Bloc de notes

Vaig mirant coses de Sicília i aprenent per exemple que no és pas tan plana ni està totalment coberta de camps de blat com em pensava (i algun mandariner) sinó bastant muntanyosa (l’Etna tot sol ja és més alt que l’Aneto).

També ha arribat el llibre de la ruta de la Magna Via Francigena. M’espanta una mica veure tot el desnivell que hi ha; a més, he vist a internet que les condicions de ciclabilitat del camí, si es pot dir així, no pas sempre són òptimes.

Repassant possibilitats se m’acut que una opció potser seria llogar dues bicis de cicloturisme amb alforges i anar fent camins, no sé si de la Via Francigena o resseguint la costa. Potser no pas tots els dies pedalant perquè un parell de dies lliures per voltar per Palerm o llogar un cotxe per anar a Siracusa o l’Etna no estarien pas malament. Llogar un cotxe i tenir-lo tota una setmana tampoc no seria pas mala idea i ens permetria recórrer molts més indrets.

Ja ho veurem, encara queden dies pel viatge. Cal anar-ne parlant amb en P.

Els Pedalemuquè hem resseguit una ruta que passa per la Crosa i St Pere Sestronques. Hem començat fent el meu itinerari de fa dos dies i hem arribat a l’ermita d’hora i poc cansats. Per cert, que ells dos venien amb fruita i galetes per esmorzar i jo no estic acostumat a portar-ne si no és en una ruta llarga. És una bona idea i hauria d’acostumar-m’hi.

A la tornada hem pensat que seria més divertit travessar el riu i esquitxar-nos una mica. Una mica d’aventura, que encara som nens! Per comptes de fer la tirada llarga d’Anglès a Salt per la via verda hem saltat a l’altre costat de riu per la passera dels àrids de Vilanna i després hem tornat al marge dret per la resclosa d’en Joga.

Ha sigut divertit i potser hi tornarem; m’agradaria.

També m’ha agradat retrobar-me amb tots dos perquè feia temps que no ens veiem tot i que amb en Pep vam coincidir fa uns dies per casualitat quan ell i la seva parella anaven cap a Banyoles i jo en tornava. M’ha agradat xerrar-hi perquè ben poques vegades ho havíem fet. En realitat, potser mai no havíem parlat tots tres junts de temes gaire personals tot i que tampoc no hi hem entrat en detall. Els he escoltat i m’he sentit escoltat.

També estic content d’aquesta escapada només per la qüestió bicicleta; l’Alfons és un ciclista experimentat i tot i això li he ensenyat camins que no coneixia, de manera que n’estic diguem-ne orgullós; en Pep és un entès en qualsevol cosa que tingui a veure amb vies verdes i ens ha explicat un parell de detalls que jo no coneixia (no sé si l’Alfons tampoc).

Aviam si podem tornar a quedar. M’agradaria fer sortides amb ells de manera més o menys regular, no sé si podrà ser.

Per cert, quan he tornat a casa, sorpresa i de les bones! Avui en Pau ha hagut d’anar a Mataró per acompanyar la seva mare en una feina que es veu que hi fa. Com que ell s’hi avorria i la cosa anava per llarg, ha llogat una moto mentre la seva mare anava fent i s’ha presentat a casa, a Salt. Hem xerrat i dinat i després ell ha tornat per recollir la seva mare a Mataró.

He repassat aquesta ruta perquè és la que he proposat de fer a un company aquest dimarts. Per cert, que es veu que s’ha trucat amb un altre i diu que ell també s’hi apunta; molt bé!

Serà un repte per a mi i ja em veig esbufegant: l’un és un beteter experimentat i l’altre va amb l’elèctrica.

Ha bufat una mica quan ha sapigut que quedàvem a les 8… 😀

Amb en P hem quedat de fer una escapada d’uns dies a Sicília aquest mes que ve. Ja té els bitllets: del 6 al 14 de novembre.

De Sicília no en sé gaire res però he sentit a parlar del port de Palerm, la màfia de Corleone, la reina Constança, les Vespres Sicilianes, Arquímedes de Siracusa i l’Etna fumejant. La imatge que en tinc abans d’haver-hi estat mai és de camps de blat fins on s’acaba la vista i entremig ruïnes de temples grecs al costat de pobles petits de carrers estrets i costeruts.

