Bloc de notes

01/11) Ara sí que va de veres: Bordeus – Lanton (50 km)

0
Publicat el 19 d'agost de 2008

El que més m’agrada del que estic vivint aquests dies és la simpatia i bon rotllo de la gent. Tothom fa bona cara, sembla que tothom s’interessa pel que faig, tothom somriu. Deu ser que encara estic de vacances? Tothom està de vacances???

Ja no sé quin dia som. Dilluns, em sembla. No, dimarts. Diumenge vaig sentir a les notícies que dimarts faria mal temps i avui, efectivament, està plovent.

Feia temps que no escrivia a mà i ara m’adono de la mala lletra que faig. Jo crec que ha empitjorat molt des de l’última vegada que recordo haver-ho fet. També va a dies, és veritat. Potser demà faré més bona lletra. Avui tinc moltes ganes d’escriure i això fa que vulgui anar més de pressa del compte, i d’aquí la mala lletra.

Ha plogut fins a quarts de deu i això ha estat una bona excusa per no sortir fins a les deu tocades. La veritat és que també em feia una mica de mandra. I por? No, però una mica de recança a començar l’aventura, ara sí, potser sí que m’ha retingut a sopluig una mica més del compte.

He pedalat despreocupadament fins al Pont de Pierre, per damunt de la Garona, i he demanat a un senyor que passava en aquell moment si em podia fer una foto. Ha sortit fosca i desenquadrada, però ja tinc una prova gràfica del moment que inicio la travessa de l’Atlàntic al Mediterrani. Per cert, heu comptat els carrils que travessen el pont? D’esquerra a dreta: un “carril” (la vorera) per a vianants, un per a bicicletes, un per a vehicles a motor i un per a tramvia fins a la meitat del pont, i després vice-versa. D’això se’n diu multi-modalitat i ja m’agradaria que els ajuntaments de Salt i Girona tinguessin aquest concepte tan clar i l’espai dels carrers es repartís en conseqüència.

En realitat, la ruta que m’he proposat la començaré demà o demà passat; avui només vaig cap a l’Estany d’Arcaishon (Bassin d’Arcachon en francès), que és a tocar de la costa. De fet, l’estany és en realitat un golf molt tancat, un llac connectat amb el mar per una llengua estreta d’aigua que entra i surt de la llacuna perquè les tones i tones d’ostres que s’hi crien tinguin sempre aigua fresca i renovada. Les ostres d’Arcaishon tenen anomenada a tota la costa francesa. Per cert, alerta amb els topònims perquè faig una mica de barreja: quan no conec el nom en català del lloc on sóc faig servir l’occità, que per això som a Occitània, però quan no conec ni l’un ni l’altre faig servir l’oficial, o sigui, el francès. Qui vulgui seguir aquest petit relat amb un mapa al costat, probablement només hi trobarà topònims en francès.

La idea d’avui és anar cap al sud-oest. Després de travessar el pont he passat per uns quants carrers més aviat tranquils per sortir de Bordeus per la vella carretera de Pessac (avui carrer) i continuar fins al poblet de Marcheprime (quan el carrer continua en forma de carretera es diu Route d’Arcachon, àlies D-1250). Dins de Bordeus no he trobat pas grans avingudes (solen anar malament per a les bicis perquè solen estar pensades per als cotxes) i en canvi he anat per molts de carrils bici, la major part dels quals (aproximadament la meitat del recorregut total) eren dues ratlles pintades a la calçada. També, moltes voreres amb una part (diem-me “carril”) reservada a ciclistes.

Gairebé la totalitat del recorregut és completament pla, i com més t’acostes cap a l’Estany d’Arcaishon, més pinedes trobes. De fet, acabo d’entrar al Parc Natural de les Landes de Gascunya. Per cert, que el terra de les pinedes conté una quantitat considerable de sorra; en el càmping, en plantar la tenda, ho podré comprovar encara més clarament. He llegit en algun lloc que el terra original d’aquestes comarques és justament la raó que hi hagi tants de pins: els plantaven massivament per consolidar el terra i que el vent o l’aigua no s’emportéssin la sorra.

Un cop a Marcheprime, cruïlla i cap a la dreta (per la ctra. D-5) fins a una altra cruïlla amb nom i tot: La Pointe Emille (jo diria que aquest és el nom de la cruïlla, sí). Aquí trenco a l’esquerra en direcció a Audenge (per la D-5e5). Just abans d’arribar a aquesta població ja es veu indicada una via verda que travessa la carretera que estic seguint. Hi entro cap a la dreta i aviat arribaré a Lanton.

He trobat un càmping a Lanton (Le Coq Hardi, 10’89 € la nit) molt a prop de l’Oficina de Turisme. França és un bon país per anar de càmping perquè n’hi ha molts i no són gaire cars, i a més als voltants de l’Estany d’Arcaishon sembla que hi creixen com si fossin bolets: llegeixo en un tríptic turístic que en els 15 o 20 quilòmetres a la rodona que m’envolten n’hi ha una quarantena.

De nit torna a ploure, suaument.

Publicat dins de Bordeus - Besiers, Dia a dia i etiquetada amb , | Deixa un comentari

II) Montaigne

0
Publicat el 18 d'agost de 2008

Aquest matí hem fet voltes per la Gironda fins anar a petar a la torre on en Montaigne va escriure bona part de les seves pàgines, a 10 minuts de Saint-Emilion, al Périgord, a 50 km de Bordeus.

Hem seguit una guia que ens ha portat per les dependències de la torre i el parc-jardí que l’envolta. Per cert, molt bé la visita i les explicacions de la noia que la comentava; ha valgut la pena. Es veu que els pares d’en Montaigne -burgesos rics- el van deixar els primers tres anys a uns pagesos perquè el cuidessin, de manera que de ben petit aprengués què vol dir viure amb humilitat i modèstia. Això vol dir que la primera llengua que va aprendre va ser el gascó, és a dir, l’occità, tot i que després el seu pare es va entestar que tingués tota l’educació en llatí. I no només l’educació: tot el personal del castell tenia instruccions d’adreçar-se al jove Montaigne en llatí, i no obeir-lo si els parlava en una altra llengua.

En sortir hi ha la possibilitat de comprar llibres i records de Montaigne i el castell, i inclús ampolles de vi elaborat a la mateixa finca.

Havent dinat ens hem separat: ella ha començat el llarg camí de tornada i jo, també sol i altre cop a Bordeus, he anat a l’Oficina de Turisme de la Gironda (no la de la ciutat). És al 21 Cours de l’Intendance i s’hi pot aconseguir el plànol de les vies verdes del departament i el de la via ciclista Bordeus-Tolosa pel costat del canal de la Garona, que és el que vull seguir després d’haver-me banyat a l’Atlàntic. Això serà demà, si tot va bé; avui encara he tingut temps d’anar a fer el toc al bar del BD Fugue Café, 10 Rue de la Merci, tot fullejant còmics que m’he esforçat a no comprar per no carregar més pes. Per cert, aviam com anirà el remolc; serà la primera vegada que faré ruta arrossegant-ne un.

I) Carretera i manta

0
Publicat el 17 d'agost de 2008

Poca broma: de Salt a Bordeus i avall que fa baixada. He portat el cotxe la major part del viatge perquè ella ja farà prou quilòmetres a la tornada; a més, tota sola. El viatge ha passat més de pressa del que em temia, però tot i això s’ha fet llarg.

Quan arribem a Bordeus ja s’està fent fosc. Travessem la Garona pel Pont de Pierre per deixar les coses a l’hotel (Formule1 Bordeaux Centre, 38€ l’habitació) i de seguida anem al Bordeus vell per sopar. Els carrers estan plens de gent que passeja o pren alguna cosa asseguda a les terrasses tot fent temps per l’últim àpat del dia. De fet, molts ja sopen, que aquí els horaris són diferents. Ens costa molt trobar aparcament (sí, ho confesso, també hi entrem en cotxe) i finalment aparquem pagant, però en contrapartida tenim la sort de trobar un restaurant bo i assequible: el Parlement des Graves (9, Rue du Parlement Ste-Catherine; menú del vespre per 16 €).

Que bé que s’està de vacances. Inclús en un dia com avui, en què hem previst que demà hauríem de llevar-nos d’hora per fer turisme per la Gironda, podem anar a dormir tard i sense preocupacions. De vacances estàs de bon humor i només veus gent que també està de bon humor. Serà difícil acostumar-se a treballar altra vegada un cop s’hagi acabat tot això.

08/62) Fems i foscor

0

De bon matí surto d’excursió al voltant de Büyükada, que segons el mapa és l’illa més gran de l’arxipèlag i fa uns vuit quilòmetres de perímetre, com una rèplica invertida de l’estany de Banyoles. El nas em porta a descobrir els estables dels cavalls, als afores del poble, i també comprovo que les platges de sorra fina que s’esmenta als tríptics són petites cales pedregoses d’accés difícil i plenes d’algues que les ones hi han deixat.

Les vil·les dels afores del poble devien ser luxoses al seu temps però el pas dels anys les ha anat atrotinant i el veïnat es veu diem-ne deixat; alguns fils de la llum, per exemple, pengen tant entre pal i pal que és molt fàcil tocar-ne un amb el cap si passeges despistat (que és com passejo jo); inclús un nen s’hi podria penjar estirant els braços. Quan els carrers que porten a aquestes mansions no són de terra i estan asfaltats deixen veure uns clots i esquerdes que fan feredat.

Després he sabut que en una d’aquestes mansions de l’illa hi va viure quatre anys Lleó Trotski quan va haver de fugir del que començava a ser la Unió Soviètica. El pobre home va haver d’anar-se’n encara més lluny i va acabar els seus dies a Mèxic, on va haver de ser un català que l’assassinés per encàrrec de Stalin. Quins anys més desgraciats, aquells, tant a Rússia com a Catalunya!

També a Büyükada se senten cinc cops cada dia les lletanies del hocan (el muetzí) convocant els feligresos a pregar.

Avui, també cap a les nou, tornen a tallar el corrent a tot el poble i encara el tornen a tallar cinc minuts després d’haver-lo retornat. Cap a les onze es restableix definitivament el servei. Els carrers estaven a les fosques i només alguns locals -sobretot restaurants- lluïen llums de càmping-gas per atreure possible clientela, molt escassa. He comès l’error de picar l’ham i en un m’han clavat de mala manera.

06/62) Tessalònica – Edirne

0

Sempre m’han dit que sóc un softy i sí, finalment decideixo donar una altra oportunitat als grecs: l’autobús que agafo a les quatre de la matinada és només fins a Alexandròpolis, que queda a una quarantena de quilòmetres de la frontera amb Turquia, i provo de fer dit.

I sí, m’agafen, però resulta que no es tracta pas de cap grec sinó d’un ciutadà nordamericà que viu a Turquia who gives me a lift up to Kesar. Kesar queda a uns altres quaranta quilòmetres de la frontera però a l’altra banda, a la Tràcia Oriental, que és com es diu la part de Turquia que forma part del continent europeu. Entremig hi ha “la Jonquera greco-turca”, que es diu Mericnehri. El ianqui és simpàtic, fa anys que viu per aquí i té tres recomanacions per a mi: que vagi a unes illes anomenades Büyükada, que faci un creuer pel Bòsfor i que visiti Eyüp.

A Kesar m’és administrada un forta injecció moral quan el primer cotxe que passa, el primer, s’atura i em carrega fins a Uzunköprü. Xampurrejant el meu miserable turc de manual-de-frases-per-a-turistes miro d’explicar-li al conductor les meves peripècies per Grècia i ell somriu sense parar. No sé ben bé si dels grecs, de mi, de la situació o del dia tan esplèndid que fa. La veritat és que dubto molt que hagi entès res del que li he explicat però potser ha copsat que a Grècia no m’ha anat bé del tot i n’ha mal interpretat un discurs anti-hel·lènic (pel meu entusiasme exagerat i a més perquè la meva manca de vocabulari turc i les meves ganes de fer-me entendre en el primer dia d’autoestop a Turquia en què el primer cotxe que passa em carrega em fa parlar amb un to excessivament alt) i això li ha agradat.

