Espero que aquest Onze de Setembre a l’Assemblea no se li acudeixi pas convocar enlloc concentracions massives amb la floreta a la mà. Ara toquen talls de vies i carreteres, boicots i vagues. I les primeres portes que s’haurien de trobar amb silicona al pany són les de JxC i ERC. Per cert, algú sap què s’ha fet de la CUP?
Avui he hagut d’anar a l’aeroport. Mentre pedalava tan tranquil i badant una mica, de cop i volta he vist un avió davant meu que volava tan baix que semblava que volia aterrar a la carretera. He tingut una fracció de segon de pànic però de seguida he entès que es tractava d’un efecte òptic, i quan he baixat de la bici per fotografiar el següent avió que aterrava (el de la foto) l’efecte ja costava de percebre.
La vida està plena d’oportunitats perdudes. Algunes et poden canviar la pròpia vida. Altres t’ajuden a passar una tarda distreta.
Aquest cap de setmana som a Palamós i la MJ s’ha alegrat molt quan ha descobert que l’equip municipal de jardineria ha pensat a plantar una xicranda i un ceibo en una de les places, la que hi ha al costat de la biblioteca. Resulta que la flor de la xicranda és la flor nacional d’Argentina (la Maria en diu jacarandá), i el ceibo n’és l’arbre nacional.
No he fet cap foto de cap dels dos arbres i per això n’he buscat a internet per il·lustrar aquest post. N’he trobat una d’espectacular, i si no mireu aquest carrer de Buenos Aires.
Tanmateix, ja em sap greu però tot veient aquest carrer els ulls se me’n van cap a un altre costat per un pensament que em ve al cap: quant d’espai dedicat als cotxes! Si els carrers es dissenyessin per fomentar la convivència i regular la mobilitat de les persones i no pas facilitar el trànsit dels vehicles a motor, quin canvi que farien les ciutats!
Els lliris del pati de casa estan en la seva màxima esplendor. «Qué relindas!», que diu la Maria. La meva àvia n’era una fan i trobo que el fet que li agradin tant a la Maria fa dels lliris un pont entre el meu passat i el meu futur. Per cert, la Maria els troba “lindas” i no pas “lindos” perquè ella no en diu pas lliris sinó cales. A mi em semblen iguals; sóc un ignorant també en botànica, què hi vols fer!
Aquesta tarda hi havia l’assemblea setmanal d’IPS. No hi he pogut anar però s’hi deu haver debatut sobre el panorama obert després de les eleccions. Ja m’ho explicaran com ha anat. Si hi hagués anat, la meva aportació hauria estat per dir que ara podríem anar madurant una de les propostes de què ja vam parlar durant la campanya.
Hi vaig fent voltes i cada cop em sembla més clar que remodelar completament el Passeig dels Països Catalans podria ser un gran projecte de poble en el sentit més noble de l’expressió. Una proposta assumible per gairebé tothom (inclús tots els partits) i que podria servir per fer treballar junts gent que en altres projectes va per separat. És un objectiu trencador i original en el sentit que no he sentit ningú que ho proposés seriosament; però és assumible, realitzable, fàcilment visualitzable. Fàcilment visualitzable, això és important si volem que un gran nombre de gent s’hi impliqui.
Un Passeig on els cotxes només ocupessin dos dels quatre carrils actuals deixaria un espai molt gran per a altres usos, des de carrils bus fins a una esplanada per a un possible mercat o fira. Caldria decidir què, i això donaria peu a una altra oportunitat: tirar endavant un procés participatiu perquè fos la ciutadania qui decidís directament què s’hi podria fer, és a dir, per sentir-se més part de Salt. Només per això, en un poble amb tants de problemes d’arrelament com el nostre, ja valdria la pena proposar la remodelació del Pg Països Catalans.
També és important que depengui només en una petita part del propi Ajuntament perquè això redueix les probabilitats que els diferents partits locals s’ataquin entre sí, i també perquè això (siguem maquiavèlics) estalvia responsabilitats en cas que no pugui tirar endavant. La responsabilitat principal (econòmica i també en planificació comarcal) és a fora del poble. Tot i això, l’Ajuntament sí que podria, de bones a primeres, tancar dos carrils diumenge al matí, per exemple. Per què no depèn sobretot de l’Ajuntament de Salt? Perquè la reducció de trànsit al Passeig Països Catalans depèn de la quantitat de cotxes que entrin a Salt des de Bescanó, Anglès i altres pobles carretera amunt. Que no n’entrin tants depèn en primer lloc de la construcció d’un gran aparcament a Montfullà ben comunicat amb bus (més endavant tramvia?) amb el centre de Girona. També se’n reduiria el nombre de vehicles entrants si hi hagués millor transport públic des de tots els pobles entre Salt i Olot amb Girona. Sigui com sigui, tant l’alternativa de l’aparcament com la del transport públic depenen d’instàncies en què l’Ajuntament hi té poc pes.
