Bloc de notes

Ahir vaig llegir d’una tirada aquest clàssic de l’Espinàs. És breu i de bon llegir tot i que diu coses en què és bo aturar-se a pensar. Vull creure que comprenc i comparteixo molts dels sentiments que s’hi reflecteixen.

L’Espinàs mostra una gran sensibilitat i al mateix temps molta valentia perquè parlar de mainada amb síndrome de Down era complicat, no sé si gairebé tabú, a l’època que va escriure sobre la seva filla. Només cal veure quins mots fa servir per referir-s’hi, mots que ara trobem totalment incorrectes i fora de lloc, per veure que la societat ha canviat molt en alguns aspectes.

L’Espinàs és cristià i veu el món des de la seva manera d’entendre el cristianisme. És discret i no en fa gala però ho deixa ben clar. No puc evitar de pensar que diferents que són aquests catòlics tipus Espinàs d’altres ciutadans (sobretot públics) que militen en el que diuen democràcia cristiana i tanmateix no mostren res que s’assembli a la humanitat que traspua aquest llibre.

El tercer llibre de la saga “Millenium” també m’ha agradat. L’única pega és que ja de bon principi, sense saber del cert com acabava, ja m’he imaginat que acabaria bé i per això els moments de més intriga i suspens estava més aviat tranquil tot pensant que en Blomqkvist i la Salander ja se’n sortirien.

N’he llegit alguna ressenya i veig que hi ha gent que troba que el narrador fa masses voltes i dedica massa temps a descriure personatges secundaris que tenen poca o cap importància en el desenvolupament de la història. Precisament aquesta és per mi una de les gràcies de “Millenium”: la capacitat d’en Larsson d’inventar-se personatges i donar-los credibilitat a base d’explicar-ne molts de detalls encara que no vinguin al cas. Són com maniobres distractores del fil de la història que, tanmateix, li donen una autenticitat que la fa encara més atractiva. Em fa més fàcil entrar a la pell dels personatges i per això mateix sentir-me arrossegat en els intríngulis de la trama.

L’altra meitat ha estat mandra, però al capdavall no m’ha vingut de gust acabar tot el recorregut que de bon principi m’havia proposat (la circumval·lació de la part nord de les Gavarres). 

Potser té a veure amb les males notícies de l’A? Entendre els missatges del propi cos, com es fa això?

He entrat a casa capcot i xino xano quan encara no feia dues hores que n’havia sortit.

Avui he participat a la primera reunió del nou curs. L’estiu ha passat volant i ja em trobo en el que pot ser el meu últim curs a l’institut. No puc evitar la sensació d’estar fent cada petita cosa per última vegada.

Hi ha alguns companys que ja eren aquí el curs passat (l’Ariadna, la Joana, en Xavi) però la Blanca ha canviat de centre i la Raquel està de baixa; bona sort a totes dues! Han arribat l’Anna i la Rosa. Espero que continuï el bon amibient que vivíem l’any passat.

També avui, abans d’anar a dormir he llegit un article que dona la raó a tots aquells que fa temps ens oposàvem al desenvolupament de la xarxa de trens ràpids espanyola, tant pel malbaratament de recursos que suposa com per la ideologia centralista que posa de manifest.

A vegades repasso rutes velles perquè m’agrada comprovar si les ressenyes que n’he escrit s’aguanten o el terreny ha canviat i cal refer alguna cosa. Avui li ha tocat a alguns camps, urbanitzacions i polígons de la comarca.

Aquestes repassades sempre són tranquil·les perquè com que la ruta ja està penjada no tinc la pressió de pensar que es pot morir la bateria abans d’acabar el recorregut! Tantes vegades m’ha passat…

Matí d’endreça, dedicat a posar ordre a casa, a tornar el cotxe llogat i a refer el cau un cop hem tornat del País Basc. Ja tornem a ser a casa.

Respecte el cotxe, resulta que a l’oficina he tornat a trobar la noia lituana que ja hi treballava quan vaig llogar el vehicle, només que aquesta vegada he sabut algunes coses més d’ella. Resulta que és lituana però de la minoria polonesa que viu en aquell país. No sé si amb la dominació russa de Lituània aquesta població polonesa era més o menys feliç que no pas ara que Lituània és un país independent, però la qüestió és que aquesta noia és molt refractària a qualsevol cosa que posi en dubte l’espanyolitat del país on treballa. I això que el seu cap, o el noi que sembla el seu cap (potser és només el seu company d’oficina), sembla que és de la ceba i li deu haver explicat com ho tenim aquí. O potser no li ho ha explicat. Ella parla cinc llengües però l’empresa que l’ha contractada no ha cregut que fos gaire important que no entengui l’idioma de la ciutat on treballa i és per això que vam xocar l’altra vegada. Avui no m’ha ni mirat.

