Bloc de notes

El CxR encara fa nosa

0
Publicat el 4 d'abril de 2021

Fa uns dies (el 24 de març) en Lluís Llach va escriure quatre ratlles que crec que ajuden a centrar el debat polític i aclarir un parell de punts sobre el Consell per la República. Com que veig que la batussa entre ERC i JxC no s’acaba, el penjo per recordar les seves paraules, elementals des del meu punt de vista. Diu en Llach:

 

Voldria aclarir algun concepte. El Consell per la República és un acord institucional refrendat pels dos partits, ERC i JxC. Puc afegir per ser-ne testimoni que des que sóc membre del Govern del Consell s’ha intentat que ERC tingués una presència tan important com JxC i s‘ha respectat la seva negativa pels motius legítims que fos. Avui, avui mateix, la transversalitat del CxR és absoluta, diria que amb més preponderància d’esquerres que de dretes, i amb ERC a dins. Des del meu poc senderi polític voldria afegir alguna cosa més.

Per exemple, que tots sabem, el futur President també, que cap organisme de la Generalitat té la capacitat comunicativa internacional del CxR. I ho dic amb pena, però és així. Amb una plataforma al Parlament Europeu envejable i que amb l’acord dels partits indepes es podria ampliar. Recordar que el CxR s’inicia amb un President de Junts i un Vicepresident d’ERC, el HC Comín. Desaprofitar la figura d’un President i 3 Consellers a l’exili, amb el poder comunicatiu i simbòlic que tenen, és senzillament una bajanada partidista, no un pensament de país.

No delegar en el CxR les fites que des d’una Generalitat intervinguda mai es podran portar a terme és una irresponsabilitat. I finalment, el CxR és com és, també perquè ERC ha vogut que sigui així. A vegades, l’eliminació política d’una persona es fa difícil si l’avalen tants de vots.

I acabo: el Consell per la República és, com tot, millorable. Aquest hauria de ser l’objectiu. La resta, petiteses personals que comporten esquinços col·lectius. Bona nit i perdoneu la irrupció.

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cap al Montseny

0

Avui comencem tres dies que tots dos ens hem regalat al Montseny. Ella ja hi ha estat i em fa ilusió que m’ensenyi una mica aquests paratges que desconec gairebé completament.

Una primera parada és al costat de tres arbres impressionants que hi ha a can Casades, el centre d’informació de Santa Fe: tres sequoies gegants esplèndides que fan patxoca de debò. A més, les sequoies es troben acompanyades de faigs, freixes i til·lers del país, i a més a més hi hem vist uns quants cedres i un gran avet.

Després hem fet una petita volta al pantà de Santa Fe. M’ha sorprès veure tantes branques i tan poques fulles però esclar: és que som a l’hivern!

Al vespre, sorpresa: estavem baixant cap a St Celoni quan se’ns ha creuat una furgoneta que pujava en sentit contrari: en Pau!

Salt – tres fonts a St Gregori – Salt

0

Ja en tenia ganes i per fi he trobat una estona per acabar la ressenya de l’excursió que vaig fer per St Gregori, a l’altra banda del riu que cus els territoris respectius de saltencs i gregorians i que vaig haver de travessar dues vegades per veure les tres fonts del títol.

En destaco dues de les coses que m’han cridat l’atenció. La positiva, l'”escala de peixos” instal·lada no fa gaire i que ha de servir perquè aquestes bestioles aquàtiques amb escates i aletes puguin pujar i baixar riu amunt o riu avall segons els convingui sense els obstacles que trobaven quan no hi havia l’escala.

La negativa: les tifes que els cavalls de les hípiques del poble deixen anar per la via verda i que les soles de les nostres sabates s’emporten a casa juntament amb la pesta que carden.

Mira que costaria poc de posar sarrons al cul dels cavalls!

