Totxanes, totxos i maons

La bona gent d’Enderrock que cada mes s’escarrassa a confegir un número superior en qualitat i interès al del mes anterior -tasca en la qual, val a dir-ho, la majoria de les vegades reïx- ha dedicat la revista de febrer de manera quasi monogràfica al fenomen del pop i el ie-ié català dels anys 60. Uns grans anys, us ho asseguro.

En aquest número -que surt acompanyat d’un impagable CD amb onze temes cantats en català d’aquella època- s’hi fa una extensa repassada als noms importants d’aquells anys i es demana l’opinió a uns quants individus que en aquells heroics anys ja hi érem i féiem la nostra petita guerra en la mesura que podíem i ens deixaven.

Si us fa gràcia de saber-ho us diré que a la pàgina 51 hi ha una columna d’opinió signada per mi…   (n’hi ha més)

… que es titula “Feliços durant tres minuts” en la que parlo d’eminències del pop i del ie-ié català com Rudy Ventura, Francisco Heredero, Lita Torelló, Gelu…  També esmento els Beatles, els Stones i els Sírex i acabo amb una referència a Adamo, els Mustang i l’èxit del “Se’n va anar”, tot ben comprimit en 2.000 espais plens de nostàlgia i “carrosseria”, que és el que em pertoca.

A part de les amables (i generoses) paraules que l’editorial de la revista em dedica -em posa a la mateixa alçada d’uns quants noms il·lustres del nostre periodisme musical amb una trajectòria molt més rica que la meva- sí que em sento reconegut en dos moments molt concrets d’aquest Enderrock.

Em refereixo a les dues referències que s’hi fan al cantant Dodó Escolà (pàgines 12 i 53) i que secunden la meva teoria exposada en aquestes Totxanes fa uns mesos (vegeu aquí) en el sentit que Escolà va ser el primer cantant galàctic del nostre país. I en plena dictadura franquista, que té més mèrit.

També m’ha arribat al fons de l’ànima la consideració de “crític literari i musical” que acompanya el meu nom al final de l’article. És la primera vegada que algú em defineix d’aquesta manera i val a dir que n’estic molt cofoi. 

Aquest apunt amb fortes reminiscències d’espot el tanco, com no podia ser altrament, amb un anunci. Demà, dimecres, es farà la presentació oficial d’aquest número de febrer de la revista Enderrock dedicat al pop i al ie-ié català dels anys 60 juntament amb el magnífic disc que l’acompanya i que és l’aperitiu d’un CD molt més extens i complet que aviat editarà Picap.

L’acte es farà a la sala Jazzroom/La Cova del Drac, (vegeu aquí) del carrer de Vallmajor. La festeta -que els organitzadors han definit molt apropiadament com un “guateque” (vegeu-ne aquí els detalls)- començarà a les 7 de la tarda i, pel que tinc entès, es valorarà molt positivament que els assistents hi vagin vestits a la moda dels seixanta.

L’A. i jo, que ja tenim una edat, no hi faltarem. Però vestits de segle XXI. L’únic aditament pop i ie-ié que portarem serà un “gadget” (nom original de les xapes circulars amb imperdible i missatge) genuï de l’època.

El meu, comprat el 1965 a Andorra, porta una espècie de jeroglífic que diu “Paul=Paix” i el de l’A., també d’aquella mateixa època, diu “Sóc molt bèstia”.

Com diuen ara (horrorosament, per cert): ens veiem…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!