Al matí encara hem tingut temps per dir adéu a la platja de Zarautz i ens hi hem estat fins al migdia. Elles han baixat a la platja pel caminet que hi va des del càmping i jo he agafat el cotxe per deixar-lo aparcat tan a prop com he pogut i així no haver de tornar a pujar dalt del turó un cop banyats i assolellats.

A migdia hem tornat al cotxe i cap a Salt d’una tirada. Ahir ja ens vam acomiadar de la Koro i per tant avui no hem pas passat per Donosti. Tampoc no hem fet cap altra parada llarga; a l’anada haviem parat a Logronyo però el camí tampoc no és tan llarg i al cap d’unes set hores de sortir de Zarautz ja hem entrat a la plaça de la Vila, tot i que una mica groguis de tant de seure en un espai tancat com és el cotxe. Demà acabarem de despertar-nos.

Ja som al càmping de Zarautz! Bilbao ens ha agradat molt i pel camí cap aquí hem parat a Plentzia, Bakio, Bermeo i Gernika. Formidable! Aquesta part de la costa és impressionant:

En el càmping ens hem trobat el que havíem demanat: un bungalow de lona per comptes de fusta (en diuen fer glamping) amb una vista sensacional sobre la platja de Zarautz.

S’hi està molt bé en aquest hotel, l’hem ben encertat! Les nenes tenen una habitació per a elles i així la MJ i jo podem estar tranquils a la nostra pròpia habitació. A més, es troba a prop del centre i podem anar caminant a tot arreu. Avui ens hem llevat tard però hem fet una bona passejada per acabar d’aprofitar el matí.

Em sembla que és demà que la MJ ha trobat hora per entrar al Guggenheim. Mentrestant, avui havent dinat hem agafat el tren per arribar fins al mar; ens ha agradat passejar per Portugalete. Per cert, que hi hem vist una pont molt interessant:

Diu que és el pont penjant amb transbordador més antic del món (del 1893) i la Unesco el va declarar Patrimoni de la Humanitat perquè es veu que és una de les obres de ferro més destacades de la Revolució Industrial, al menys en aquesta zona.

Estem passant la major part d’aquest estiu a Salt i tres o quatre tardes cada setmana ens acostem a la riba del Ter. Aigua i còdols (aquí en diem rierencs), molts de verds, pocs mosquits, algun pescador (en Pep), cap llúdriga, un parell de coipús, algun visó, moltes petjades de senglar…

Avui, reunió de germans a Palamós. Jo (i la N!) ens havíem despistat i crèiem que havia de ser a Riudellots, però com que en C treballava i havia d’agafar el cotxe per anar-hi des de Girona ha fet una mica de marrada i m’hi ha portat. Ha anat bé perquè hem aprofitat per xerrar una mica pel camí, cosa que no fem gaire sovint, i ens hem posat al dia.

Breus: a) aquest St Esteve ja podrem fer trobada familiar (si no canvia res) i toca de fer-ho a Salt; b) la M ja ha acabat de pagar els estudis de la L i se’n surt amb el que guanya, de manera que deixem de donar-li suport econòmic regular; c) l’À ja té carnet i cotxe i aquest curs serà a la UdG a 1^r d’Història; d) en D viatja menys pel tema covid i ja està instal·lat del tot a Suïssa, tot i que diu que ja hi porta massa temps i si pot tornarà (ja hi porta 3 anys -o quatre?); e) en M farà l’últim curs a Barcelona des del seu pis compartit a Gràcia; continuaran quedant amb la M, la L i l’A de tant en tant.

Per altra banda, ahir vaig acabar el llibre que estava llegint de la Bernardine Evaristo. Ha estat un descobriment inesperat i molt interessant. Relats commovedors, captivadors. No coneixia aquesta autora i les seves històries m’han entrat molt bé tant pel que expliquen com per com ho explica. He recomanat el llibre a la P, aviam si se’l llegeix!

Són dotze històries de dotze dones negres; no tenen gaire res en comú però les seves vides (de totes elles) es creuen un moment o altre. L’autora denuncia racisme i opressió per condició sexual o social però fuig tant dels estereotips com del victimisme. Deu ser una bona descripció de la societat britànica perquè ha rebut molts elogis de totes bandes. M’ha agradat el to poètic de la seva prosa i l’originalitat d’algunes històries.

L’A no acaba de fer net. La doctora V, quan ell va anar a veure-la ahir, li va donar males notícies: es veu que hi ha «alguna cosa» que no rutlla al cervell i li han de fer més de proves, especialment una punció lumbar. Aquesta «cosa» només pot ser un tumor, potser el tumor; un tumor nou o el vell que rebrota, i per esbrinar això és pel que cal fer-li les proves. Pel que he entès, enviaran el que n’obtinguin (LCR a la punció) a uns laboratoris suïssos per assegurar-se què és i actuaran en conseqüència: tipus de medicació o (esperem que no) cirurgia.

Faig nit a can P. El port de Coma-ruga també és com un tumor que ha entrat, ha crescut i pren espai al mar.

Però el mar se’n desfarà així que vulgui.

En realitat, la nit d’estels va ser ahir, que per força (!) en vam veure molts, tot i que ha estat avui que havent sopat hem decidit de passar una estona sotjant el cel per mirar de trobar estels fugaços al cel de Betlan. Nit tranquil·la, aquesta darrera. Fresqueta al carrer i incertesa a l’habitació. Pau en procés.

Però la nit ha arribat després del matí i de la tarda. Al matí hem anat a explorar els naixements de la Garona i de la Noguera Pallaresa. Els rius no volen saber res de fronteres; nascuts a Occitània, un també hi mor després de travessar la línia entre el Regne d’Espanya i la República Francesa i fer cap a l’Atlàntic; l’altre entra a Catalunya per ajudar a omplir el Segre i l’Ebre i morir al Mediterrani. L’aigua de la Garona cap a ponent i la de la Noguera cap a llevant.

Hem sortit a estirar les cames però a poc a poc ens hem anat animant i el que havia de ser una passejada d’un parell d’horetes ha acabat sent una travessa fins al Forau d’Aiguallut (en català és en plural: Forat d’Aigualluts). La manca de planificació, el fet d’encantar-nos sovint, improvisar sobre la marxa i anar decidint cada poc temps si continuar o fer mitja volta, tot plegat, tot això ha fet que ens hi estéssim moltes hores i hem acabat esgotats, però ha valgut la pena!

La primera part és la passejada que de bon principi havíem decidit de fer per anar de l’aparcament als Uelhs deth Joeu i tot seguit al Refugi dera Artiga de Lin, però aquí hem dit el primer «per què no?» i hem començat a pujar pel barranc dera Ribèra i tot seguit hem acabat d’arribar al coll (Còth deth Hòro). Hem vist l’estany i hem dit «va, acabem d’arribar-hi». La cosa ja s’estava allargant però la glacera era tan maca que hem pensat que valia la pena acostar-s’hi. Després hem vist vaques als prats de baix i hem pensat que si elles en gaudien per què nosaltres no? Després… etc. Total, que hem acabat arribant al forat famós on desapareixen les aigües que baixen de l’Aneto, passen per sota terra i apareixen uns quilòmetres més avall a l’altre costat de la muntanya: els Ulls del Diable o Uelhs deth Joeu.

La tornada s’ha fet llarga, és veritat, però estàvem animats pel paisatge que vèiem i l’aventura d’arribar-hi. En realitat, l’aventura ha vingut després quan hem descobert que no podíem treure el cotxe de l’aparcament perquè (incomprensiblement!) tenen tancada una part de l’aparcament des de les 6 de la tarda fins l’endemà a les 9. Per què només una part (i justament la nostra)? Resulta que les visites als Uelhs són tantes que l’aparcament es veu desbordat cada dia. La direcció del parc va demanar a l’ajuntament més de terreny i l’ajuntament, després de negar-s’hi durant molt de tems, va cedir finalment i va permetre de fer servir una mica d’espai en un terreny seu a canvi que no estigués sempre obert sinó només durant el dia (per què? només ells ho deuen saber, si és que de debò hi ha alguna raó).

Al llarg de la nit hem vist força gent que pujava i baixava perquè l’aparcament es troba a certa distància del refugi, i hi havia excursionistes que hi anaven o en venien. A més, altra gent dormia a l’aparcament perquè és el lloc més elevat on es pot deixar un vehicle i l’endemà volien sortir ben d’hora per fer algun cim. Ara, gent que no podia sortir de l’aparcament, només nosaltres!

A l’oficina de turisme ens van recomanar de visitar algun dels dos pobles abandonats de la Vall i avui hem anat a St Joan de Toran. En diu la Viquipèdia:

…poc abans de l’arribada de les tropes franquistes a la Vall d’Aran (1938), la immensa majoria de la població va fugir de cop i volta a França (a menys d’un quilòmetre), bàsicament per por de represàlies. Aquest fet va provocar que el poble es quedés pràcticament abandonat fins que més recentment, als anys 80, les cases es van convertir en segones residències.

La visita al poble ha estat el començament d’una bona excursió per veure una cascada espectacular, el Saut deth Pish:

I la resta de la caminada -i tots aquests dies, en realitat- ha oxigenat tant els nostres pulmons com la relació entre tots dos, que darrerament passava per un mal moment. Que duri!