Fullejant internet he vist que hi ha algunes rutes a peu que recorden el camí de St Jaume i he demanat el llibre-guia d’una d’elles: la Via Magna Francigena, que va de Palerm a Agrigent. Potser en bici recorreríem més de terreny i ho gaudiríem igualment; ja ho veurem.

Un dels meus referents parla en aquesta entrevista que vaig llegir ahir.

Tal i com havíem decidit ahir, en P i jo hem agafat el primer tren cap a Portbou (pels pèls) per fer una caminadeta a peu. Estava comentant a en Pau que aquestes darreres setmanes he agafat el tren unes quantes vegades i cap d’elles no m’ha vingut el revisor per demanar-me el bitllet quan, avui que no l’hem pogut agafar perquè hem arribat amb el temps just a l’estació i hem hagut de córrer perquè no se’ns escapés el tren, han vingut tres noies molt amables i fent valer els seus uniformes ens han demanat que els ensenyéssim els bitllets.

La caminada ha estat bé però en unes condicions millorables perquè tot i que la temperatura ha estat excel·lent (ni fred ni calor), els núvols i la boira han tapat bona part de els vistes que esperava poder ensenyar a en P. M’ha agradat també que ell veiés els plafons que el Memorial de l’Exili ha plantat a diversos colls per on molta gent va fugir del feixisme l’any 1939.

Hi ha hagut una part trista també quan ja estàvem baixant per la Ribera de Portbou i hem sentit el que semblava una vaca que mugia. Parant més atenció ens hem anat acostant al lloc d’on venia la queixa i ens hem trobat un cabirol agonitzant.

Potser la cosa més correcta hauria estat acabar amb el sofriment del pobre animal però ni en Pau ni jo no ens hem vist amb cor de clavar-li cap ganivetada al coll o al cor, de manera que hem trucat als Forestals perquè el vinguessin a recollir.

L’excursió ha acabat amb un bon dinar al restaurant “El España”, que ofereix bons plats a preus correctes però té un nom que em fa venir urticària en un restaurant català. També val a dir que no hi havia cap altra alternativa excepte una guingueta a la platja Gran.

Ens ha quedat pendent visitar la tomba i el monument a Walter Benjamin perquè ho hem deixat per a un altre dia per por de perdre el tren de tornada. Per cert, que ahir quan estàvem passejant amb l’Stefan i la Joana vaig esmentar el nom del filòsof i cap dels dos, que són alemanys, n’havia sentit a parlar mai. Pot ser que en W. Benjamin sigui més conegut a Catalunya que a Alemanya? O a Portbou que a Stuttgart? O que només el conegui jo perquè m’han encuriosit els cartells de Portbou? No, jo ja el coneixia abans de veure els cartells. És que l’educació a Alemanya està tan malament com a Catalunya? Al final, aquest jovent em farà dubtar que Benjamin fos un filòsof i escriptor realment important.

És un recull de narracions inspirades en mites i llegendes orientals, però orientals no pas només en el sentit del que anomenem “Llunyà orient” sinó de tot el que és a l’orient, és a dir a l’est, de França: des de l’Europa balcànica i Grècia fins a l’Índia, Xina i el Japó. L’autora ha adaptat o interpretat a la seva manera cadascuna de les històries i les ha explicades en uns escrits subtils i poètics. Em sembla que només una de les narracions és una invenció seva i no està basada en cap conte tradicional.

És un llibre suggerent que m’ha enganxat. Les històries poden ser dures, cruels i inclús macabres, però en canvi el llenguatge poètic evoca moltes imatges de plaer i expressa una bellesa exquisida. Aquest contrast s’observa molt bé als personatges, que són capaços tant d’estimar de la manera més sublim com de cometre els crims més execrables.

Potser em vindria de gust trobar temps per intentar un exercici de traducció d’algun dels contes. M’han agradat especialment “Le sourire de Marko”, “Le lait de la mort” i “La veuve Aphrodissia”.

Sense gaires complicacions, vull dir sense fer fotos ni prendre notes. M’he dedicat tan sols a seguir la ruta que vaig penjar ja fa temps.

I al vespre, teatre! Un dels dos regals de l’institut (idea de l’Eva, segur) de quan em vaig jubilar. L’altre, aquest dimarts. Gràcies!

