Bloc de notes

Repassada de la premsa. He llegit que la Generalitat s’està plantejant de debò, diuen que ara sí, construir una línia de tren fins a la costa. La notícia és d’aquelles tan bones que fan de mal creure.

L’article m’ha fet arribar unes vibracions ben bones que he gaudit poca estona, per desgràcia. Concretament, fins que s’han vist eclipsades quan he sabut per un altre article que el lobby que volia urbanitzar el sector sud de Salt torna a la càrrega. En el seu moment no se’n van sortir però no pas perquè nosaltres guanyéssim cap batalla sinó simplement perquè Ikea va confirmar el que IPS havia estat dient des del començament: la multinacional sueca no havia tingut mai cap interès real a venir a Salt; simplement, el seu nom va ser utilitzat pels partidaris de requalificar i així poder edificar la zona sud amb l’excusa de crear llocs de treball (mals llocs de treball, esclar, de moltes hores i sou baix, però d’això en parlarem un altre dia).

I per cert, que els caigui la cara de vergonya quan recordin que no van tenir escrúpols i van acceptar al seu costat els feixistes de PxC. Després ens volen fer creure que són sincers quan diuen que no hem de blanquejar l’extrema dreta?

Segons diu el diari, es veu que en el ple de l’Ajuntament del mes de juny es vol modificar el PGOUM i resulta que l’estudi d’impacte ambiental el redacta, oh sorpresa, el mateix tècnic que està redactant el pla de gestió de les Deveses i el mateix que ha redactat l’estudi ambiental del nou pla de carreteres de la Diputació de Girona. Aquest senyor no considera que la modificació que es proposa del Pla General i que permetrà l’increment de la població del municipi “pugui comportar incidències negatives sobre els vectors ambientals”. Vaja, un increment de població innocu; no caldrà ni construir clavegueres per als milers de nous residents que vindran si s’edifica el sector sud.

I després, parlant una mica de tot, veig que aquests de Girona Tèxtil van de pelotazo en pelotazo i ara volen augmentar el sostre residencial. Aquesta va ser precisament la raó principal d’IPS per plantejar la consulta del sector sud, i quan al cap de poc es va aprovar l’actual PG no vam votar en contra sinó que ens vam abstenir no pas perquè estiguéssim d’acord amb el projecte sinó perquè vam acceptar que la gran majoria del poble havia votat mal que ens pesés per urbanitzar la zona sud. Aquí potser la vam cagar perquè si hi estàvem -hi estem- en contra havíem d’haver votat que no per comptes d’abstenir-nos (simplement per deixar-ho clar).

Avui m’he aixecat d’hora per poder fer un volt en bici. D’hora perquè a migdia comença l’assemblea i vull anar-hi. He seguit una ruta que ja he repetit moltes vegades i que no deixa d’agradar-me. Osor sempre hi és.

També m’agrada travessar el riu. Avui ho he tornat a fer per la resclosa d’en Joga, com ara fa una setmana amb en C.

Abans, però, les espigues de Constantins m’han regalat un ball encisador que malauradament no es pot apreciar a cap foto.

L’assemblea ha estat sota unes carpes que ens protegien d’un sol abrusador. Tan abrusador que al final hem decidit de dinar al casal per comptes de fer-ho a la plaça, tal i com tot primer havíem pensar de fer. En X ha descongelat el sofregit que no vam poder utilitzar el desembre i ens hem llepat els dits després d’una paella de verdures exquisida. Gràcies!

El Dia de la Terra va ser abans d’ahir, 5 de juny, però ha estat avui que una gentada menuda s’han presentat a la plaça del teatre per vestir la cúpula invertida amb uns plàstics desfilats i han llançat ampolles, brics i pots a la basseta que l’envolta.

Tot seguit han fer conèixer el seu eslògan, “Ajudem el planeta. Ho podem aconseguir” i se n’han anat a cantar a alguna aula o al pati.

Tranquil·litat, que demà al matí algun escombriaire (conscienciat, això sí), calçat amb botes d’aigua i armat amb un salabret recollirà tot aquest desendreç i amb una mica de sort se l’endurà a la deixalleria o ho abocarà a algun contenidor.

Sí, suposo que les provocacions funcionen i fan això, provocar reaccions. No tinc clar quines, però. Entenc que la intenció de les mestres que acomboiaven la mainada era fer entendre als infants la importància del reciclatge, i també fer-ho veure a la gent que passegi i vegi el merder. De passada, que la mainada s’ho passi bé. Em pregunto si no hauria fet el mateix efecte anar a passejar per les deveses i recollir amb cura les bosses, llaunes, papers i burilles que hi haguessin trobat. Potser no s’ho haurien passat tan bé però, per altra banda, haurien evidenciat que una mica d’esforç i sacrifici pot compensar la deixadesa dels que se’n refoten tant del planeta com dels seus conciutadans, i també que aquest esforç necessari seria menys feixuc si hi hagués més consciència ambiental.

