Bloc de notes

Avui que he tornat a l’aeroport per recollir el cotxe que hem llogat pel cap de setmana m’he fixat que estan construint un altre tram de via verda des d’Aiguaviva fins al mateix aeroport.

La veritat és que no m’he fixat si a l’aeroport encara hi ha aquell cartellet que prohibia l’entrada als ciclistes.

En qualsevol cas, està bé que les administracions tinguin pressupost per crear vies verdes arreu però el que trobo a faltar és incentivar l’ús de la bici com a mitjà de transport per anar cada dia a la feina, a l’escola o a comprar, i no pas planificar només el lleure del cap de setmana.

Avui, la via verda del Pla de l’Estany (o del Tren Pinxo) m’ha tornat a portar fins a Banyoles. Per cert, trobo que és molt agosarat dir-ne «via verda» amb tants de polígons com travessa.

A la tarda, passeig fins al riu per veure les ribes “nevades”. Ah, el pol·len…

He llegit una altra de les quatre novel·les curtes de Kenzaburo Oe que hi ha a «Teach Us To Outgrow Our Madness», precisament la que té el mateix títol que el llibre. L’he trobada extraordinària.

Igual que els altres dos relats que ja havia llegit, aquest també gira entorn de trastorns mentals i la dificultat de pair-los per part dels protagonistes, però a banda d’això ara estava pensant que una part de la relació que tens amb un llibre no comença pas de manera gaire diferent de la que pots tenir amb una persona. Els llibres et fan una impressió o una altra segons l’estat d’ànim que tens quan comences la lectura, esclar, de la mateixa manera que conèixer algú pot començar amb bon o mal peu segons si aquell dia estàs de bon humor o de mala lluna. Avui recordava que les dues primeres narracions que vaig llegir d’aquest autor se’m van fer molt llargues, no aconseguia trobar la manera d’entrar-hi, i en canvi aquesta me l’he llegida en un tres i no res. L’estil no deu ser pas gaire diferent i l’argument gira entorn de problemes semblants, de manera que em pregunto si quan vaig llegir els dos primers relats del llibre jo no estava fi i en canvi ara estic passant per una època millor.

És possible aquesta anàlisi tan simple? També podria ser que l’autor ting

Ui, em criden. Després continuo.

Aquests dies m’arriben cròniques a base de fotos i àudios via Telegram amb les peripècies d’en P a Suïssa. Sembla que les coses li van bé perquè va coneixent gent i ha trobat feina. Ara busca un lloc on estar-se i mentrestant dorm a la furgoneta anglesa que es va customitzar, com diu ell.

Sempre s’ha sentit atret per Suïssa i finalment hi ha fet cap. Ha d’escapar-se’n fugisserament dos caps de setmana per obligacions amb amics del Penedès, sa terra de debò (un comiat de solter i un casament, buf) però la idea que té és quedar-s’hi al menys fins a finals d’estiu.

N’estic orgullós. Bona sort!

En aquesta etapa de la mudança encara estem desembolicant paquets i capses, endreçant roba i llibres i pensant com recol·locarem tantes (masses) coses com guardem. Tot plegat m’ha servir per confirmar una sospita que fa temps que de tant en tant treu el nas i em ronda pel cap: a les lleixes de casa hi ha llibres repetits. Els quatre que he trobat fins ara no estan gens malament, al contrari.

Rumiaré a qui o quina entitat els donaré.

Petit gran llibre! Volia dir-ne alguna cosa amb les meves paraules però he trobat un article que en parla i que ho fa més bé que no pas ho faria jo. També he trobat una entrevista al Temps que val la pena de llegir.

De l’article de la Mariàngels Cabré a l’Ara Llibres en trio uns trossos i els relligo aquí:

Diu la Maria Barbal que amb els anys oblidem les preguntes que ens fèiem a l’adolescència, com ara si trobarem algú a qui estimar i que ens estimi. Resulta que a «Tàndem» tots dos protagonistes trien tornar a fer-se preguntes i la conseqüència és que tots dos tornen a enamorar-se. Per altra banda, està comprovat que l’edat sol passar factura perquè disminueix la nostra capacitat d’il·lusionar-nos i sembla que res no ens sorprèn. Però l’Elena i l’Armand, una casada amb les escorrialles de l’amor i l’altre vidu de fa temps, cadascú després del sol implacable i de la sorra del seu desert particular, es troben l’un a l’altre.

L’Elena no necessita paraules grandiloqüents per caure voluntàriament en els braços acollidors d’aquell amable company de classe de ioga, l’únic home del grup. Escriu Barbal: “No li calia cap mot que definís res ni proposés una nova cita. En tenia prou de ser adorada sense sentir parlar d’amor”.

Els personatges de la Barbal no són ni sorollosos ni grans aventurers. Construeix un relat molt mesurat i de molt bon llegir on no hi ha pàgines sobreres.

Una novel·la breu que deixa un regust agradable.

L’entrevista en El Temps la recomano sencera. Es pot llegir aquí.

Crec que aquesta hauria de ser la paraula clau a la represa del moviment. Fem-la córrer. També moltes d’aquestes.

Feia temps que teníem pendent una escapada a Barcelona per veure teatre i ahir vaig fer un cop d’ull a la cartellera. Per cert, només hi vaig trobar dues obres en català. Total, que hem fet un puja-i-baixa per anar al Goya a riure una mica i després a fer unes tapes. Era la Nit dels Museus i hauríem pogut aprofitar per fer alguna visita però aquesta cosa nostra encara es manté tibant i avui teníem pressa per tornar, de manera que hem acabat la diada amb un soparet ràpid al König de la Rambla.

