La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 22 d'abril de 2013

Un passeig ahir diumenge al matí per la València que va ser capital de la II República, ara oblidada i invisibilitzada pel govern de Rita Barberà.

Ahir diumenge al matí vaig decidir apuntar-me a un recorregut per la València que va ser capital de la II República espanyola, en el que va resultar ser un interessantíssim passeig poc habitual i molt desconegut per a la majoria dels ciutadans de la ciutat.

L’esdeveniment va ser  organitzat per l’Associació Valenciana per a la Protecció del patrimoni dea Guerra Civil l (Apropa’t).

Commemorant els 75 anys de la Batalla de Llevant, aquesta associació està organitzant un seguit d’activitats per mostrar al públic interessat les línies que es van construir per defensar la ciutat i el patrimoni de la II República, tan oblidat i deliberadament invisibilitzat pels governants del Partit Popular valencià.

 


L’enorme setge al que Madrid es va veure sotmesa per les tropes colpistes de Franco el 1936, 
va aconsellar a Largo Caballero traslladar la capitalitat de la República i les institucions a una ciutat lluny del front de guerra.

Així va ser com el 6 de novembre de 1936 la presidència de la República, el Govern i els ministeris, les Corts, el Tribunal Suprem i l’aparell polític i administratiu de l’Estat al complet, a més de les principals ambaixades, els partits, sindicats i la premsa, es van traslladar a València, fins que a finals d’octubre de 1937 de nou l’assetjament feixista va obligar a realitzar una altra mudança i instal.lar-la a Barcelona.

En menys d’una setmana la ciutat va passar de tindre 80.000 a 200.000 habitants.
Durant aquest curt però crucial període de temps, València va canviar per complet la seua imatge. La vida quotidiana dels valencians i valencianes es va transformar per complet.

A l’hora d’instal.lar els diferents ministeris i organismes de govern, es va recórrer a l’ocupació dels palaus d’aristòcrates o gent adinerada, que o bé van ser confiscats als propietaris que havien marxat per que veien perillar les seues vides, o bé van cedir les seues propietats per a aquest fi.

L’afluència d’intel.lectuals, artistes, polítics, espies, refugiats, brigadistes internacionals, periodistes, delegacions i diplomàtics estrangers van transformar València en una ciutat  cosmopolita de carrers abarrotats de gent, on la vida transcorria als cafès literaris, teatres, cinemes i seus socials que romanien oberts en tota hora amb una gran activitat.

Els llocs i edificis històrics en què ens hem detingut durant el recorregut no són únicament monuments o enclavaments privilegiats.
Els mateixos carrers o places, com a espais públics de la ciutat, constitueixen importants llocs per a la memòria col.lectiva.
Posar el nom a un carrer o plaça suposa una elecció realitzada per un òrgan de poder, l’objectiu del qual pot ser el de perpetuar el record d’una persona o d’esdeveniments històrics i dates importants, i en el qual és determinant el context en què es fa.


D’aquesta manera, la llista de carrers urbans de València va canviar segons estiguera vigent la República o la dictadura. Alguns exemples en són l’actual avinguda Maria Cristina, anomenada
PabloIglesias durant la República, o la Plaça de l’Ajuntament, anomenada així en l’actualitat però que ha passat per diferents denominacions: plaça EmilioCastelar, plaça del Caudillo i plaça del País Valencià.
Tots els carrers amb noms de sants van ser “rebatejats” durant la República espanyola amb el mateix nom del sant que tenia, però llevant-li el “sant o santa”. Els mateixos veïns dels carrers es pujaven amb escales fins a les plaques dels carrers i picaven amb un cisell aquesta paraula, fins esborrar-la.

Els espais encara existents d’aquella València capital de la República són innombrables.
Encara avui és possible rastrejar-los: cafès literaris, ambaixades, seus dels sindicats, seus dels partits polítics i els seus vessants juvenils, etc. Per exemple, l’Ajuntament de la ciutat va acollir el famós Congrés d’Intel.lectuals Antifeixistes, l’antic Hotel Metropol (ubicat al carrer Xàtiva) va ser la seu de l’ambaixada soviètica i quarter general del KGB, a l’hotel Reina Victoria es van allotjar personalitats com Heminway, Robert Capa o Tristan Tzara, i així un llarg etcètera.