Per altra banda, l’Ajt de Girona també hauria de sentir-se interessat en l’aparcament dissuasiu perquè estalviaria molt de trànsit a la seva ciutat. Seria una oportunitat per millorar les relacions entre Salt i Girona i apaivagar discusions que altres projectes generen (penso per exemple en el nou emplaçament del Trueta).
En qualsevol cas, veig el projecte com una oportunitat per posar d’acord molta gent de Salt, independentment de les preferències partidistes de cadascú.
Per altra banda, em ve al cap que intermitentment es parla de la variant de Bescanó, un projecte de carretera que de tant en tant treu el nas i que podria canviar la situació. Que jo sàpiga, no hi ha cap opció decidida per tirar endavant aquest esborrany de projecte de variant, però alguna de les alternatives contempla que la carretera travessi el Ter i vagi cap a Girona per Domeny. Això seria molt negatiu per l’espai natural del voltant del riu i caldria oposar-s’hi, però al marge d’això qualsevol carretera que tregui automòbils de l’actual entrada pel pont de l’autopista significaria menys trànsit pel Pg Països Catalans i per tant possibilitaria la remodelació de tot el vial en el sentit proposat.
Aquesta setmana he vist tres vegades «The Martian». M’agrada molt i estic content de veure que la gran majoria d’adolescents a qui l’he passada també l’han trobada fascinant i inspiradora.
He llegit pocs llibres que podria rellegir moltes vegades però he vist una bona colla de pel·lícules que no em cansaria mai de tornar a veure. «The Martian» n’és una, i una altra que hi té certa relació i també he vist més vegades que dits tinc a la mà és «Interstellar». Digueu el que vulgueu però trobo que cada vegada que la torno a veure hi descobreixo alguna cosa nova i que m’ajuda a valorar encara més positivament la feina de la gent que hi ha treballat.
Sí, ja sé que ni la gravetat ni l’atmosfera del Mart de la pel·lícula no són gaire realistes, però es tracta 
d’una peli, no d’un documental, i per altra banda no em costa gens d’imaginar-me l’argument com si passés en realitat.
M’agraden les interpretacions d’en Matt Damon i la Jessica Chastain (tots dos surten a totes dues pel·lícules) i penso que en el cas d’en Damon, sobretot, aparèixer a totes dues pelis devia ser tant un repte com una diversió. Encarna dos personatges totalment diferents: heroi que sobreviu a les adversitats en una i covard que fa trampa per sortir-se’n a l’altra, totes dues a planetes desolats i erms.
Totes dues pel·lícules t’obliguen a fer-te preguntes, i això m’agrada. En general, les pel·lícules de ciència ficció fan qüestionar-me cap a quin futur ens estem dirigint i com serà el món de demà, si es correspondrà o no amb el que surt a la pel·lícula, i sobretot si la democràcia, la justícia social, la llibertat o conceptes pels que avui lluitem estaran una mica més ben assolits. No és pas el cas de “The Martian”, en què tot -excepte els viatges espacials- sembla molt actual. I pel que fa a “Interstellar”, no sé com dir el que penso sense fer spoiler. Podria dir que el poc que es veu de la civilització futura (en el final de la peli) no es correspon gaire amb les expectatives que em genera conèixer l’origen de l’ajuda que rep la humanitat; no lliga.
Diuen que «The Martian» és una d’aquelles pel·lícules que s’assemblen tant al llibre original, però la veritat és que vient-la no m’han pas vingut ganes de llegir-lo. Potser si hagués llegit primer el llibre hauria volgut veure’l a la pantalla.
Com que aquest matí he hagut d’anar a treballar no he pogut participar a la “palanganada” que cada any organitzen Aigua és Vida i els Natus de Girona tant per protestar contra el transvassament d’aigua del Ter a Barcelona com per conscienciar de la importància de la gestió pública de l’aigua. L’aigua és font de vida però per desgràcia també és font d’interessos i conflictes. Avui l’accés universal a l’aigua està en qüestió perquè per a moltes empreses no és res més que un negoci. I perquè unes poques empreses, a la pràctica, en tenen el monopoli de la gestió i en treuen molts de beneficis.
A Catalunya no estem tan malament com a llocs on la gent mata o mor per accedir o per no poder accedir a l’aigua, però el 80% de la gestió està en mans privades, i el 70% d’aquesta gestió privada en mans d’una sola empresa. Si l’aigua és un bé comú, i crec que ho és, penso que cal que l’administració pública en gestioni l’accés i l’ús per garantir que sigui realment universal i cap empresa amb ànim de lucre en reguli l’accés tot seguint només criteris empresarials. Aigua és Vida ho explica molt bé aquí.
I com que l’aigua és de tothom i per tant cal garantir-hi l’accés lliure i universal, és de calaix que un dels objectius de qualsevol govern d’esquerres ha de ser remunicipalitzar el servei d’aigua. El neoliberalisme ha intentat inculcar-nos que la gestió dels serveis públics és més eficient si està en mans privades, però aquesta afirmació fa aigües si tenim en compte l’historial de corrupció i poca transparència associat a la gestió privada de l’aigua (per exemple: 1, 2 o 3).
