Ja me n’he queixat moltes vegades, i he enviat mails i fotos a Vies Verdes, a l’Ajuntament i a les hípiques de Salt, però sembla que no serveix de res perquè els genets són reincidents i gaudeixen d’impunitat. 
Avui, altra vegada, algú els ha engegat literalment a cagar a la via (verda).
Apart del clàssic exemple del cafè amb llet que et serveixen després d’haver demanat cafè amb gel (per cert, ahir 26 de juliol de 2019 encara em va tornar a passar) hi ha altres experiències que fan preguntar-te què collons estem fent, els catalans. Ahir vam estar amb uns amics argentins que fa temps que viuen a Catalunya i em va fer tot l’efecte que una de les noies, després de dos anys de viure entre nosaltres, per fi va descobrir que la tribu existeix, que els catalans no estan extingits, i en va descobrir un espècimen: jo. Ens va explicar que sempre li parlen en castellà i només sent català quan algun dia se li acudeix de posar TV3, cosa que fa molt de tant en tant.
Si la nostra llengua ha de sobreviure, és a dir, si el nostre poble ha de sobreviure, ja no dic per la defensa sinó tan sols per l’ús que fem de la llengua, patirem. Com és que tanta gent (la majoria?) tenen el mal costum de canviar de llengua a la mínima? Sí, són tres-cents anys de dominació castellana i menyspreu a la nostra llengua, deu ser normal que nosaltres mateixos tinguem en poca consideració la nostra llengua, però ara ja fa temps que ens hauríem d’haver tret del damunt aquest complex d’inferioritat, no?
L’Adrià s’està recuperant molt bé; ho diu l’equip mèdic i ho veiem nosaltres. Ànims!
Ara fa 10 anys ell i jo érem a Edimburg, a ca la Fiona, al piset que ens va deixar a Rose Street. Hi tornarem!
Potser perquè el meu fill està com està m’he fixat en aquesta notícia que en altres circumstàncies possiblement no m’hauria cridat tant l’atenció.
La veritat és que volar en avió m’agrada, però també és veritat que quan ho faig tinc remordiments perquè els costos externs de volar em pesen en la consciència. Si no fos pel dineral -que ve dels nostres impostos- que Diputació i Cambra de Comerç paguen a Ryanair, per exemple, segur que aquesta aerolínia no tindria pas tants d’avions a Girona. El soroll i les emissions que comporten els vols tampoc no són poca cosa. He llegit que un avió deixa anar 20 vegades més de CO2 que un tren, i tot i que no sé fins a quin punt aquestes dades són fiables em pregunto com és que alguns (experts?) es van deixar colar aquell gol que deia que l’AVE (el TGV, dèiem aleshores) havia de servir per reduir dràsticament el trànsit als aeroports perquè la major part de la gent que hauria de viatjar lluny ho faria amb el tren d’alta velocitat.
A més de l’article del paràgraf anterior, aquest altre que acabo de llegir sobre dades de contaminació dels avions farà que tingui més remordiments de consciència si torno a desplaçar-me per via aèria.
Sis hores al quiròfan. Esperança és tot el que tenim. 
Darrerament he llegit un parell d’articles d’en Marc Belzunces sobre el cotxe elèctric. Sempre recomano de llegir el que diu en Marc i en aquest cas també.
7 de juliol de 2019: Quant contamina un vehicle elèctric? És freqüent sentir que un vehicle elèctric contamina tant o més que un de combustió · Què hi ha de veritat en aquestes afirmacions? (https://www.vilaweb.cat/noticies/contaminacio-vehicle-electric/). Entenc que aquest article està centrat en l’anàlisi de la contaminació dels cotxes i no és pas un dossier o reportatge sobre aquest tipus de vehicle ni molt menys sobre mobilitat en sentit ampli. Si hagués estat el cas, jo hi hauria afegit comentaris crítics sobre el fet que el model de mobilitat estigui centrat en els cotxes, siguin elèctrics o no. Aquest fet determina tantes coses, des del disseny de les ciutats i l’espai reservat a cotxes i persones fins a qüestions de seguretat, salut pública, indústria, multinacionals, etc., que condiciona la qualitat de vida de tothom. Això no treu que un cotxe elèctric no sigui menys indesitjable que un amb motor de combustió.
14 de juliol: El cotxe elèctric, amb problemes: no hi ha prou bateries. La hipòtesi més temuda per a electrificar el transport s’ha fet realitat · Hi ha solucions o s’ha arribat a un límit? (https://www.vilaweb.cat/noticies/cotxe-electric-problemes-bateries/). Aquí s’aborda un dels problemes relacionats amb la construcció massiva de cotxes elèctrics, una de les excuses de les administracions per no potenciar més decididament aquest tipus de vehicles.
Perdó pel títol, però estic segur que aquesta iniciativa és ben digna dels avis i àvies més actius de Nova York.
M’ha arribat informació interessant d’una colla de gent d’entre 55 i 70 anys que han engegat un projecte, el Walden XXI, a Sant Feliu de Guíxols. Es tracta de dur a terme una reforma integral de l’edifici d’un antic hotel per construir una trentena d’apartaments d’uns 50 m2 amb habitació, una petita cuina, sala-menjador i bany ampli i adaptat. El projecte comptarà també amb amplis espais comunitaris com sales polivalents, cuina, menjador, biblioteca-ordinadors, bugaderia, pàrquing, trasters, etc.
El mateix grup d’avis i àvies és responsable del desenvolupament del projecte i s’organitzen per tirar-lo endavant amb el suport tècnic d’una cooperativa d’habitatges no especulatius que es diu Sostre Cívic. Ja ho deia: panteres grises!
Cada cop que agafo el tren no puc evitar de pensar com han empitjorat els horaris al llarg dels anys. El mateix trajecte Girona-Barcelona que fa 30 anys es feia en una hora avui comporta un mínim d’una hora i vint minuts, sovint més perquè moltes vegades hi ha retards. Sí que pots fer-ho més de pressa però només si pagues un bitllet d’AVE i no pas de Rodalies, i això és molt més car. A més, no pots pas triar estació i només pots baixar del tren a Sants.
I ja no parlem d’horaris. Com pot ser que no hi hagi cap tren nocturn entre Girona i Barcelona?
Avui pensava en les paraules enxampades a la vergonyosa conversa telefònica entre el ministre Fernández Díaz i el Fiscal Antifrau: «les hemos destrozado el sistema sanitario…».
Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light.
Though wise men at their end know dark is right,
Because their words had forked no lightning they
Do not go gentle into that good night.
Good men, the last wave by, crying how bright
Their frail deeds might have danced in a green bay,
Rage, rage against the dying of the light.
Wild men who caught and sang the sun in flight,
And learn, too late, they grieved it on its way,
Do not go gentle into that good night.
Grave men, near death, who see with blinding sight
Blind eyes could blaze like meteors and be gay,
Rage, rage against the dying of the light.
And you, my father, there on the sad height,
Curse, bless, me now with your fierce tears, I pray.
Do not go gentle into that good night.
Rage, rage against the dying of the light.
El fill gran se’n va i el petit i jo enllestim de pressa per recollir les coses que ens emportarem. Volem marxar del seu pis de parets florides, carregat d’humitat, per traslladar-nos a una habitació airejada, seca i neta que hem llogat en el campus universitari. Ell fa lleuger l’equipatge a base de regalar a amics i companys tot allò que no es pot o vol endur: jocs, llibres, roba, la bicicleta… Passa la major part del dia trobant-se amb amics i companys que trigarà a tornar a veure. I així, entre abraçades i llàgrimes, demà agafarem l’avió per tornar cap a casa.
Estem desorientats, sense targeta sanitària i sense conèixer metges ni hospitals. Amb el paper escrit a mà que ahir li van fer a Urgències del Mercy Hospital, ens presentem al University Hospital perquè li facin un TAC. Oficialment, sense una recepta o sol·licitud formal per part d’un metge no es pot fer res però per sort la gent és amable i empàtica: la infermera que ens atén ens diu discretament que sap que hi ha gent sense papers que van a un metge determinat que per pocs diners fa una visita i signa un document oficial per demanar el TAC, cosa que fem tan de pressa com podem i tornem de seguida al UH de Cork.
A l’hospital tot ens sembla molt i molt lent, desesperant, però finalment li fan el TAC i al final del dia ens fan anar tots tres a una habitació allunyada de la sala d’espera (hem de caminar molt per arribar-hi, per passadissos llargs i poc il·luminats) i ens preparen per la notícia. Un metge gran d’aspecte venerable ens està esperant al costat d’un altre de jove que després sabrem que és mallorquí. Mentrestant, s’ha anat fent fosc i per la finestra es veu un cel blau fosc amb moltes clapes negres. Ens diuen el que ens han de dir i se’n van perquè puguem pair la notícia en la intimitat. Les seves paraules ens deixen desfets. L’únic que sembla serè, sense llàgrimes, és ell. Ens abracem fort i molta estona, sols, en aquella sala mig fosca i apartada.
Hi havia alguna cosa a la seva veu, a la trucada de diumenge, que em va deixar intranquil. Arribo a Cork gairebé a mitjanit. M’està esperant impacient i neguitós al St Patrick’s Bridge mentre el seu germà és a casa, abatut i esgotat. Malgrat tot, miren de fer bona cara.
Ja hem vist els tres capítols següents, el 4, 5 i 6 de la història, i a més a més «Rogue One». «Rogue One» no forma part de la sèrie oficial però explica el que va passar entre els capítols 3 i 4: com es van aconseguir els plànols de l’Estrella de la Mort. Potser la peli de «Star Wars» que m’ha agradat més.
Aquests dies m’estic adonant que a «Star Wars» hi ha moltes coses que no havia vist la primera vegada, o no n’havia fet gaire cas. La gran diversitat d’orígens dels personatges, per exemple; no és que es barregin blancs amb negres, sinó molt més: es donen amb normalitat converses simultànies en llengües diverses de planetes variats i amb éssers d’espècies diferents!!!
Una altra cosa és el paper de les dones; com més moderna és la pel·lícula, més actius i protagonistes són els papers de les dones.
Em volta pel cap la idea de plantejar un visionat de la sèrie completa a Salt. I si ho proposo a l’Ateneu, per exemple?