A Uzunköprü, una altra mostra de la generositat o hospitalitat turca: em poso a fer dit i encara no duia un minut amb el braç estès que un manobre d’una obra que hi ha a prop se m’acosta i em diu que no cal que faci dit, que allà mateix on sóc, encara que no hi hagi cap senyal de res, hi para l’autobús, que ja s’acosta. Jo, que encara no havia bescanviat els dòlars que portava, li ensenyo l’únic bitllet que tinc (un que m’havia regalat l’Ilhami a Londres i encara guardava de record): de 10 lires turques, insuficient pel tiquet del bus. Cap problema, diu ell, i va i em paga el viatge! A més, quan arribem a Edirne s’entesta a fer-me de guia i mentre té temps abans de tornar a treballar (és migdia, pausa per dinar) m’ensenya la mesquita, el basar i un parell de carrers del centre. Estic eufòric; aquesta és la idea de tercer món que havia somiat, tan pobre com generós.

Tinc la impressió que el cotxe és aquí, encara, una novetat, com si fossim a la Catalunya dels anys 1960s. El conductor que m’ha pujat abans travessava els pobles reduïnt la velocitat a trenta o quaranta encara que no es veiés ningú enlloc, pitava repetidament quan veia algú que s’acostava a peu de carretera i la gent s’apartava quan veia venir el cotxe encara que fos molt lluny. A Edirne se senten els clàxons contínuament, també.

Feia dos anys que no veia l’Ilhami després d’aquells quinze dies a Eccleston Square i el trobo igual que llavors. Anem cap a casa seva, primer, i de dos amics seus, després; un d’ells, en Zafer, en una d’aquestes reaccions químiques inexplicables, em cau bé immediatament. Descobreixo que els turcs tenen el costum de deixar les sabates a l’entrada de casa seva, bé a dins bé a fora, i passejar-se descalços per la seva llar (tot emmoquetat). Quan pugem l’escala del seu bloc em sorprèn veure els replans de l’escala plens de les sabates que fa servir la gent davant de cada porta.

Dedueixo que els pisos turcs deuen ser petits perquè m’estic en el de l’Ilhami i després en els dels seus dos amics i tots tres són força petits tot i que entenc que ells tres són de classe mitjana-alta (remember som al tercer món i no pas tothom es pot permetre un curs d’anglès a Anglaterra i tots tres van a la universitat). Ho confirma el fet que l’Ilhami em digui que som a la zona més cara d’Edirne, cosa que em sorprèn perquè es tracta d’un carrer a mig asfaltar i les voreres estan plenes de clots i de rajoles esquerdades o que han saltat. Som en el que en diuen un país en vies de desenvolupament i sí, viatjar et fa veure coses: tant ells com jo pertanyem a la classe mitja o mitja-alta però a països diferent; ells viuen en un pis petit d’un bloc sense ascensor en un carrer sense asfaltar i jo, a la seva edat -fa 5 anys- podia estar tots dos mesos d’estiu viatjant per l’estranger amb la meitat del sou guanyat a menys de mitja jornada mentre estudiava.

Anem a fer el toc i m’expliquen coses interessants i que no coneixia de l’Islam (els musulmans han d’estar coberts des de les espatlles fins als genolls, es prega cinc cops cada dia -el primer molt breument de matinada-, un dels manaments estipula que el creient ha de saber llegir…) i de les seves opinions sobre el seu país (gran diferència entre rics i pobres, els militars no són tan dolents com els pinten a occident, Turquia és Europa…).

Es veu que dues de les begudes més habituals quan se surt a fer el toc en aquest país són l’aigua i la gasosa. Es beu cafè, però al contrari del que passa a Grècia és difícil de trobar un lloc on serveixin cafè amb gel. La beguda més popular és te (çay, en diuen) en uns vasos petits que recorden el cos d’una dona. Quan fa fred deu venir de gust agafar el got i tancar la mà al seu voltant però veig que ara a l’estiu també el prenen sempre calent (!).

I així, entre gasoses i tes, recordant els vespres a la vora del Tàmesi i aprenent fragments de conversa en turc acaba de passar el vespre mig asseguts i mig estirats entre coixins i moquetes amb el cos d’una dona a la mà.

05/62) Igoumenitsa – Tessalònica

0

Doncs al matí, vistes les dificultats que he tingut per fer dit a Grècia, decideixo no perdre més de temps i anar per feina, de manera que opto per agafar un autocar que em porti cap a Turquia. Malgrat tot, la mala sort em persegueix i resulta que el primer fet destacable del dia és que arribo a l’estació massa tard i perdo l’autobús que volia agafar fins a Tessalònica.

Paciència, agafaré el que surt a les 8.

A les vuit resulta que em trobo en un forn sobre rodes, però és que la temperatura a l’exterior deu ser ben bé de quaranta graus! Per postres, quan arribo a Tessalònica m’assabento que hi ha vaga i no surt cap bus direcció Istanbul fins a les quatre de la matinada (i cap a Edirne, que és on vull anar tot primer, no hi ha cap bus ni quan no hi ha vaga).

Doncs més paciència, i si ho penso bé puc aprofitar l’avinentesa per conèixer una nova ciutat Deixo la motxilla a la consigna de l’estació (gestionada per funcionaris ganduls i fills de puta, perdó però ho he de dir) i passejo sense presses. Tinc molta calor. La suor no és pas que em surti sinó que em raja pels porus; és el dia més calorós que recordo a la meva vida. Aprenc ràpidament com es demana una cervesa i en demano una a l’estació: μια μπύρα, παρακαλώ. Després, un gelat al port. Quan ja me’l conec, una visita a unes ruïnes, un cafè amb gel en una terrassa, un passeig (em perdo) per la ciutat nova, un altre gelat, un cop d’ull a l’estació… Les hores no acaben de passar.

Per les coses que em passen em fa l’efecte que els grecs són molt nacionalistes, per tornar al tema d’ahir. Un taxista se m’ha queixat que tots els turistes parlen anglès per comptes de grec tot i ser a Grècia (si jo li expliqués com ho tenim a Catalunya…!). No sé pas de cap partit de futbol avui però he vist uns quants joves (separats, en moments diferents) vestits amb una samarreta que lluïa la bandera hel·lènica. A la noia d’Informació no li ha agradat (m’ha fet morros) que preguntés per Istanbul i m’ha fet saber que the correct and true name of the city que vull visitar és Constantinópolis perquè anys enrere, diu ella, havia estat grega. Etcètera.

Em fixo massa en aquestes coses? Potser són les diferències amb Turquia? Em cauen bé, els turcs (sense saber-ne res ni haver-ne conegut cap, ja veurem què en dic d’aquí a unes setmanes) i potser la gent que els és hostil em cau malament només per això. Potser també hauria de llegir una mica d’història greco-turca o buscar a les notícies més actuals si ara mateix hi ha algun conflicte pendent.

04/62) Hospitalaris i mesquins

0

Els pares de la Vicky, en Giorgos i en Wassili els estan esperant al moll. Són molt amables i sembla que estan tan contents de veure els seus fills com el company que porten. Hospitalitat grega, suposo. O mediterrània, penso després, orgullós de pertànyer a un poble tan generós (no costa gaire posar-se flors un mateix, he, he). M’ensenyen el seu poble (al costat mateix d’Igoumenitsa i amb un nom que ja no recordo, em sap greu) i em conviden a dinar. Després insisteixen que anem tots plegats a una platja amb molts de còdols i algunes algues. Trenta-cinc graus a l’ombra i m’expliquen que segons l’home del temps demà encara farà més de calor.

Em conviden a quedar-me amb ells fins l’endemà però com que esperen convidats i jo tinc problemes per socialitzar (no m’agraden les festes on no conec ningú, em sap greu fer nosa, m’hi sento incòmode), decideixo acomiadar-me i tornar a la carretera. Som a l’estiu i el dia és llarg; encara tinc temps de fer una colla de quilòmetres. Em sap una mica de greu semblar mal agraït però també tinc moltes ganes de ser a Istanbul. Moltes.

Altre cop el neguit que arrossego d’haver estat treballant frenèticament tants de mesos? No sé estar-me quiet?

Després veig que Algú m’ha castigat per ser mal agraït. Tant de bo els hagués fet cas i m’hagués quedat ca seua perquè comprovo que els grecs poden ser molt simpàtics i agradables però quan porten cotxe no s’aturen per pujar ni Zeus. Quan ja he perdut molt de temps sense que ningú m’hagi recollit decideixo provar el truc que em va ensenyar en Thorkild fa dos anys; en una parada de gelats aconsegueixo una capsa de cartró i la retallo per fer-ne una mà gegant, com la que em va portar a casa des de Londres (aquella que vaig perdre a la Costa Blava). Mentre faig manualitats en el bar del poble sóc l’atracció de tots els avis que hi fan el cafè, fumen i peten la xerrada; llàstima que tothom que ve a interessar-s’hi ho faci a peu i sense vehicle per compartir. Els iaios del bar em miren divertits i comenten coses que no puc entendre; segur que se’n foten. Tots estem de bon humor. Segur que avui mateix o demà la família de la Vicky, en Giorgos i en Wassili sentiran a parlar del jove estranger que es feia una mà de cartró i es plantava amb la motxilla a peu de carretera.