Avui, pedres i quiche

0

Aquest últim dia abans de vacances hem anat amb mig centenar de galifardeus a St Pere de Rodes. Sempre m’han fascinat les roques i pedres del cap de Creus i encara més les del monestir. El paisatge té una força… tel·lúrica (?) que m’omple i em carrega d’energia. I el monestir i el poble són dels pocs llocs que conec que em fan sentir, sentir realment dintre meu, Història. La gent que va viure entre aquestes parets deu haver deixat alguna mena d’empremta a l’aire que ha perdurat tots aquests segles. No sé com explicar-ho amb altres paraules.

I estic content d’haver ensenyat aquest tros de país a una colla que no hi haurien pas vingut mai ni probablement hi tornaran. I tant de bo que m’equivoqui.

Per sopar m’he ficat a la cuina i he col·laborat a fer la quiche, que és un plat que ens agrada a tots. La MJ ha fet la massa, jo el farcit i ens hem llepat els dits.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Entre llúdrigues i visons

0

Ahir a la tarda estava xerrant amb en Mines al Pont del Rec quan vam veure que aigua avall baixava alguna cosa negrosa que de bones a primeres semblava un pneumàtic vell flotant entre dues aigües. Va resultar ser una bèstia que tot nedant es va anar acostant a la paret del rec i, quan hi va estar a prop, s’hi va enfilar fins a un forat que deu ser el seu cau.

No crec pas que fos una llúdriga (tant de bo ho fos!) sinó un d’aquests visons americans que estan envaint els nostres rius. N’he passat fotos a Marfull i a l’Ajuntament.

Diuen que (llegenda urbana?) tots aquests visons vénen d’unes granges d’on van fugir. Es veu que n’hi havia dues a Osona i després també se’n van escapar d’una altra de l’Empordà. Per una banda, em sap greu que tinguem aquests visons americans a les Deveses perquè han desplaçat espècies autòctones, però per altra banda no puc deixar de sentir simpatia cap a aquests animalons que han aconseguit fugir de la granja on els tenien empresonats i on els esperava la mort i posterior transformació en abrics.

Recentment s’ha descobert que els visons poden ajudar a escampar el coronavirus i a més a més agreujar-ne els símptomes, de manera que han afegit problemes de salut pública als reptes ètics i ambientals que havia suscitat la seva entrada a casa nostra.

Llémena avall (2)

0

He tornat a baixar per la vall del Lémena. M’agradaria trobar una ruta clara, neta i directa des del Pla de St Joan fins a l’aiguabarreig amb el Ter. Hi ha corriols i camins que passen a prop del Llémena, i sobretot el camí ral, però hi ha alguns punts enrevessats per on honestament (!) no puc proposar de pedalar. Una altra cosa és fer-ho a peu, cap problema, però m’he entestat a trobar una bona ruta ciclable.

i etiquetada amb | Deixa un comentari

Llacunes lingüístiques i vials

0

Avui dissabte hem quedat a les 11 del matí davant del Pavelló Municipal d’Esports per fer una petita bicifestació en record d’una senyora que va ser atropellada mentre anava en bicicleta aquí a Salt. Hem deixat una bici blanca en record seu a l’avinguda de la Pau.

Mentre pedalava rumiava que està de moda, potser està bé, fer servir la paraula “violència” per tot d’accions que fins fa poc eren considerades poca cosa més que incòmodes o barroeres. També per abusos abominables. No sé si hauríem de fer servir alguna altra paraula (que desconec) per diferenciar l’acció pròpiament i físicament violenta de la coacció moral que sovint fiquem al mateix sac. Un marit que estomaca de manera salvatge la seva parella i un executiu d’empresa que coacciona un treballador o un conductor que fuig després d’haver atropellat un ciclista sóc accions detestables però que crec que no pertanyen pas a la mateixa categoria. Tanmateix, quan se’n parla a les notícies es diu que hi ha hagut “violència”; no sé si en altres llengües tenen mots diferents per referir-se a la violència física i la violència no física, o si tenen uns escala graduada de mots que indiquen o reflecteixen “violència”.