El carrer de la Pau va ser el lloc de moda a la València aquells anys del 1936 i 1937.
En un dels seus edificis es troba encara hui l’edifici on es trobava la Unió de dones (UM), formada en 1937 per joves de les Joventuts Socialistes Unificades amb l’objectiu de reclamar l’accés de les dones a la vida laboral i política… hui és el consolat del Marroc.
Al mateix carrer es trobava l’Hotel Palace, reconvertit en Ministeri d’Instrucció Pública i la Casa de la Cultura, presidida per Antonio Machado. Per aquest lloc van passar els intel.lectuals i artistes espanyols i europeus més prestigiosos, com recorda una placa existent a la façana, per cert l’única placa a tota la ciutat que recorda el període de la República, posada ací sota el mandat de l’ex-alcalde del PSPV Ricard Pérez Casado.

Les Torres de Serrans van albergar des de novembre de 1936 el Tresor Artístic Nacional traslladat des de Madrid, igual que el Col.legi del Patriarca. Es van triar les torres per les seues característiques arquitectòniques, adequades per la seua robustesa per protegir les valuoses obres d’art procedents del Museu del Prado i d’altres institucions.
Es van fer embalatges tècnicament impecables i es van utilitzar els millors camions per al seu trasllat a València.
Al capdavant de tot aquest treball es trobava el gran cartellista i intel.lectual valencià Josep Renau, nomenat director general de Belles Arts (1936 -1938).

Però València va ser també una ciutat assetjada per les bombes: 442 bombardejs, 825 morts, 2.835 ferits i 930 edificis destruïts reflecteixen la brutalitat d’aquests atacs.
Les autoritats van haver de treballar de valent en la construcció de refugis antiaeris per protegir la població dels bombardejs. Sabem per un estudi de 2002 que la ciutat de València va arribar a comptar amb 258 refugis, situats als soterranis d’habitatges, carrers, jardins i col.legis.
La majoria d’ells s’han perdut per sempre sota la ciutat actual, però encara hi queden alguns que estan en condicions relativament acceptables, que podrien ser recuperats i posats en valor si hi haguera un mínim de voluntat política al respecte, cosa que mai s’ha donat per part de l’actual alcaldessa.

En dues de les fotos que adjunte en el post podeu veure la façana d’un d’ells (al carrer dels Serrans), completament degradada per la desídia de les autoritat municipals, i en un altra l’interior del refugi de l’Institut Lluís Vives, en bon estat de conservació gràcies a l’esforç dels docents del propi institut.

Aquests espais podrien ser el lloc apropiat per organitzar exposicions que recordaren l’important paper de València com a capital de la República, donant-los un ús cultural i didàctic per convertir-los en centres de documentació i informació sobre la Guerra Civil i la seua època.
Un cop adaptats i oberts al públic, aquests refugis podrien formar part d’itineraris culturals i turístics per millorar l’afluència de visitants a aquestes zones (que es poden localitzar en el barri del Carme majoritàriament), contribuint així a la seua revitalització econòmica.

La societat hauria reivindicar, amb total normalitat, un major coneixement i recuperació de la memòria històrica d’aquesta època, molt desconeguda entre la ciutadania valenciana i especialment entre la joventut.

Les administracions públiques valencianes, poc o gens proclius a afavorir una reflexió crítica sobre la nostra tradició política i cultural més immediata, hauria d’impulsar projectes culturals que contribuïren a consolidar la memòria col.lectiva.

Però la realitat és que amb prou feines queden vestigis de l’estada del govern republicà i del seu pas per València, en el que va ser, sense dubte, un dels episodis més importants de la història de la ciutat.

Avui les petjades han estat pràcticament esborrades, silenciades o invisibilitzades de manera conscient i premeditada per una alcaldessa i un govern del PP que vol esborrar aquest període de la història de la ciutat.

Potser en això alguna cosa tinga a veure allò que diuen de que el iaio de Rita Barberà, un actiu col.laborador del bàndol feixista, va ser qui assenyalava a l’aviació italiana amb seu a Mallorca els objectius que havien de ser bombardejats a la ciutat de València, tot i sabent la quantitat de civils valencians que moririen en ells, com així va ser.
La ideologia política de l’alcaldessa i del seu equip de govern, tan a prop dels sublevats (recordem que el PP de l’ajuntament es va negar a retirar el títol d’alcalde honorífic i fill adoptiu a Franco concedit l’u de maig del 1939) probablement ha fet la resta…

Patraix, València (L’Horta), a 22 d’abril de 2013.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent