Totxanes, totxos i maons

Hi ha un home que m’estima. És alt i força cepat, es diu Joan i és una mica més jove que jo. Fa un any i mig que ens coneixem i no em reca gens admetre públicament que des del primer dia jo també corresponc a la seva estimació.

Amb en Joan ens veiem a tongades. Al principi era cada setmana, després vàrem passar als contactes trimestrals, fins fa tres mesos que hem tornat a intensificat les trobades.  Ja ho podeu veure, doncs: és molt variada, la nostra relació. Ara mateix, per exemple, estem en un altre moment àlgid: cada vuit dies. I així serà, em sembla, fins a Setmana Santa.

Des que el desembre passat em vaig jubilar els meus afers amb en Joan han anat sortint a la llum. Vull dir que els comento amb més gent i trobo que cada vegada la reacció dels qui se n’assabenten és més comprensiva.  (n’hi ha més)

Fins i tot m’he arribat a trobar amb gent que en veure els resultats de la nostra harmoniosa atracció em demanen el seu telèfon sense cap mena d’escrúpol.

Quan ens trobem en Joan i jo deixem que el temps s’escoli sense urgències. Comencem a poc a poc, comentant què ha passat d’interessant en les nostres vides des de la darrera trobada. Jo li explico com em sento mentre, com qui no fa res, començo a treure’m sense presses el jersei, la camisa, el rellotge…

Ell també té els seus rituals als quals em lliuro de manera incondicional. Quan ja no em queda ni un fil de roba de cintura cap amunt em posa ben dret i en absolut silenci comença a repassar-me a pessics l’espinada de dalt a baix. Vèrtebra a vèrtebra, nervi a nervi.

En cada sessió exploratòria dels seus dits pessigadors sempre hi ha un moment que aconsegueix arrencar-me un gemec de dolor. De vegades és a la zona cervical, a tocar del clatell, en altres ocasions els símptomes apareixen en la zona lumbar, o a mitja esquena, a prop de les derivacions cap als braços.

En arribar a la culminació d’aquesta fase preliminar passem a la llitera. Aquí és on l’home que m’estima demostra a bastament la seva rica imaginació. Algunes vegades em demana que m’hi estiri. Altres vegades que m’hi assegui amb les cames ben juntes. I no em fa res confessar que en els moments més arrauxats m’ha demanat -i jo he consentit- que em posi ben eixarrencat, cama aquí cama allà, en un extrem del jaç.

Quan en Joan considera que ja estic a punt de solfa m’abraça. Sol ser una abraçada plena de força i un pèl complicada si es contempla des de fora. Per ell i per mi, però, és el gest de la plenitud. El moment sense el qual la relació entre l’home que m’estima i jo no tindria cap sentit. Seria estèril.

De vegades es posa darrere meu i abans d’abraçar-me m’explica què vol de mi. Em demana, per exemple, que plegui els braços cap a un costat i que inclini el tronc cap a l’altra banda. Si, atabalat per l’enjòlit del moment, no acato correctament la seva sol·licitud en Joan acompanya amb suavitat el meu gest i m’ajuda a aconseguir la posició que espera de mi fins que, arribats al punt dolç, s’abraona damunt meu i em sacseja sense contemplacions.

És un sotrac instantani, com un cop de tralla o un coit de conill, que sol culminar amb un catacrac d’alguna part interna de la meva anatomia i que en uns primers moments em fa anar una mica de tort i adolorit però que desapareix amb el pas de les hores.

Així m’ho va explicar el dia que ens vàrem conèixer. “Els dos primers dies et farà el mateix mal, però a partir del tercer notaràs la millora”.  I, efectivament, el seu vaticini s’ha anat complint com la sentència d’un oracle totes les vegades que m’ha cobert amb la seva salutífera abraçada.

Mentre em torno a vestir continuem la conversa tal com l’havíem deixat al principi. Vull dir abans d’encaminar-nos cap a la llitera. Discrets i relaxats, com si no hagués passat res. Quan ja torno a estar presentable per sortir al carrer en Joan truca pel telèfon interior a la seva infermera i li diu que ja pot fer passar el següent i que em reservi hora per a la propera sessió.

A la clínica el primer dia la infermera em va donar una petita targeta amb les dades de la cita. El segon dia li vaig dir que ja no calia, que preferia anotar a mà i amb lletra petita les nostres trobades a l’agenda. Trobo que és més íntim: “dimarts 11:00 osteòpata”.

I avall.