Tornant a la bicifestació, voldria aprofitar per fer proselitisme: vull escampar la idea de tancar el trànsit de Països Catalans, al menys en caps de setmana. Es podria començar fent-ho només diumenges al matí; són unes hores en què l’avinguda està pràcticament buida, i el fet de permetre que la gent hi fes algun partit de futbol o de bàsquet, que la mainada hi passegés lliurement en bicis o patinets, o inclús que s’hi fes algun mercat de segona mà, faria veure clarament l’espai tan desaprofitat que tenim a un pam de nas.

D’aquí a tancar-lo tot diumenge i després tot dissabte, creant al principi alguna incomoditat, tampoc no hauria de ser gaire complicat. Això permetria visualitzar l’espai encara més clarament i mentalitzar tothom que una avinguda tan ample no pot estar monopolitzada pels vehicles a motor. Llavors, fer-hi carrils bici, línia de tramvia, pistes de tennis o jardins hauria de ser decisió de la gent, i estaria bé que hi hagués un concurs d’idees en què tothom hi pugués dir la seva mentre s’anés pressionant l’ATM, l’Ajuntament de Girona i la Generalitat perquè anessin dissenyant un altre tipus de vial, és a dir, un altre tipus de mobilitat que permetés tant que la gent de fora pogués accedir al centre de Girona (que és el que la majoria de cotxes que passen per Països Catalans vol fer) com que les persones que vivim a mig camí no ens haguéssim d’empassar els fums ni patir els accidents ni aguantar les molèsties que tant de trànsit motoritzat ocasiona.

En qualsevol cas, molta gent va assistir a la manifestació tant a peu com en bicicleta, de manera que potser tampoc no va ser ben bé (o només) una «bicifestació». Ai, les paraules…

Publicat dins de Dia a dia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Les defenses del marquès

0

Avui les he vistes! N’havia sentit a parlar i també n’havia llegit alguna cosa però no ha estat fins avui que he anat a veure-les.

Segons la descripció de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’obra…

…demostra l’intent del Marquès de Camps de protegir les seves terres de les vingudes del riu. Carles de Camps i d’Olzinelles, segon marquès de Camps, era enginyer forestal i coneixia les tècniques hidràuliques de prevenció i defensa en front de les avingudes del riu. L’objectiu de la construcció d’aquesta obra era la defensa dels seus camps de conreu i les seves plantacions forestals.

Es tracta d’una obra hidràulica del segle XX formada per un conjunt de gabions de malla metàl·lica de doble torsió omplertes amb rierencs. Es troba al marge dret del riu Ter, a l’inici de les Deveses del Marquès i al límit de la terrassa fluvial.

Ja fa 35 anys

0

Avui fa 35 anys que es va celebrar el referèndum que el senyor Felipe González va treure del barret per fer veure que intentava complir la seva promesa de no fer entrar Espanya a l’OTAN mentre se la jugava davant dels mecenes europeus que l’havien ajudat a pujar al poder a canvi, entre altres coses, de fer entrar Espanya a l’OTAN.

Com han canviat les coses tots aquests anys! O no tant. El Diari de Girona encara es deia Los Sitios però ja era tan groc com ara. El PSC ja s’havia ficat al llit amb el PSOE i tampoc no li qüestionava res de seriós (el PSOE havia reconegut el dret d’autodeterminació de Catalunya en el seu congrés de 1974 però després d’enrotllar-se amb el PSC el 1978 se’n va oblidar l’endemà, al congrés de 1979). En Jordi Pujol ja presidia la Generalitat i el peix al cove de l’autonomisme ja feia escola. Si en fa, d’anys que ens enganyen!

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Salt – Mas Llunès – Anglès – Salt again

0
Publicat el 7 de març de 2021

Torno a fer aquesta ruta perquè m’agrada i a més aprofitaré per fer algunes fotos per afegir a les que ja tinc penjades.

I sí, altre cop torno a pensar que algun dia em posaré a estudiar o investigar de debò per deixar per escrit alguna mena de llistat més o menys exhaustiu del que homes i dones hem fet per aprofitar els cabals d’aigua que ens hem trobat, sobretot al Pla de Salt.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari