: ara s’identifiquen amb la seua secta o la seua ètnia, no amb el seu país”.
És el verí sectari que divideix xiïtes i sunnites i que, des de l’Iraq, s’ha exportat a tot Orient Pròxim: Síria és un bon exemple de com el sectarisme que va incendiar l’Iraq s’ha estès arreu de la regió. Alguns dels sirians que, al seu dia, van anar a combatre a l’Iraq amb els sunnites en contra de l’ocupació i, posteriorment, en contra de la comunitat xiïta, fa temps que van tornar per posar en pràctica les seues habilitats bèl.liques al seu propi país.
Però també ho és Líban, un altre exemple de país que corre el risc de ser destrossat pel sectarisme regional. Amb un 40% de xiïtes, un altre 40% de sunnites i un 20% de minories religioses, la tensió entre els dos bàndols és realment extrema. Sunnites libanesos acusen els seus germans xiïtes de ser corresponsables de la massacre siriana, i els xiïtes acusen els sunnites de protegir als “terroristes” sirians que pretenen acabar amb el règim alauita.
A Síria i Líban podríem afegir Aràbia Saudita, on la minoria xiïta és durament reprimida als carrers per exigir igualtat amb els sunnites, i també Iemen, on la minoria xiïta aspira a la secessió alhora que són objecte dels atacs d’Al-Qaida.
A la llista podríem afegir també a Bahrain, on la població en minoria sunnita s’ha radicalitzat en la seua oposició cap a les protestes de la majoria xiïta.
Hi ha qui pensa que l’Iraq serà objecte, a no molt tardar, d’una nova guerra sectària en què l’objectiu sunnita serà el d’independitzar de facto les àrees sunnites de l’Iraq, i molt especialment la que comparteix fronteres amb Síria, Jordània i Aràbia Saudita, tres països de majoria sunnita.
Estem davant el principi d’un nou mapa d’Orient Pròxim, més favorable als interessos occidentals?
Per tot això pense que el principal i més poderós objectiu de la invasió a Irak no va ser el del petroli, el negoci o la venjança, que també. Més aviat sembla que podem estar davant d’una estratègia de redistribució del poder en el Pròxim Orient, la fi última de la qual seria el de traçar unes noves fronteres d’acord a una composició purament sectària, aniquilant les identitats nacionals existents.
Una forma solapada d’incitar i alimentar l’odi entre musulmans de les seues dues grans confessions, xiïta i sunnita, per tal de provocar guerres internes que aparten als combatents d’ambdós bàndols de lluitar contra els seus veritables saquejadors i botxins: les potències occidentals.
Aquest objectiu, si realment és tal, malauradament sembla que ho estan aconseguint. Orient mitjà continua dessagnant-se en nombrosos conflictes interns, deliberadament provocats per Occident, alhora que aquest segueix estenent les seues influències i el seu espoli per tota la regió.
Patraix, València (L’Horta), a 2 de maig de 2013.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent