La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Publicat el 17 d'abril de 2013

És el dèficit per compte corrent, imbècils!

Amb una certa freqüència, acostume a llegir en internet alguns mitjans de comunicació estrangers, tant europeus com americans.

Per a mi és un exercici d’higiene mental, i quasi imprescindible donada la intoxicació que sol produir-se en llegir de manera continuada els mitjans espanyols. Perquè la majoria d’ells, com bé sabem, publiquen a sovint informacions en connivència amb determinats interessos empresarials, per tal de fer veure a la ciutadania una “realitat” acomodada als seus interessos… “la voz de su amo”, vos enrecordeu?

Un dels mitjans què més acostume a llegir quan vull assabentar-me del que es remuga en el món de l’economia i les finances globalitzades és el Financial Times, i en concret els articles del cap de la secció d’economia, Martin Wolf.

El Financial Times està considerat com un dels diaris més prestigiosos del món en temes d’economia mundial. Molts diuen d’ell què és la “bíblia del neoliberalisme”, un pensament polític i social, per cert, que es situa a les antípodes del meu propi.

Malgrat això, he de reconèixer que les seues anàlisis i prediccions econòmiques, sovint sorprenentment allunyades dels tòpics que ens repeteixen una i altra vegada les institucions neoliberals i els seus portaveus mediàtics que dominen actualment la política europea, resulten molt encertades i reveladores de la realitat.

 

El que més m’agrada particularment dels articles de Martin Wolf és què no busquen l’efectisme ni el titular fàcil, i sempre envolta els seus raonaments en una bateria de dades (els justs, sense tampoc aclaparar).
Els arguments de les seues columnes periodístiques funcionen com el mecanisme d’una porta blindada: cada paràgraf tanca una volta de clau, ancorant les conclusions de forma irreversible al cervell del lector.

Fa un temps vaig llegir un article seu en el qual, amb l’ajuda de tres senzilles taules on es mostren els dèficits fiscals, el deutes sobre el PIB i els dèficits per compte corrent dels estats membres de la UE, explicava d’una manera senzilla però comprensible i contundent alhora, el per què l’Angela Merkel, el Mariano Rajoy i tots els capitosts de la política neoliberal europea “s’equivoquen” (interessadament, és clar!) en pensar que la crisi de l’euro és una crisi provocada per l’endeutament i que, per tant, només una salvatge i prussiana austeritat pot traure’ns d’ella.

Si el dèficit fora la causa, diu Wolf, el més lògic seria que els països amb majors dèficits fiscals entre 1997 i 2007 (és a dir, el període abans de la crisi) foren els que actualment haurien d’estar patint més problemes.

No obstant això, la TAULA 1 ens mostra què Irlanda, Espanya, Estònia i Bèlgica van estar sempre per baix del 3% que ara s’ha constitucionalitat, i va i resulta què són precisament alguns sobre els què s’està imposant a hores d’ara un brutal règim de retallades socials, laborals i econòmiques.

La inutilitat d’aquest criteri no només és evident en el fet de que els països que ho van complir han patit la crisi amb més virulència sinó, millor encara, en el fet de que Alemanya, Àustria i França, per exemple, que no ho varen complir i varen mostrar pitjors resultats en els seus indicadors, han patit molt menys l’impacte de la crisi econòmica.

Cal afegir-ne, i açò és de la meua pròpia collita i no de la d’un liberal com és el Martin Wolf, què la reducció del dèficit a l’estat espanyol es va fer, en bona mesura, en reduïr d’una manera brutal les despeses en polítiques socials, què si fins 1.993 ens havien acostat a la mitjana europea, a partir d’aquell any s’en tornaren a allunyar.

Una cosa semblant passa amb el criteri de deute sobre el PIB.
Amb ell podríem haver predit els problemes de Grècia, Itàlia, Bèlgica i Portugal, però sorprenentment, l’Estat espanyol va ser un gran complidor d’aquest criteri, mentre que (oh casualitat!) Alemanya el va incomplir molt més que Espanya, tal i com podem veure a la TAULA 2… però amb aquestes dades, la paradeta neoliberal es torna a desmuntar, perquè l’Espanya complidora s’ha afonat en la crisi i l’Alemanya incomplidora l’ha patida molt més suaument.

Vist tot això, la pregunta que es feia Martin Wolf era la següent: I si ens fixarem en un indicador que mai ha estat entre els criteris de convergència tinguts en compte, com és el dèficit per compte corrent (la balança de pagaments exterior)?

Si analitzem el gràfic d’aquest indicador en la TAULA 3, ens adonem que els països que presenten un resultat més negatiu són: Estònia, Portugal, Grècia, Espanya, Irlanda i Itàlia… Vos sonen els famosos PIGS ? Doncs… BINGO!!!

Ara si, resulta que una vegada que observem l’evolució d’aquest indicador, tots els països encaixen perfectament en el patró de la crisi… És el que els anglosaxons anomenen la teoria de “la pistola fumejant”.

I he ací que el mantra una i mil vegades repetit pels polítics i els seus ideòlegs neoliberals de que el deute i el dèficit han estat els culpables de la situació de crisi a la qual hem arribat, ja què, segons ells, “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”, s’esfonsa com un castell de naips davant l’evidència mostrada en tres senzills gràfics per un dels experts econòmics més prestigiosos del món.

Així doncs, la clara conclusió es què estem davant d’una crisi de balança de pagaments.

El mecanisme és senzill, però alhora pervers: per a què uns tinguen superàvit comercial, altres han de tindre dèficit: és llei de vida (econòmica, clar).

I en aquest cas, és molt fàcil veure que la crisi actual ha estat provocada perquè, durant una dècada, a tots els països de la zona euro se’ls han imposat uns mateixos tipus d’interès, tot i tindre cicles econòmics i condicions estructurals completament diferents els uns dels altres.

L’evolució de l’economia alemanya o sueca, per exemple, no han tingut res a veure amb la de l’economia grega, portuguesa o espanyola.

I això, bàsicament, és el que ha portat a uns a perdre competitivitat, fer-se dependents de l’estalvi extern i incórrer en un gran dèficit exterior i en un altíssim endeutament privat, com ha estat clarament el cas de l’estat espanyol.

I quan el flux extern de diners s’ha eixugat, com a conseqüència de la crisi financera que com un tsunami ens vingué dels EEUU, el sector bancari ha deixat de prestar diners fàcils, portant a un refredament de l’economia.

I quan l’Estat espanyol ha intervingut per intentar rellançar l’economia, tot després d’haver fet contra-reformes fiscals que només varen beneficiar les grans empreses i les grans fortunes i que varen fer decrèixer dràsticament els diners de les arques públiques, no només ha fracassat també, sinó que ha generat una crisi importantíssima de deute, ja que els “mercats”, és a dir, els taurons financers, no confien que la seua baixa competitivitat els permeta, en absència de crèdit i liquiditat, pagar els seus deutes.

I he ací que Martin Wolf ens apunta la seua conclusió: com tant el sector privat com el públic s’han eixugat, imposar noves retallades i noves mesures d’austeritat, sense a canvi garantir la injecció de liquiditat en el sistema, públic o privat, és una recepta per al desastre…

Però Fabra, Artur Mas, Rajoy, Merkel, Draghi i demés no pareixen assabentar-se d’aquesta clara i demostrable evidència… a qui estan protegint amb les seues polítiques neoliberals que ens porten directe al precipici social i econòmic???

Parodiant a Bill Clinton quan en plena campanya electoral li va llançar a George Bush pare allò de “És l’economia, imbècil!”, nosaltres podríem dir-los a tots ells: És el dèficit per compte corrent, imbècils!

Patraix, València, a 17 d’abril de 2013.



  1. Per això no ens creiem a alguns imbècils quan ens diuen que les retallades a l’ensenyament, sanitat i polítiques socials són “polítiques d’austeritat”. No ho són: són un lladrocini. I els imbècils ben bé que ho saben; però els hi dius hi ho tornen a repetir, dien-te que sí, que el robatori és “austeritat”.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent