El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Seguim amb el diabòlic tablet. Lletra tal com surt, com si treballés en una d’aquelles primeres impremtes que van donar tants maldecaps. Oi més quan els salts de paràgraf fan malifetes i tot queda pengim-penjam. Però bé, com ahir et deia, en tornar a casa, ja hi posarem ordre i concert. T’atreveixes amb la font?

Ja, a casona, miro de posar-hi accents i arranjar-lo un xic. A veure si no perd la frescor de l’escriptura automàtica

Dijous, 2 de febrer. The Tass Tavern. un quart de deu
Faig la Royal Mile des del backpackers fins al Parlament a les fosques i amb la pipa als llavis. M’aturo en aquesta taverna. El què em crida l’atenció és un grup de forties and fifties que toquen scottish bluegrass en plan amics. Bona música, bona gent, bon ambient. M’assec en una taula propera i em deixo portar pel trot dels cavalls i els carruatges que marquen la melodia d’un estil que agermana als anglo-fons de l’hemisferi nord. Bonic, bonic.

Whiski bar&restaurant. dos quarts d’onze
Els follets del tablet m’han jugat una mala passada i han anat esborrant les meves notes sobre un local que prometia música escocesa i que només ha donat quatre cançons rudes i seques tocades per tres xavals de vint-i-pocs anys que encara han d’aprendre molt per a ser músics com cal. Local per turistes. He caigut en mans d’una xarxa de pesca de forasters. Això si, la Caledonian que m’han servit era a preu regular.

Allà a l’altre pub, els parroquians eren autòctons, madurets, aparellats i passant una bona estona entre la feina i el seu cau. Però bé, havia de venir aquí per valorar l’espontaneïtat i la vida dels músics de l’altre costat.

Vaja, tu! Ara hi tornen… i s’animen amb una bugpipe, a veure si se’ sortiran?

Bannerman’s Rock&whisky bar. 11 pm
En aquest carrer hi ha jovent. Jovent i crits. El bar m’atrau pel wifi. Haurem de veure si rutlla. La música – heavy a pocs decibelis – fa amb un local gran, ampli, ple de racons i raconets. Em recorda una mica a l’ovella negre. Una Guiness. L’he triada perquè son els patrocinadors del 6 nacions i, home, bé cal començar-se a ambientar, no? Això si, amb aquest tanco la nit d’smalls, les cerveses petites que m’han acompanyat en aquesta primera nit de solitud escocesa. Ai! I com la trobo a faltar jo que sempre havia estat més que independent.

Divendres, 3 de febrer. tres quarts de nou del matí. Costa Cafè
Em desperten els francesos cap a quarts de vuit del matí. Ja em va bé. El backpackers és silenciós en aquestes hores. Sota meu, un gegant panxut dorm la ressaca d’una nit de disbauxa. Jo, de puntetes, deixo el lloc decidit a esmorzar entre escocesos. La ruta m’ha portat fins a la Waverly Station, el melic d’Edimburg. Si ahir deia que Calton Hill és el tendrum de la ciutat, avui puc assegurar que el ferrocarril n’és la columna vertebral. A un costat, el costellam de l’Old Town, a l’altre, el de la New Town victoriana i colonial.

Els edimburgesos esmorzen al voltant de les nou: Beguda calenta i substanciosa – el medium black americano que m’han servit és com la gorra de cop d’un nadó- i àpats més o menys complerts. Jo n’he demanat un, el nom del qual fa la cosa: All day breakfast (esmorzar per a tot el dia). Pa anglès farcit de salsitxes, cansalada i ous ferrats… Avui ja he dinat! Però no tothom menja igual, eh! Però bé. Amb el cafè acabat, ja és hora de començar la jornada escocesa d’un tafaner català.

The Deacon’s House, 11 am
Amb l’anima corpresa surto del Museu dels escriptors. Burns i Scott són grans, però em refermo hereu de Tausitala, l’esperit més pur parit per aquesta ciutat. De fet, si m’he decidit a fer el cafè aquí és per la seva influència. I és que u a de les obres més amagades, però també amb més presència del narrador que em posseeix és I és Deacon Brodie or the Double Life!, l’obra de teatre que, poc després tindria dues filles: Life of Deacon Brodie i l’estrany cas del Doctor Jekyll i Mister Hyde.

Has endevinat ja de qui et parlo, de qui em té el cor robat?

“To travel hopefully is a better thing than to arrive.” és la sentència que li regalo a la meva Fanny particular. RLS per ella va fer les amèriques i per la meva, les terres d’Andalusia, al meu cor han niat.

Tres gegants de la literatura – Burns, Scott i Stevenson – els seus espais m’han ensenyat móns, objectes i vivències d’uns temps que ja han passat. D’uns temps, els de les primeres impremtes, que, amb la world wide web, han tornat.

Un cafè, decoració d’època, la historieta de Deacon Brodie i una llar de foc per retornar a l’Edimburg d’ara, per descomprimir les emocions d’un viatge que m’il·lusionava i que no m’ha defraudat pas.

Storytelling cafe, dos quarts d’una
Assegut en un banc, escolto The treasure island, una de les grans històries d’en Tausitala i caic en l’evidència. Viatjar a Edimburg és viatjar a la infantesa. Però no només a la pròpia, sinó a la de generacions i generacions d’infants des de temps immemorials. La combinació del Museu dels Escriptors, l’increïble Museu de la Infantesa i aquest lloc on soc ara, així ho certifiquen. Ara bé, i no sé per què, m’ensumo que la Royal Mile és el camí de la vida: De les portes de la fortalesa materna – representada pel castell – fins les escarpades muntanyes que hi ha darrera el tenebrós Palau de Holyrood, passant per la maduresa i la sàvia senectut del Parlament, i per aquesta joia de la imaginació, el joc i les històries a la vora del foc que acaba en aquest racó.

The people’s story museum, quarts de dues de la tarda
Abans d’arribar al Parlament. aquest museu repassa la vida de la gent d’Edimburg i, amb ells, de les condicions i estils de vida de tots els que han nascut i crescut en les ciutats occidentals. Ara, a la sala de projeccions, repassen els esports, les tavernes, el lleure en general. És la versió adulta del museu de la infantesa, cosa que dóna més consistència a la Royal Mile com a representació de la vida. Per cert, entre el material del Museu, un mapa fet aquí i una explicació clara i objectiva de la Guerra d’Espanya. Si, si, la del 36. És just a l’entrada de la secció on parlen de les condicions laborals i dels moviments de protesta que han parit els ciutadans d’Edimburg.

The amber rose. Rose street. 5 de la tarda
Un sky sports & espn pub on demà sembla que donaran el Barça. Un xic més enllà hi ha un bar del pal latino que anuncia La Liga amb una bandera al entrar. Fets els deures, torno a la Royal Mile. I és que, en sortir del People’s, la curiositat m’ha fet entrar al Parlament. Edifici gran, modern, segurament polèmic, però molt ben trobat. Si més no pel significat que té el fet que la veu dels escocesos, carregada de contemporaneïtat, estigui ubicada a les portes de Holyrood, abadia i palau, estàndard del domini britànic, car és la residència de Sa Majestat. T’imagines el Parlament de Catalunya davant per davant del Palau de Pedralbes i amb una planta ultramoderna que signifiqui el futur enfront del passat? Doncs això és el què han fet els escocesos amb el casal de les seves llibertats.

El visitant ha de passar un estricte, però afable, control de seguretat. Després, al seu aire, pot visitar el Saló de Sessions i algunes de les sales de reunions on, com a mi m’ha passat, pot trobar alguna reunió de diputats. Si hom hi va els dijous pot assistir a un dels plenaris en total i absoluta llibertat.

Surto del Parlament i m’acosto a Palau. Portes tancades, vigilància severa. La mà de la Corona queda retratada davant la llibertat. Certament Holyrood sembla un castell de fades. Un castell però encantat per una força demencial. Aquí, curiosament a llevant d’Edimburg, la senectut del Parlament contrasta amb la negror de la mort. És la fi de la vida, del camí que hem iniciat en sortir de les portes del castell de la maternitat.

Però passem aquest llindar. Entrem al Holyrood Park, deixem-nos llevar la vida i elevem-nos del terrer pla. El Holyrood Park son una agrupació de turons, senders i espadats. Cridat per la roca volcànica que la va parir fa una bona colla d’anys, prenc el Radical Path, un camí ben trempat que van parir una colla d’aturats, coneguts pel seu ideari farcit de llibertat. Per la via més ràpida puja el meu cos destarot.

M’invento un camí, trepitjo el gebre i amb la força dels alats, m’assec al Arthur‘s Seat, el cap d’aquesta immortal ciutat.

Aquí potser caldria posar-hi un punt i final. Però el descens per un camí més afable i transitat m’ha portat a les runes d’una ermita, veritable cirereta d’aquest futurible relat.

The Royal Mile Backpackers. Dos quarts de nou
Tots els relats tenen un final. Si més no per començar-ne un de nou. En tornar al món real. Un cop descobert que, després de la vida hi ha muntanyes, encenc un Moods i m’endinso en l’Edimburg més comercial.

Waverly Station i el Princess Mall tanquen el cercle del dia. Aquí he esmorzat i ara em perdo entre vies i plataformes i em deixo portar pels trens del pensament cap a racons imaginats. Els trens ja no treuen fum, però l’estació, en plena reforma, et parla d’una munió de viatgers que encara no ha oblidat. Surto a Princes Street vagarejo pels carrers del East End d’aquesta ciutat. De cop, Rose street em ve a trobar i, amb ella, l’Amber Rose del que ja he parlat. Sopo al 1780, lamb with mashed potatoes que avui no he dinat. I ara espero una estoneta abans de fer la penúltima en el pub que més em va agradar de la nit d’ahir: avui prometen música escocesa per acompanyar.