Totxanes, totxos i maons

Sí, nois. Tenim pressa, l’A. i jo. Perdre miserablement el temps és un luxe que a casa no ens podem permetre. Ja ho vaig explicar en una altra ocasió: a la nostra edat -superada des de fa temps la frontera dels seixanta- hem de pensar que amb moltííííssima sort ens queda per davant una mica menys de la meitat del temps que hem viscut. Per tant, no tenim altre remei que ser molt selectius, anar directes a barraca i deixar de banda tot allò que ens distregui del que és important. Deixar lluny l’algaravia, vaja.

Aquest és el motiu pel qual des de fa uns quants anys ni l’A. ni jo freqüentem emissores, tertúlies, diaris o cadenes de televisió anticatalanes (que n’hi ha un fum) i és també el motiu pel qual darrerament deixo de seguir a Twitter tots aquells que, fent una gracieta, es dediquen a escampar piulades fatxes. Gràcies, però ja ho sabem, que són uns indesitjables i unes males persones. A nosaltres no ens cal verificar-ho.  (n’hi ha més)

D’altra banda, a casa també fa força temps que sabem que el llenguatge no és innocent (per què, si no, uns parlen d’Estella i uns altres de Lizarra per expressar el mateix?). Sabem que som llenguatge i que el llenguatge ens retrata, ens configura i ens empeny a escampar idees, actituds i sentiments.

Per això ja fa uns anys que l’A. i jo parlem de la independència amb els verbs conjugats en futur, no en condicional. I amb tota la modèstia crec que aquest és un hàbit que hauríem de començar a adoptar tots plegats. I els mitjans de comunicació de manera molt especial.

Em refereixo a que ja s’ha acabat el temps de dir: “Si algun dia fóssim independents faríem tal cosa…”. Ara el que toca és dir: “Quan serem independents farem tal cosa i tal altra”.

Aquesta és la clau: saltar del “si fóssim… faríem” al “serem… i farem”. Del condicional a l’indicatiu. I al subjuntiu que el donin pel sac.

Ja ho va dir l’Heribert Barrera: tenim pressa, molta pressa per acabar d’una vegada amb aquesta inaguantable situació. Nosaltres, el mateix.