Ha estat una trobada entranyable per fer una sortida bonica i coincideixo amb el meu germà que n’hauríem de fer més sovint. La relació que tenim és excel·lent però en canvi ens veiem poc.

M’hauria agradat travessar el riu i remullar-nos-hi un parell de cops més però només un cop hem saltat de riba a riba sense pont, a la resclosa d’en Joga. A l’anada ens ha fet mandra travessar per la Pilastra i a la tornada ens hem mirat el Pas d’en Prats però el riu anava massa ple. Tot i això, ha estat una excursió per repetir. Hem fet això.

Després d’uns quants intents, ara sí que aquesta ruta fins a Banyoles m’ha quedat raonablement polida. Digueu-me maniàtic però no la penjo si hi surten masses ziga-zagues per mala cobertura o si un punt d’interès no és al lloc que em sembla que li toca.

Sí, ja ho sé allò que qui no té feina el gat pentina.

No sé si encara es fa així però fa molts anys, quan estava estudiant a l’Autònoma, estaves obligat a triar algunes assignatures de carreres diferents de la que estaves cursant. Trobo que era una bona manera d’obrir la ment i una oportunitat de conèixer alguna cosa més enllà del camí que hem decidit de seguir. Així va ser com vaig tenir la sort de poder entrar a les classes d’en Modest Prats, per exemple, i d’un llavors jove Albert Rossich.

Recordo això aquests dies que encara estem endreçant les capses que vam portar de la casa de la plaça de la Vila perquè avui he ensopegat amb un llibre que en el seu moment em va impactar: el de “Los lugbara” d’en Middleton. Més que no pas un  llibre era un piló de pàgines mecanografiades i grapades. Ens el va fer llegir una altra de les professores que vaig tenir el privilegi de conèixer pel fet de cursar matèries externes a les de la meva carrera, en aquest cas Antropologia: la Teresa San Román. La Teresa va passar molts anys estudiant el poble gitano però els seus interessos intel·lectuals depassaven de llarg les comunitats romanís amb qui va conviure. En guardo un bon record; ens va ensenyar les beceroles de l’estudi de la cultura amb rigor i empatia (i a més em va posar molt bona nota! 😅)

Avui que he tornat a l’aeroport per recollir el cotxe que hem llogat pel cap de setmana m’he fixat que estan construint un altre tram de via verda des d’Aiguaviva fins al mateix aeroport.

La veritat és que no m’he fixat si a l’aeroport encara hi ha aquell cartellet que prohibia l’entrada als ciclistes.

En qualsevol cas, està bé que les administracions tinguin pressupost per crear vies verdes arreu però el que trobo a faltar és incentivar l’ús de la bici com a mitjà de transport per anar cada dia a la feina, a l’escola o a comprar, i no pas planificar només el lleure del cap de setmana.

Avui, la via verda del Pla de l’Estany (o del Tren Pinxo) m’ha tornat a portar fins a Banyoles. Per cert, trobo que és molt agosarat dir-ne «via verda» amb tants de polígons com travessa.

A la tarda, passeig fins al riu per veure les ribes “nevades”. Ah, el pol·len…

He llegit una altra de les quatre novel·les curtes de Kenzaburo Oe que hi ha a «Teach Us To Outgrow Our Madness», precisament la que té el mateix títol que el llibre. L’he trobada extraordinària.

Igual que els altres dos relats que ja havia llegit, aquest també gira entorn de trastorns mentals i la dificultat de pair-los per part dels protagonistes, però a banda d’això ara estava pensant que una part de la relació que tens amb un llibre no comença pas de manera gaire diferent de la que pots tenir amb una persona. Els llibres et fan una impressió o una altra segons l’estat d’ànim que tens quan comences la lectura, esclar, de la mateixa manera que conèixer algú pot començar amb bon o mal peu segons si aquell dia estàs de bon humor o de mala lluna. Avui recordava que les dues primeres narracions que vaig llegir d’aquest autor se’m van fer molt llargues, no aconseguia trobar la manera d’entrar-hi, i en canvi aquesta me l’he llegida en un tres i no res. L’estil no deu ser pas gaire diferent i l’argument gira entorn de problemes semblants, de manera que em pregunto si quan vaig llegir els dos primers relats del llibre jo no estava fi i en canvi ara estic passant per una època millor.

És possible aquesta anàlisi tan simple? També podria ser que l’autor ting

Ui, em criden. Després continuo.

