Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Adéu, Tres Bessones (vuitanta-quatrena carta a la meva neta).
Estimadíssima Mila.
No és premeditat, però ara m’adono que aquesta carta que començo ara -la que fa el número vuitanta-quatre de les que et porto escrites- la penjaré poques hores abans d’un acte que m’ha tingut bastant enfeinat aquestes darreres setmanes. És una ponència que m’han demanat per a un Seminari sobre la crítica literària catalana que organitza l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i que demà, dimarts, es desenvoluparà al llarg de tota la tarda a l’Ateneu Barcelonès.
Per a mi aquest acte és força especial. És el primer una mica important en què hi intervinc després de quasi dos anys concentrat en l’organització del Centenari de Joan Triadú i que no té cap relació amb el Mestre. Podríem dir que demà s’obre una porta nova en la meva trajectòria. Una trajectòria que serà tan llarga com les circumstàncies ho permetin, però que t’asseguro que no m’obsedeixo a continuar-la. Vull dir que si a partir d’ara em quedo més amagat a casa -escrivint i llegint, això sí, que la pila de llibres que tinc pendents ja comença a ser preocupant- no em passarà res. Ni al meu ego ni al meu benestar.
De fet, el programa de feines que m’espera ara mateix és important: primerament, acabar d’afinar els últims detalls del viatge de sis dies que una colla de catorze ‘sèniors’ farem el mes d’octubre a la Pulla (el taló de la bota italiana, per entendre’ns), tot seguit començar a preparar la festassa que farem el 30 de novembre, quan l’àvia i jo complirem cinquanta anys de casats, també aprofitar al màxim el curs -en català, castellà i italià- que començaré aquesta mateixa setmana (i que durarà fins al juliol de l’any que ve) dedicat a estudiar cant per cant l’Infern de la Divina Comèdia de Dante… i un munt de coses més que aniran sortint i que, si m’atreveixo i puc, entomaré.
És important això que et dic de ‘si m’atreveixo’ perquè el meu termòmetre vital funciona a partir de la curiositat -un assumpte sobre el qual em consta que ja te n’he parlat en alguna carta anterior- i de les ganes de conèixer coses noves. De fet, per a mi el moment més feliç del dia és quan cap a les 6 del matí poso els peus a terra i faig recompte del munt de coses que m’esperen per tirar-les endavant.
(He parat d’escriure, he rellegit tot el que t’acabo de dir i m’adono d’un detall que fa que aquesta carta sigui diferent de les vuitanta-tres que l’han precedit: tot el que t’hi explico em surt com si la Mila a la qual m’adreço ja no fos la mateixa que abans, que fos més gran. Lògic, perquè certament ETS més gran. T’has fet gran i mai em trauré del cap el convenciment que aquest any i mig que la pandèmia ens ha trencat aquell ritme que teníem establert per veure’ns -hem passat de dues o tres vegades a la setmana a no veure’ns gens- a l’àvia i a mi ens ha privat de seguir de prop el procés de transformació, gairebé una metamorfosi, d’aquella nena de nou anys a la noieta de deu i escaig que ets ara. També podria ser que jo ja hagués deixat de ser aquell avi carregat de sentències i recomanacions. No per res: senzillament perquè potser tot el que t’havia d’aconsellar ja t’ho he aconsellat…)
El temps, però, continua implacable i ens força a trencar rituals i a generar-ne de nous. Per exemple, el que acomplíem des de 2016: comprar a la Setmana del Llibre en Català el calendari de Les Tres Bessones de l’any següent i penjar-lo a la capçalera del llit que tens a casa nostra. Aquest any l’àvia i jo hem cregut que potser ja no cal comprar-lo i, per tant, en l’armari de l’habitació que ocupes quan vens a dormir a casa queda la col·lecció de set calendaris -de 2016 a 2022- dibuixats per la meravellosa Mercè Capdevila perquè en facis, quan sigui el moment, el que més t’agradi. O la novetat de la setmana passada: que alguns dies ja comences a anar sola a l’Escola.
Altres rutines, en canvi, no han variat. Com, per exemple, prendre nota de la teva creixença en les indicacions que tenim marcades amb llapis a la paret de la teva habitació. Em va semblar molt significatiu que l’última vegada que has estat per casa -no fa gaire- el primer que vares fer va ser descalçar-te i arrambar-te a la paret perquè fixéssim els progressos de la teva estatura, cosa que em fa pensar que a tu també els indicis del pas del temps no et deixen gens indiferent.
En fi, estimadíssima, ho deixo aquí amb la promesa de no aturar el raig de cartes (i amb la intriga personal de veure cap a on s’encaminaran aquestes estranyes converses d’un sol interlocutor de les quals, si hi ha sort, tu tindràs coneixement d’aquí a uns quants anys).
————————————————————————————————
Les anteriors cartes a la meva neta (conjuntament amb altres apunts que la tenen a ella com a protagonista) les podeu trobar en l’apartat ‘Mila’ d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.
Respon a SALVADOR ROFES Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estimada Mila:
Malgrat que et vaig conèixer fa molt de temps i que per diferents raons no ens hem tornat a veure soc un bon amic del teu avi, però avui, en lloc de fer un comentari dirigit a ell et dedico una petita nota pel dia que la puguis llegir.
Avui he sentit per ràdio que una senyora que es deia Elisabet i que era mooooolt rica, tenia uns quans gossets que eren tractats com a prínceps i moooolts cignes… quan es va morir fa ja fa deu dies després de fer un ofici que en diuen “regnar” (un dels més ben pagats del món) durant mooooolts anys ha deixat escrita una carta perquè l’any 2085 el senyor o senyora que mani a Austràlia (segur que no serà rei ni reina) la llegeixi en públic. Quina bestiesa, oi? Imagina’t que el teu avi et deixés totes aquestes cartes que s’apropen a un centenar, però que no les poguessis obrir fins al 2085. Pensaries que l’avi ja ha entrat amb problemes cognitius greus, oi? Si el món no ha fet “plaf” quants anys tindràs tu en el 2085? I si estàs viva, com espero, ens diràs a l’avi i a mi, en una ràpida visita al columbari que volia dir en la carta?
Doncs mira quina cosa tan estranya: a aquesta senyora tothom li riu les gràcies, la gent que no arriba a final de mes per donar menjar als seus fills fa dies de cua per veure una morta que, com tu, l’àvia, l’avi i jo va ser fruit d’un acte sexual dels nostres (seus) pares. Però li va tocar la rifa: els seus pares eren reis. Els nostres no.
I parlen d’una misteriosa carta que la “Bet” ha deixat molt ben guardada, i escriuen planes de diaris, fan programes de ràdio i de tv intrigats pel que dirà la senyora…. Quin tip de riure!!!
Tu no hauràs d’esperar. Segur que l’avi quan facis els divuit anys te les tindrà preparades i enquadernades de manera luxosa. Quina sort. Espero que les imprimeixi amb els comentaris inclosos.
Un petonet i que siguis feliç
Salvador