Els calendaris laboral i escolar són el que són i marquen les festes que marquen, però la gent fa festa quan fa festa.
A la primera classe d’avui han vingut quatre dels vint-i-dos alumnes que vaig tenir ahir, i a la segona tres de vint-i-cinc.
S’acaba el ramadà.
El final de la primavera (més que el començament de l’estiu) és una època de l’any que convida a seure al pati de casa a la tarda, quan el sol comença a baixar, per llegir, vigilar com creixen les tomateres o contemplar el cel. Avui m’ha sorprès veure com volaven les orenetes, molt i molt baix.
Ja sabia que les orenetes que volen baix indiquen que s’acosta pluja, però avui he llegit que això és perquè els mosquits i altres insectes de què s’alimenten les orenetes volen alt quan hi ha anticicló, i en canvi quan hi ha baixes pressions volen baix; si volen baix, les orenetes que volen cruspir-se’ls també han de volar baix per empaitar-los.
Resulta que quan l’aire està carregat d’humitat les fines ales dels mosquits s’humitegen i això els dificulta el vol, de manera que no volen a tanta alçada. És a dir, que en el temps que les orenetes són entre nosaltres, posem-hi entre St Jordi i la Diada, abans de ploure podem veure les orenetes que volen arran de terra per capturar els mosquits que ja pateixen la pluja abans que comenci!
Ei, això em fa pensar que seria bo que aquests ocellets fessin nius a prop de casa. Cada cop hi ha més de mosquits a l’estiu! Miraré si hi ha alguna manera d’atreure les orenetes perquè construeixin casa seva a prop de casa nostra!
La poca cervesa que consumim a casa ve de can Navarra, “un col·lectiu 
que té per finalitat l’autoproducció de cervesa artesana, de caràcter privat i restringit exclusivament a les persones associades” segons es diu al bloc.
En aquests temps de lluita i compromís -com tots els temps, per cert- trobar productes de comerç just, producció que respecti tant el medi ambient com els drets laborals i fets a prop de casa és una de les opcions que tenim per ajudar a canviar el món.
Per cert, per fi ens hem decidit a demanar d’entrar al grup local de consum però hi ha llista d’espera; aquí també deu haver-hi cervesa artesana… Si a més a més de consumir un producte amb la consciència tranquil·la respecte el seu origen el gaudim amb plaer, com és el cas, què més podem demanar?
Trobo que les bicis elèctriques són una manera de fer entrar a l’òrbita de la mobilitat sostenible gent que ara mateix, en el seu dia a dia, no gosa pedalar per anar a la feina o per anar a comprar. Sobretot gent gran però també persones que es pensen que si agafen un vehicle sense motoret arribaran suades a la feina, o que no es volen comprometre amb una activitat física diària.
Ja no estem parlant de la bici com el millor vehicle només per a distàncies curtes. La bicicleta elèctrica amplia al doble el radi de quilòmetres que es poden fer habitualment des de casa.
Per cert, això de la bici elèctrica em porta al cap una altra qüestió. Catalunya havia tingut històricament moltes i bones fàbriques de motos; què tal una aposta industrial per la bicicleta elèctrica?
A tot això només hi trobo una pega, i és l’aparcament. La bici elèctrica difícilment farà un boom si no disposa d’infraestructures com cal, sobretot aparcaments. Si una d’aquestes bicis val 1000, 2000 o 3000 euros, qui la vol deixar al carrer? Tot i que, ben pensat, les motos costen més i bé que les deixen al carrer.
Mentrestant, aquest matí hem tornat al passeig perquè avui som el primer dissabte de mes.
De debò que ho intento això de mantenir viva l’esperança, però notícies com aquesta em fan tocar de peus a terra i em posen la realitat davant dels ulls: ERC és l’última versió dels governs del peix al cove.
Quina vergonya, l’Estat, amb el corredor ferroviari mediterrani. Jo ja no sé si el problema és que tota la gent implicada té la mà massa llarga i en vol treure profit o és simplement incompetència.
Nota mental: he de buscar alguna font fiable per esbrinar els diners que es poden estalviar si agafem més la bici per comptes del cotxe. He llegit en algun lloc que cada any Holanda inverteix €595 milions (€35 per habitant) en infraestructura ciclista. Això sembla molt, però si cada holandès fa una mitjana de 912 km en bici anualment resulta que s’estalvien €19 mil milions en despeses de salut (3% del PIB). Són xifres elevades i deuen ser difícils de verificar; on podria confirmar tot això?
Una d’aquelles petites coses que t’alegra la vida la trobo cada dia que vaig a travessar el Pg Països Catalans a l’alçada del carrer Pere Coll i Güitó (l’antic “carrer del petroli”), i és que el semàfor per a vianants que hi ha es posa verd gairebé immediatament després de pitjar el botó.
Si és més fàcil travessar carrers a peu és més fàcil passejar o anar a la feina a peu, és a dir, oferir alternatives a l’ús de l’automòbil. Aquest és el camí.