Aquests dies m’arriben cròniques a base de fotos i àudios via Telegram amb les peripècies d’en P a Suïssa. Sembla que les coses li van bé perquè va coneixent gent i ha trobat feina. Ara busca un lloc on estar-se i mentrestant dorm a la furgoneta anglesa que es va customitzar, com diu ell.

Sempre s’ha sentit atret per Suïssa i finalment hi ha fet cap. Ha d’escapar-se’n fugisserament dos caps de setmana per obligacions amb amics del Penedès, sa terra de debò (un comiat de solter i un casament, buf) però la idea que té és quedar-s’hi al menys fins a finals d’estiu.

N’estic orgullós. Bona sort!

En aquesta etapa de la mudança encara estem desembolicant paquets i capses, endreçant roba i llibres i pensant com recol·locarem tantes (masses) coses com guardem. Tot plegat m’ha servir per confirmar una sospita que fa temps que de tant en tant treu el nas i em ronda pel cap: a les lleixes de casa hi ha llibres repetits. Els quatre que he trobat fins ara no estan gens malament, al contrari.

Rumiaré a qui o quina entitat els donaré.

Petit gran llibre! Volia dir-ne alguna cosa amb les meves paraules però he trobat un article que en parla i que ho fa més bé que no pas ho faria jo. També he trobat una entrevista al Temps que val la pena de llegir.

De l’article de la Mariàngels Cabré a l’Ara Llibres en trio uns trossos i els relligo aquí:

Diu la Maria Barbal que amb els anys oblidem les preguntes que ens fèiem a l’adolescència, com ara si trobarem algú a qui estimar i que ens estimi. Resulta que a «Tàndem» tots dos protagonistes trien tornar a fer-se preguntes i la conseqüència és que tots dos tornen a enamorar-se. Per altra banda, està comprovat que l’edat sol passar factura perquè disminueix la nostra capacitat d’il·lusionar-nos i sembla que res no ens sorprèn. Però l’Elena i l’Armand, una casada amb les escorrialles de l’amor i l’altre vidu de fa temps, cadascú després del sol implacable i de la sorra del seu desert particular, es troben l’un a l’altre.

L’Elena no necessita paraules grandiloqüents per caure voluntàriament en els braços acollidors d’aquell amable company de classe de ioga, l’únic home del grup. Escriu Barbal: “No li calia cap mot que definís res ni proposés una nova cita. En tenia prou de ser adorada sense sentir parlar d’amor”.

Els personatges de la Barbal no són ni sorollosos ni grans aventurers. Construeix un relat molt mesurat i de molt bon llegir on no hi ha pàgines sobreres.

Una novel·la breu que deixa un regust agradable.

L’entrevista en El Temps la recomano sencera. Es pot llegir aquí.

Crec que aquesta hauria de ser la paraula clau a la represa del moviment. Fem-la córrer. També moltes d’aquestes.

Feia temps que teníem pendent una escapada a Barcelona per veure teatre i ahir vaig fer un cop d’ull a la cartellera. Per cert, només hi vaig trobar dues obres en català. Total, que hem fet un puja-i-baixa per anar al Goya a riure una mica i després a fer unes tapes. Era la Nit dels Museus i hauríem pogut aprofitar per fer alguna visita però aquesta cosa nostra encara es manté tibant i avui teníem pressa per tornar, de manera que hem acabat la diada amb un soparet ràpid al König de la Rambla.

Un seguit de tuits d’en Xavier Martínez:

1. Al 1998 s’aprova le Llei de Política lingüística q contempla l’ensenyament 100% en català i q substituïa l’anterior del 83

2. El TC no diu ni “mu”

3. Al 2020 uns espanyols destinats a Catalunya porten als tribunals el “dret” a q seu fill estudiï en castellà ../..

(Per cert a cap lloc del món existeix aquest “dret” a no ser q visquis en una colònia)

4. El jutge dóna la raó als espanyols i obliga la resta d la classe a fer-les també en espanyol

5. Una associació espanyolista q no representa ningú pretén q la sentència s’apliqui a tothom …

6. El TSJC els hi dóna la raó i obliga a impartir el 25% de castellà a TOTES les escoles de Catalunya

7. La gran solució dels partits és modificar la Llei de Política Lingüística per acomodar-la a la Sentència. Aquesta llei es va aprovar amb 102 vots a favor i 25 en contra…

No és la llei que ja tenia el consens social i polític que s’ha de modificar. El que cal fer és APLICAR la llei vigent que compte amb l’aval del TC i de la societat espanyola i no una sentència que no representa la voluntat democràtica de NINGÚ. FI.