Els motius?
Més que raonables i ja coneguts: la nova (contra)reforma educativa (?) posada en marxa pel ministre Wert, l’anomenada Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE), una llei feta a mida de l’església i de la patronal privada de l’ensenyament que trenca l’equilibri entre igualtat i llibertat en deixar en mans dels centres la selecció de l’alumnat, apostar de forma vetllada per la segregació per sexes a l’ensenyament concertat, fer prevaldre la religió catòlica davant l’ensenyament laic, imposar un model neoliberal que incideix en el repartiment de riqueses i minvar l’ensenyament en llengua pròpia en aquells territoris on la tenim.
El pes i l’enorme poder d’influència en la vida política i, particularment, en el sector educatiu que ha seguit tenint l’església catòlica a l’Estat espanyol després de la mort de Francisco Franco i després de la Transició és evident.
El principi democràtic de la laïcitat de les institucions públiques i, en particular, de les escoles, no es va veure reflectit en el nou marc legal que es va crear a la Transició.
Tot i que l’Estat es proclama aconfessional, els enormes privilegis públics que el règim anterior va concedir a l’església catòlica després del 39 no van desaparèixer amb la dictadura, sinó que fins i tot es van veure consolidats, molt especialment en el terreny educatiu.
Aquest va ser l’objectiu, i no un altre, quan Adolfo Suárez va signar els Acords amb la Santa Seu el 1979, que cap altre govern posterior s’ha atrevit a denunciar.
Felipe González va legalitzar el 1985 amb la Llei Orgànica del Dret a l’Educació (LODE) les subvencions als centres concertats (majoritàriament d’ideari confessional catòlic), i en la LOGSE de 1990 va mantindre la Religió dins del currículum escolar, tant en l’ensenyament privat com en el públic.
Quan un nou president del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, va arribar al govern el 2004, va derogar la Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE) d’Aznar, tot i les protestes dels sectors més clericals i reaccionaris, però la nova reforma educativa impulsada pel seu govern amb la Llei Orgànica d’Educació (LOE) va mantindré inalterada la doble xarxa de centres públics & privats, considerant-los amb iguals drets (que no deures) pel sol fet de ser finançats amb fons públics, i va obrir encara més el camí cap a l’ampliació dels concerts, fins i tot a etapes no obligatòries.
En tot el que fa referència a la Religió a l’escola, es va remetre explícitament als Acords amb la Santa Seu originalment signats per Suarez i va elevar, de passada, l’estatus acadèmic dels professors-catequistes designats pels bisbes per impartir aquesta matèria.
El primer esborrany d’avantprojecte de la LOMCE presentat pel ministre Wert modificava la llei anterior, imprimint-ne un clar tret ideològic, selectiu i mercantilista, juntament amb propostes contràries als principis democràtics i compensadors sobre els quals s’hauria d’assentar l’Escola Pública.
El propòsit no és altre més que el de reforçar el poder del sector privat i la influència de les ideologia confessional catòlica amb el canvi de nom i continguts de “Educació per a la ciutadania”, l’eliminació de matèries com “Ètica” i altres de caràcter científic.
b) Imposa a Primària i Secundària una matèria “forta” i avaluable, com a alternativa a la Religió, tal com va acordar en complicitat amb els bisbes, amb la finalitat de tractar d’aturar el creixent abandonament d’alumnat de les classes de religió.
c) Utilitzant l’actual Llei d’Educació (LOE) que en el seu article 108.4 expressa que “la prestació del servei públic de l’educació es realitzarà a través dels centres públics i privats concertats”, fa un pas més cap a la privatització del sistema educatiu, supeditant la creació de places (ara sense especificar si són públiques o privades) al tipus de “demanda”. És a dir, l’Estat fa desistiment explícit de la seua obligació de garantir places públiques en qualsevol indret i en primer lloc. El desenvolupament del sector privat a costa del públic quedaria així consolidat.
Tots sabem això a qui va a beneficiar, ja que la immensa majoria de l’ensenyament privat concertat està en mans d’organitzacions religioses catòliques, algunes d’elles amb un fort caràcter integrista que impregna el currículum i l’ideari dels centres educatius.
Tota una mostra de l’immens poder i influència política i social amb el què encara compta, mort Franco fa quasi ja 40 anys, l’entramat nacional-catòlic creat per ell després de la Guerra civil.
Un veritable monstre de set caps a qui ningú, tot i els governs teòricament “progressistes” (i recalque això de “teòricament”) de Felipe González i Zapatero haguts després de la Transició, s’ha atrevit a parar els peus i posar-los al seu lloc, és a dir, dins de les esglésies i no fent negoci i proselitisme utilitzant les institucions públiques d’un estat constitucionalment aconfessional com fan ara, i cada volta més com pretén el ministre Wert.
Patraix, València (L’Horta), a 9 de maig de 2013.
Atentament