Bon fil d’en Titot (segons en Rob); després el llegiré.

Avui, dia de turbulències, és una bona ocasió per recordar que, per a l'independentisme, és un desencert sobredimensionar el paper del Govern i el Parlament fins el punt d'atorgar-los, pràcticament, tot el protagonisme en la gestió de l'alliberament nacional.
Per una simple raó:

— Francesc Ribera (@francescribera) October 7, 2022

Avui hi he tornat i n’he escrit aquesta ressenya.

El primer tren del dia em deixa a l’estació de Portbou 40 minuts més tard del compte però avui no m’hi penso pas posar cap pedra al fetge.

Surto de l’estació i baixo a la platja per respirar fondo l’aire fred, humit i salat que ve del mar i vinga amunt cap al coll de Belitres.  El coll va ser un dels punts calents de la Retirada, sempre que hi passo em vénen al cap els nostres avis derrotats; nosaltres serem capaços de continuar i acabar la seva lluita?

Des del coll vaig seguint la carena cap a ponent per una pista que puja a poc a poc, amb alguna baixada, fins al coll de Querroig. Pujo a la Torre de Querroig, torno a la collada i altre cop per la carena cap a colls carregats d’Història i d’històries, els de Rumpissar i Pla de Ras per exemple, fins a la font de Tarabaus.

Hi ha mapes que escriuen Tarabaus amb V i altres amb B. Com que en aquests casos el meu referent és en Joan Coromines, faig un cop d’ull a l’Onomasticon Cataloniae i per tant ho escric amb B.

Després del menhir de Tarabaus el camí ja baixa decidit entre boscos repoblats fa quatre o cinc dècades i antigues feixes de vinya fins a la ribera de Portbou i el mar.

Un cop a casa, dutxat i sopat, recordo que ahir no vaig tenir temps de penjar aquesta foto que ensenya que potser no continuem pas la lluita com ho feien els nostres avis però que n’hi ha que tampoc no acabem de sentir-nos còmodes amb el que tenim. Caldrà més entusiasme i decisió, això segur, però continuem!

Bona caminada cap a la Torre del Querroig, una sortida que feia temps que tenia al cap. Vistes espectaculars, mar i muntanya, herba i pedres, corriols i pistes, molsa i pedres ardents.

I a última hora del vespre trucada d’en P, que explica se’n va a la part italiana de Suïssa i després a pujar quatre muntanyetes a les Dolomites amb una amiga que ha fet a Nyon. Diu que l’11 d’octubre ell i la Selena (que el puja a veure del Vendrell) començaran a baixar amb la furgo i compten arribar a Salt el 17 o 18. Aviam si llavors ja tenim la seva habitació enllestida al menys amb un somier i un matalàs, perquè les gatetes encara l’estan fent servir de cau.

Per cert, les gatetes! Avui m’han pujat a les cuixes mentre estava escrivint i se m’hi han adormit!!!

Primer dia d’octubre, diada de mobilització. He començat per Girona; a la plaça U d’Octubre hi havia concentració dels que sempre es mobilitzen perquè els que sempre fan l’orni no es pensin que ho hem oblidat tot.

Després he parlat amb en J i l’E i m’han apuntat al bus de Quart per anar a la concentració convocada pel Consell per la República a Barcelona. Som-hi.

Els iaios encara aguanten. Aguantem. Només d’arribar hem anat a la plaça de St Jaume a demanar la dimissió de l’Aragonès i companyia. I després, cap a l’Arc de Triomf.

Hi he trobat en l’E i en X. En Puigdemont ha demanat que acabem d’una vegada amb el dol per l’1O de fa cinc anys, ens posem les piles i mirem endavant.

Al vespre he llegit l’editorial d’en Partal, que en això pensa com ell. Mentrestant, convergents i Esquerra estan a matar i sembla que Junts està a punt de sortir del govern. Em pregunto fins a quin punt les paraules d’en Puigdemont no estaven pas dirigides només al “poble de Catalunya” sinó també i sobretot als fidels que té al seu partit perquè facin d’una vegada un cop de cap i se’n vagin d’aquest govern de fireta (autonòmica).

