Bloc de notes

Doncs resulta que ens han aprovat totes les sol·licituds per anar de colònies aquest estiu! La pega és que ja hem acabat el curs i ara serà un problema contactar amb les famílies. I tinc fòbia a la paperassa, sí.

Si tot va bé seran la setmana del 19 de juliol i a Planoles.

Estan dirigides a alumnes de centres de màxima complexitat, com han etiquetat el nostre i com han fet amb tots els públics de Salt, i algú podria haver pensat que si ja és difícil contactar amb les famílies durant el curs, encara ho és més fer-ho quan nois i noies ja no vénen a classe i han començat vacances.

Les ajudes vénen gràcies al Fons Social Europeu però el Ministerio no es cansa d’insistir que les comunicacions amb les famílies han de portar el seu logo. “Competències plenes en Educació”, diuen que diu l’Estatut. Ha!

Faig la carn picada apart perquè la P també pugui gaudir amb les fajitas, que per a ella són sense carn. Són fàcils de fer però cada vegada em surten més bé, modèstia a part.

Al vespre, la MJ i l’E també s’han incorporat a l’equip de cuina i ens han fet brownies. Han quedat expressament molt flonjos perquè l’E els pugui menjar, que fa només dos dies que li han posat brackets i encara li fan nosa.

Una escapada al Pas d’en Prats per ficar els peus a l’aigua. La calor apreta i a més ens ho passem bé tot xipollejant com si fossim mainada o bé fent preses “estil club de la marmota” com si fossim enginyers (de pa sucat amb oli). Ens hem distret fent una mena de tron amb rierencs que acabarem de completar un altre dia. Estem mirant de fer-ho realment bé de manera que no passi aigua entremig de les pedres; si el cabal baixa i l’agua s’hi estanca hi trobarem verdet? Bé, potser no tan ben fet… Si el riu baixa molt ple oferirà resistència i es col·lapsarà? Podria ser…

De fet, si hi queda verdet s’assemblarà més a un tron de debò, no? No porten vellut verd els trons?

Qui no té feina el gat pentina, però que divertit que és!

La setmana que ve comencen uns torns de colònies que s’han organitzat expressaments per a alumnes de centres que porten l’etiqueta “de màxima complexitat” com el nostre. Vam demanar que els nostres nois i noies de 2ESO hi puguéssin anar però a data d’avui, 18 de juny, encara no ens n’han dit res.

El problema és que les hores lectives d’aquest curs ja s’han acabat i l’alumnat ja no ve a l’institut a no ser que hagin de recuperar alguna matèria. A vegades sembla que l’Administració s’esforci a fer les coses més difícils; no serà pas fàcil contactar amb totes les famílies becades perquè signin autoritzacions, permisos i formularis.

Entenc que és una altra de les complicacions que ha comportat la pandèmia. M’imagino que al Dpt d’Educació no han gosat tirar endavant aquestes estades lingüístiques fins que no han estat mínimament segurs de poder fer trobades, sortides i excursions amb mainada procedents de moltes localitats diferents, i que això ha endarrerit tant la decisió que s’ha produït quan ja s’han acabat les hores lectives. Vull pensar això i que han fet el que han pogut.

Avui sí que he pogut fer el recorregut tranquil·let sense les presses de l’altre dia. He fet algunes fotos i les he penjades a wikiloc amb algunes de les altres escapades que faig.

Aproximació des de casa en bici, que deixo lligada al bloc de bústies de Montfullà i camino cap a la riera de Muç per pujar a la Miquela. Segueixo més o menys la riera fins a can Turon i després pujo a can Vendrell. Després del mirador de cal Porxo arribo a la Miquela i mitja volta fins gairebé can Casalets.

Avui baixo pel costat del pobre Suro de la Berruga fins a can Manel i després can Rigau. Aquí em desvio a l’esquerra per veure la Torre Ferrana i m’endinso de seguida a la urbanització per sortir-ne per l’avinguda de Mas Pol, que és on he deixat la bici.

Ara que estem acabant el curs no tinc gaire temps d’entretenir-me a llegir ni escriure. Aviam si més endavant puc allargar aquest post. Tinc curiositat per buscar informació del Suro de la Berruga (“la Prenyada”) i la Torre Ferrana.

Segona dosi de la vacuna de Pfizer. He hagut d’esperar una hora i quinze minuts perquè hi havia molta cua. Les 10 taules que hi havia, amb personal sanitari per punxar i d’administració per controlar qui es punxava, han estat insuficients, no sé si pels mals càlculs o simplement perquè el pressupost no dona per més.

He estat puntual i a l’hora que em tocava ja era al Palau de Fires, però en realitat m’ha anat d’un pèl perquè la veritat és que no recordava pas que avui m’havien de punxar. He tingut la sort de trobar-me una coneguda quan ja era més amunt de la Miquela; estavem xerrant tranquil·lament i quan hem començat a parlar de la vacuna (un tema recorrent, aquests mesos) li he dit tan panxo: “no, encara no m’han donat la segona dosi; no em toca fins el dia 5”. Encara no havia acabat de dir el número del dia que m’ha vingut una esgarrifança però encara he tingut la fredor de preguntar com aquell que res: “per cert, quin dia som avui?”.

Feia temps que no corria tant! Sort que havia de baixar i també per sort la bicicleta és el vehicle més ràpid per ciutat i per això he pogut ser a l’hora al lloc que em tocava. Total, per estar-m’hi més d’una hora esperant!

La d’avui és la ruta més curta que he trobat fins ara entre Salt i Palamós. Va per la via verda fins a Cassà i després entro cap a Penedes, Romanyà i Calonge.

Aquests dies l’hortet està exuberant.

Ningú no m’ha demanat l’opinió però he llegit l’entrevista que en Barnils ha fet a un dels promotors del Parc Tramuntana i la veritat és que no em sembla pas tan malament. Crec que tenim poca energia renovable i que l’opció dels molins de vent al mig del mar, encara que es vegin una mica des de Roses i si és tal i com ho presenta aquest senyor, em sembla prou bé.

Ara bé, el que no m’agrada gens és que aquesta sigui l’única aposta del govern i deixi de banda la producció d’energia des de casa, per exemple amb plaques solars. El fet que aquesta iniciativa (de molins al mar) sigui tan costosa vol dir que la promotora només pugui ser una gran empresa. Què hi ha de descentralitzar la producció d’energia?

Hem rebut una proposta per fer un altre intercanvi de casa, aquest cop també amb una família anglesa, però les circumstàncies actuals per la Covid-19 no permeten de fer-se gaires il·lusions.

Ara mateix les condicions del govern britànic ens ho posen pelut perquè ens trobem en un indret, l’Estat espanyol, que ells classifiquen de no gaire segur (“amber list”) i ens obligaríen a fer quarantena i unes quantes proves.

Aviam si la situació millora a les properes setmanes però l’aparició de la “variant índia” a Anglaterra fa pensar que si hi ha algun canvi potser serà a pitjor.

Fidels a la cita de primers de maig, els kiwis del pati ja han començat a florir. Ja començo a sentir el neguit per les abelles que haurien de venir; en vindran tantes com caldria? faran la seva feina?

A la tarda sortim a passejar i el cel ens regala uns núvols que semblen quadres pintats.

Ara sí que ja dono per enllestida aquesta ruta. Ja hi he passat prou vegades i puc dir que la tinc ben apamada. Aviam si quan arribi l’estiu i el bon temps venim a alguna de les platgetes que hi he trobat.

A la tarda, per cert, anem a la del Pas d’en Prats. Altra gent també ha tingut la mateixa idea aquesta nit passada i per desgràcia no són tan cívics com voldríem: la bossa de la foto són les restes de la farra que hi devien celebrar.

Ja hem agafat el costum de venir al riu amb una bossa per recollir la merda que hi deixen alguns imbècils.

És el primer llibre d’en Murakami que llegeixo en castellà. Me’l va regalar la MJ per santjordi i l’he acabat aquesta tarda d’una tirada; és curtet i m’ha entrat molt bé, com tots els que he llegit d’en Murakami.

Explica la història d’un home que viu al marge de la gent, sense amics ni enemics, sense conflictes amb ningú, i també sense necessitats materials. Es guanya bé la vida amb una feina que li agrada i viu sense cap lligam emocional amb ningú tret del record del seu pare, que sembla que tampoc no li fa ni fred ni calor. Quan s’enamora per primera vegada d’una noia i poc després s’hi casa descobreix l’existència de la soledat, és a dir, s’adona de la buidor en què havia viscut sempre fins al moment de trobar aquesta noia.

Havent-se casat, en Tony és feliç amb la seva parella fins que ella mor accidentalment. Llavors és quan li passa factura el que ha après en conèixer la noia i se li fa evident que el fet que no s’hagués sentit lligat a ningú no volia pas dir que aquests lligams no existissin, que fos lliure, sinó simplement que havia ignorat tot el que l’unia a altres persones, a la resta del món, a la vida. Potser a l’amor. No sé si és això el que ens volia dir en aquest llibre, que el fet que no siguem prou conscients que no estem sols no vol pas dir que no estiguem envoltats d’altres persones que d’alguna manera estan amb nosaltres. Si és que ens volia dir alguna cosa.

“Una reflexió sobre el que ens uneix a la vida”, en diu la publicitat editorial.

Ei, m’ha agradat molt aquesta peli! Gràcies, Patxu, per fer-me conèixer aquest clàssic!

La Viquipèdia, entre altres coses, en diu que és una pel·lícula francesa de Jean Renoir estrenada el 1937. Aquesta pel·lícula, considerada com una obra mestra del cinema francès i del cinema mundial, és motivada per un punt de vista humanista i pacifista, en vigílies de la Segona Guerra Mundial. Defensa la idea que el nacionalisme imperialista i l’antisemitisme són un profund error que divideix els pobles, i vol ensenyar el que pot separar però també reunir els homes (principalment les classes socials, el país d’origen, les referències culturals). Aquesta pel·lícula va ser prohibida a Alemanya pel règim nazi i a França per les autoritats d’ocupació l’1 d’octubre de 1940.

Volia tornar a fer la ruta que porta al Pla de St Joan, passa pel molí de can Peradalta i baixa per la Llémena, i avui estava decidit a travessar el Ter pel Pas d’en Prats pel lloc que ahir em va ensenyar en Jep. No comptava que justament avui plouria riu amunt i ha resultat que baixava massa aigua per poder travessar amb garanties de no quedar-m’hi, o sigui que he anat tirant riu amunt fins a la resclosa d’en Joga, que avui feia goig i també he preferit passar de llarg sense travessar.

He continuat riu amunt per mirar de trobar un gual tot i que ja comptava que no travessaria el riu per la quantitat d’aigua que avui en baixa. He tornat a la via verda per sortir-ne una mica més amunt per la pista que porta als vivers de Vilanna. Altre cop a la riba, he continuat per una pista riu avall que després s’ha tornat corriol (amb algunes ortigues a banda i banda) i que ha resultat que porta a la resclosa!

Una sorpresa i una alegria que han tingut continuació perquè he decidit de fer mitja volta i tornar riu amunt més enllà dels vivers però tot seguint la riba. Un corriol una mica embardissat però practicable m’ha portat a un altre punt de la via verda que ja m’havia cridat l’atenció, molt a prop del pou de glaç de Vilanna.

Després he acabat d’arribar a la vella passera dels Àrids i aquí he hagut de tornar a girar cua sense travessar el riu.

Doncs res, cap a casa i ja hi tornarem. Content d’haver descobert un altre corriol i amb una altra ruta per dibuixar en el mapa (m’agraden aquests deures!).