Un seguit de tuits d’en Xavier Martínez:

1. Al 1998 s’aprova le Llei de Política lingüística q contempla l’ensenyament 100% en català i q substituïa l’anterior del 83

2. El TC no diu ni “mu”

3. Al 2020 uns espanyols destinats a Catalunya porten als tribunals el “dret” a q seu fill estudiï en castellà ../..

(Per cert a cap lloc del món existeix aquest “dret” a no ser q visquis en una colònia)

4. El jutge dóna la raó als espanyols i obliga la resta d la classe a fer-les també en espanyol

5. Una associació espanyolista q no representa ningú pretén q la sentència s’apliqui a tothom …

6. El TSJC els hi dóna la raó i obliga a impartir el 25% de castellà a TOTES les escoles de Catalunya

7. La gran solució dels partits és modificar la Llei de Política Lingüística per acomodar-la a la Sentència. Aquesta llei es va aprovar amb 102 vots a favor i 25 en contra…

No és la llei que ja tenia el consens social i polític que s’ha de modificar. El que cal fer és APLICAR la llei vigent que compte amb l’aval del TC i de la societat espanyola i no una sentència que no representa la voluntat democràtica de NINGÚ. FI.

Aquests dies estic intentant que els meus alumnes es treguin mandra i vergonya del damunt i xerrin una mica en anglès a base de chatting about healthy lifestyles i sobretot de healthy food, tant els de primer com els de segon, i ara pensava en ells mentre estava passant per la paella aquests espàrrecs que ens cruspirem per sopar.

Aquest vespre també aprofitarem una mica d’arròs amb pèsols que va sobrar d’ahir i un ou solitari que ja fa massa temps que és a la nevera i cal consumir abans no es faci malbé.

Sortim a passejar per Temps de Flors. Feia anys que no hi venia. En P m’explica amb il·lusió els seus plans i projectes més immediats, ara que demà passat ja se’n torna cap a Suïssa amb la idea d’estar-s’hi com a mínim quatre mesos.

El que escolto em fa pensar en un futur incert mentre la pedra que veig em recorda un passat poc clar. Sempre ha de ser així?

Neu al maig? Com passa cada primavera, el pol·len juga amb els ulls i els vol fer veure el que no és, ens fa somiar el que podria ser.

Quant fa que no neva?

Avui he acabat el segon dels llibres d’en Henning Mankell que Columna va publicar en el volum “El viatge d’en Joel”.

“Les ombres creixen al capvespre” continua amb les aventures i el món d’en Joel en el seu poblet del nord de Suècia. Són històries explicades amb molta senzillesa però que enganxen. Més ben dit, suposo que enganxen més a un públic més jove. A mi m’ha agradat llegir-les però trobo que no estan pas escrites pensant en mi perquè em costa identificar-me amb cap dels personatges. Potser si m’esforço a imaginar-me a mi mateix quan era petit…

A més, hi ha una cosa que no m’agrada gens d’aquest llibre però és més cosa de la traducció que no pas del redactat original, i és l’ús d’expressions «catanyoles», i perdó per l’expressió. Potser sóc un tiquismiquis però hi ha locucions i girs i paraules que no em semblen autèntiques (i ara vindria un debat interminable per discutir si és que es pot dir que hi ha paraules i expressions més autèntiques i genuïnes que altres). Puc parlar de llengua artificial o ortopèdica? Segurament tot el que surt al llibre entra dins la normativa, no ho sé pas, però això de parlar sempre del «dia següent» per comptes de dir «l’endemà», o del «matí següent» per comptes de «l’endemà al matí» se’m fa estrany. Més que estrany, aliè, no propi, d’una llengua que no és la meva. Més encara: d’una llengua que m’esforço a evitar.

Tampoc no m’agrada, i això deu ser encara més discutible, que els protagonistes «donin voltes» o «donin un cop d’ull» per comptes que «facin voltes» o «facin cops d’ull». Ei, i no estic pas dient que siguin faltes, repeteixo, però simplement em manté a fora i no m’agrada perquè no ho sento “meu”. Potser és només perquè de petit sempre he fet voltes i cops d’ull.

En P ha escrit dues ratlles per dir que no vindrà pas avui sinó demà per fer parada i fonda a la seva anada cap a Suïssa. L’estarem esperant.

També serà demà que vindran a recollir l’armari que vam desmuntar perquè no el fem servir. Vam demanar a en X i l’E que no se l’emportessin quan van recollir les seves coses de la casa però al final la MJ ha exigit un canvi i hem acabat comprant-ne un de més gran, pràctic i bonic (això també és veritat i ho he de reconèixer) per a la nostra habitació. Avui he ofert l’armari vell al whatsapp de la BigFamilySalt i de seguida ha sortit una noia que s’hi ha interessat; demà vindrà a emportar-se’l.

Dos caràcters forts, un d’evident i l’altre latent, han xocat avui a la reunió de departament que en X havia convocat per parlar d’hores i competències.

El conflicte és més personal que laboral i ve de lluny. El menyspreu d’en X cap a la J ha arribat massa lluny i ella ha esclatat. Els altres quatre ens ho miràvem entre sorpresos i dolguts. La directora n’ha estat finalment posada al corrent.