En Julià de Jòdar escriu una crítica ben argumentada a “les esquerres que apel·len a les masses populars i només les usen per arribar al poder” en aquest article d’ahir o abans d’ahir. És el que penso però ell ho sap expressar molt més bé que no pas jo. N’hi ha que es diuen d’esquerres però quan arriben al poder fan la mateixa política que la dreta. Llavors, la gent que vol un canvi, i encara més la que necessita un canvi per poder arribar més tranquil·lament a final de mes, per rebre una mica més d’assistència social, per veure reconeguts uns drets a la sanitat o l’educació que cal reclamar cada cop amb més insistència perquè l’Estat del Benestar ja no fa la seva feina, aquesta gent, veu que l’esquerra que prometia més justícia social se li gira d’esquena i es desespera per trobar un partit que hi faci alguna cosa. Aquí és on puja l’extrema dreta. No sé si aquest desencant que ara patim ja ve de lluny; jo ho atribueixo al neoliberalisme que ha omplert els caps dels líders de la socialdemocràcia d’unes dècades ençà però llavors recordo allò que diuen que deia en Pla i ja no sé què pensar.

Diuen que en Pla va dir allò que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres i això s’ha fet servir tant (també des de l’independentisme, en un altre sentit) que ja em fa mala espina i no acabo d’estar segur que realment ho digués. O sigui, que ara ho cercaré.

(…)

Ho miro i em surt un altre dubte: què vol dir “aquest país”?

Perquè resulta que acabo de comprovar que no, no ho va dir exactament així. De fet, ho va escriure i va ser en el Quadern Gris, concretament a l’entrada del dia 28 de setembre de 1918, i no fa cap referència a Espanya ni a Catalunya. Es tracta d’una conversa d’en Josep Pla amb el seu pare, que es veu que va esmerçar moltes energies en un projecte que havia de transformar terres ermes en arrossars però es va trobar amb l’oposició del marquès de Robert, un gran terratinent i Grande de España, i no se’n va sortir. En comentar-ho un dia, en Pla fill diu al seu pare que la seva lluita “fou contra els carques i la gent de dreta”, i el pare li respon que sí però que la cosa no hauria pas canviat si els grans propietaris haguessin estat uns altres perquè “el que més s’assembla a un home de l’esquerra, en aquest país, és un home de la dreta”.

Què pensava el pare Pla quan deia “aquest país”? És el mateix dubte que tenim ara quan dretes i esquerres d’avui, centralistes i autonomistes, monàrquics i republicans, fan servir la mateixa paraula, sovint amb l’esperança que tothom entengui el que li vagi més bé i qui parli no s’hagi de comprometre a especificar-ho. Com que el principal opositor a l’aprofitament de les terres era un Grande de España, qui pel context vulgui interpretar que “aquest país” és Espanya pot fer-ho tranquil·lament, tant com qualsevol altre pot interpretar que com que tant en Pla com el marquès de Robert eren catalans es refereix a Catalunya. O a l’Empordanet? Potser més aviat estava pensant en comunitats més que no pas en països. Per què no en la humanitat? En qualsevol cas, jo no conec prou bé en Pla ni el seu pare per saber què tenien al cap quan parlaven..

Torno de St Feliu de Pallerols amb la bici. Tant de bo el manteniment d’aquesta part de la via verda fos tan bo com la que va de Girona a la costa. Potser hi té a veure el fet que els municipis costaners tenen més de recursos i viuen del turisme?

Per postres, tifes de cavall! Ja veig que l’incivisme i la mala educació no són pas una exclusiva de les hípiques de Salt.

Per cert, que encara he d’escriure el mail per queixar-me a Vies Verdes i a l’Ajuntament! Ara ho faré.

ERC botiflers caragirats

JUNTS hipòcrites titafluixa

CUP desapareguts quan se’ls necessita

COMUNS tontos útils

PSC garants del sistema

PP colons analfabets

VOX guardia mora

Ja sé que és només un grafiti, i només deu voler expressar d’alguna manera la decepció o frustració que sent qui ho hagi escrit, però no m’agrada aquest llistat perquè només hi surten coses negatives i cap de positiva. On és l’alternativa? Em sona a allò de “tots els polítics són iguals” amb què el franquisme va rentar el cervell de tanta gent i que encara ara repeteixen els partits populistes, els demagogs, i els tertulians de les converses de bar cigaló en mà.