Però avui no és pas el meu dia! Només d’aixecar la mà per fer dit ha vingut un cotxe de la policia i han muntat un control just on jo m’havia instal·lat. Eh, míster! One kilometre away!

L’únic cop que m’ha pujat algú i m’ha portat uns quilòmetres terra endins hem trobat un altre control. Un poli m’ha preguntat on anava i quan li he dit ha fet una ganyota i ha exclamat Ha! Istanbul! Tinc entès que grecs i turcs no s’avenen gaire bé. No sé per què em ve al cap allò que “Patriotism is the last refuge of a scoudrel” però de fet no conec de res aquest senyor que fa de policia i no sé si és cap pocavergonya. A més, què vol dir “patriota”? El sentit canvia molt segons qui el faci servir. Suposo que tant es pot dir dels catalans que volem la independència com dels espanyols que no volen que ens en separem tot i que els altres són, per a cadascú, “traïdors” o “colonialistes” més que no pas “patriotes”.

Mentre vaig fent voltes a tot això, el temps passa i quan es fa fosc encara estic aguantant el tros de cartró a només vint-i-cinc quilòmetres d’Igoumenitsa, de manera que faig un pensament, plego la parada i torno en taxi. Passo la nit a la primera pensió que trobo a canvi de mil dracmes; una clavada, per l’habitació on m’entaforen!

03/62) Andria – Igoumenitsa

0

La nit dormida a l’autopista em deixa fresc com una rosa però torno a tenir problemes per avançar. Són aquests moments en què et preguntes si això són realment vacances o has vingut a fer el préssec. Ja em van avisar les tres aspirants a mafioses d’ahir que al sud d’Itàlia la gent és molt desconfiada (it will be really difficult for you to get a lift from here, van dir). De totes maneres potser no n’hi ha pas per tant. Deu ser que l’estrés i el neguit, el ritme frenètic de les jornades laborals, encara em dura. Tot just estic al començament de la desconnexió que han de ser aquestes vacances.

De fet, al cap d’una estona uns tiffosi de Napoli em treuen de la gasolinera on m’estic marcint i em deixen a la següent, on tinc la sort de ser recollit de seguida per tres germans grecs: la Vicky, en Giorgos i en Wassili. Tornen de Hannover, on treballen, al seu país. Em porten a Brindisi i passem el dia junts tot fent de guiris mentre esperem amb un gelat a la mà l’hora de pujar al barco que ens ha de portar a Igoumenitsa.

En el ferri ells tenen bitllets en un camarot per a quatre passatgers i com que en són tres i un llit queda buit, em conviden; per comptes de passar la nit a coberta intentant encabir-me en una butaca dormo planer i com un rei.

Realment, no n’hi havia pas per tant!

02/62) De Savona a Andria

0

Després d’una nit reparadora en un càmping de la platja de Savona el dia es presenta malament: m’he d’esperar més d’una hora a l’entrada de l’autopista fins que una parella de jubilats m’hi fan entrar (i només fins poc després de Gènova). Però la qüestió és entrar-hi i ara ja hi sóc!

Avui no tinc pas sort; em passo una altra hora tot repetint a gent que fa benzina si può darmi un passaggio fins que un noi em carrega cinquanta quilòmetres endavant. Normalment no hi hauria pujat perquè dins de l’autopista només pujo si m’asseguren alguns centenars de quilòmetres però ja estic tip d’aquesta benzinera.

Torno a estar estancat altre cop. Passejo amunt i avall de la gasolinera preguntant si a algun automobilista li sobra una mica d’espai per a un xicot i la seva motxilla però tothom diu que de seguida surten de l’autopista o que van molt apretats dins la macchina. Començo a posar-me nerviós quan tincla sort que un paio m’agafi una pila de quilòmetres i em deixi a Roma d’un sol passaggio. És un tècnic de so que diu que volta per tutta Europa (vol dir l’occidental) treballant a macro-concerts. És un xicot que em cau molt bé i per això em sap greu adormir-me al cap d’un parell d’hores de cotxe; no em desperto fins poc abans de Roma. Més ben dit: és ell que em desperta quan s’atura a fer un cafè en una àrea de servei, i a més a més m’hi convida!

