Totxanes, totxos i maons

Fa quinze dies em va arribar “L’últim dia abans de demà”, la darrera novel·la d’Eduard Márquez i em vaig posar content. Cap secret: llegir literatura competent activa els mecanismes del meu bon humor i fins ara cap llibre d’en Márquez (vegeu aquí) m’ha defraudat. Aquest d’ara, ja us ho avanço, tampoc.

Porto ja fetes tres lectures i vaig camí de la quarta (val a dir que el llibre és curt i de lectura fàcil). Dèries, si voleu dir-ho així, de lector professional. Un lector que, tot i haver-se autodeclarat temps enrere crític literari jubilat (vegeu aquí) i amb símptomes de fatiga per la ficció (vegeu aquí) després de vint anys de parlar de llibres en diversos papers públics, continua xalant davant d’una bona novel·la (vegeu aquí i també aquí) i mantenint com el primer dia el màxim respecte per tots els herois que es dediquen al noble ofici de l’escriptura.

(n’hi ha més) 

Un ofici que, en relació al no menys noble ofici de crític literari, arrossega una perversió intrínseca i cruel que no és la primera vegada que exposo en aquestes Totxanes: un autor es pot passar ben bé tres o quatre anys de la seva vida escrivint un llibre que un crític, en rebre’l, pot despatxar-lo amb un dia de lectura i un parell de folis (tiro llarg) en forma d’article pel mitjà on treballa.

La part cruel de tot això -i, ai las, bastant habitual en literatures de petit abast demogràfic com la nostra- és que de vegades la crítica elaborada en un dia aplega més lectors que el llibre que l’autor ha anat parint a foc lent al llarg d’uns quants anys.

No dic això perquè s’hagi de canviar res. Difícilment els processos d’aquest tipus admeten grans modificacions. Ara bé, tenir ple coneixement d’aquesta injusta i inevitable desproporció em dóna peu a intentar amorosir-la una mica a base de fer que la opinió que jo difongui -positiva o no, encertada o errònia- es basi en el coneixement més profund que sigui capaç d’assolir sobre tots els elements que composen el text. Altres crítics amb una lectura en tenen ben bé prou. A mi me’n cal alguna més, què hi farem…

M’aturo aquí amb la promesa que en els propers dies dedicaré un apunt (o dos, mai se sap) a parlar amb més detall d’aquest prometedor i estimulant “L’últim dia abans de demà” que, pel que em diu la gent de l’editorial Empúries, té prevista la seva arribada a les llibreries el dijous 10 de febrer.

Seguirem, doncs.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!