Un napolità despistat i amanerat (homosexual?) amb un aspecte molt cansat em carrega a Roma. Diu que no li agrada l’autopista i em deixa que sigui jo que condueixi el seu vell Fiat 127 fins a Nàpols. S’acolloneix una mica quan avancem un parell de camions (potser m’hi acosto un pèl massa) però es refà de seguida i no para de xerrar. Parlem en anglès perquè ell n’ensenya al nord d’Itàlia, em sembla que diu a prop de Torí, i em fa engreixar una mica perquè crec que el parla bastant més malament que jo. No sé si n’hi ha per engreixar-se’n, d’això, però alguns éssers imperfectes ho fem. Torna a casa per vacances per veure els seus pares i em deixa una bossa plena de menjar que duia pel viatge i no s’ha pogut acabar. Fruita, sobretot. Em fa pensar amb en… . Com es deia? El primer company d’habitació que vaig tenir a Londres. També era de Nàpols, també parlava anglès amb un accent fortíssim i també feia fila de gai.

Quina fila fan els gais?

Sembla que Itàlia és un mal país per fer-hi dit i m’he d’esperar una altra hora perquè tres paies accelerades que sembla que tinguin la intenció de menjar-se el món em treguin de l’àrea de servei on estava enclotat. Semblen entusiasmades per alguna raó que desconec, o potser és el seu tarannà, i m’expliquen a crits que van cap a Palerm. Al cap d’una estona de sentir-les ja em semblen unes bledes que no han sortit mai de casa. Sembla que vagin a buscar un mafioso meridionale que posi una vil·la per a cadascuna encara que sigui a costa de no sortir-ne mai més.

Quan ja es fa fosc i estic pensant de muntar la tenda en un tros d’herba esgrogueïda per manca de rec de l’àrea on m’han deixat, un marxant d’oli d’Andria (poc abans de Bari) que em parla de les Borges i m’explica uns acudits dolentíssims em deixa al seu poble. Ell parla italià, és clar, i jo parlo com si també en sapigués. Sorprenentment, m’entén, i gairebé podem mantenir la conversa fins que em deixa en una altra àrea de servei quan ja s’ha fet negra nit. Potser és d’aquelles persones que no t’escolten i així no s’adona que no parlo la mateixa llengua que ell.

01/62) Primer dia de viatge

0

Sempre m’ha costat molt llevar-me al matí i avui, tot i les expectatives que tinc posades en el dia, no és pas una excepció. Hi ha coses que l’organisme no pot tolerar i una que el meu no suporta és l’activitat matinera.

És molt aviat i la fresca del matí m’acompanya fins a l’estació. El tren duu la meva pell de gallina fins a Figueres i allà, ja mig despert, començo a fer dit quan són cap a les vuit del matí. El primer que em convida a pujar és un noi que em porta fins a la Jonquera; després li prenen el relleu un valencià jubilat i la seva dona suïssa, que m’acompanyen fins a Montpeller; en tercer lloc, una parella que em fa pensar en l’Elisabet i en Joan, guapos i trempats tots dos, fins a Toló; i a partir d’aquí un grapat de gent diversa fins a Savona, no gaire lluny de Gènova.

No he trigat cap vegada gaire estona a ser recollit, i els cotxes que m’han carregat han anat bastant accelerats; l’últim, el d’un empresari italià que venia d’una exposició a Saragossa, no ha baixat dels 180! No sé, potser és que el velocímetre no marcava bé la velocitat però de debò que semblava que voléssim. Per cert, que aquest senyor m’ha explicat que un cop al mes portava la seva senyora expressament des de Milà a un homeòpata que treballa a Girona.

Vet aquí com ha anat el primer dia de viatge.

Què hi ha

0
Publicat el 14 de juny de 1962

Cada dia procuro escriure alguna ratlla que al cap d’un temps (mesos o anys) decideixo de publicar o mantenir privada. Paral·lelament també miro d’aplegar en aquest bloc totes les ratlles que he anat escampant per altres blo

QUan ac