Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Té veu de regadora, però… (a propòsit de Pau Riba i “Dioptria”) (IV).
(La sèrie comença aquí)
Tal com vaig explicar aquí l’any passat entre octubre de 1982 i juliol de 1985 vaig fer un programa nocturn d’una hora setmanal a l’emissora Ràdio Obrera. El nom dels programa s’explica sol -“Els meus discos”- i és una de les experiències de comunicació més lliures, agradables i profitoses que he dut a terme a la meva vida.
Vaig tenir la gran sort que la majoria dels músics i cantants catalans que durant aquell període varen fer algun disc o s’embrancaven en algun projecte interessant passessin pel meu programa. També feia de tant en tant monogràfics d’homenatge a algú. Recordo, per exemple, molt gratament els que vaig dedicar a Joan Miró, a J. V. Foix o a Frederic Mompou.
L’abril de 1983 vaig voler fer un programa d’homenatge al mestre Frederic Mompou amb motiu del seu 90è aniversari. La meva intenció primera va ser d’obtenir algunes paraules seves gravades prèviament però no va ser possible perquè aleshores ja estava molt malalt. Tanmateix no em vaig desanimar. Si jo havia aconseguit endinsar-me en el fascinant món de ressonàncies de Mompou havia estat gràcies al guiatge d’un altre músic que, a més a més, era -i és- un bon amic: el pianista Jordi Sabatés. Li vaig demanar, doncs, que portés ell les regnes del programa i el resultat va ser una hora plena de bona música amb un magnífic to divulgatiu que trigaré a oblidar.
El 17 de gener de 1985 vaig fer un programa especial dedicat a commemorar els quinze anys de la publicació del primer “Dioptria” i, com no podia ser altrament, vaig tenir en directe a l’estudi Pau Riba i Toti Soler. No voldria fer afirmacions rotundes però, fins on vaig poder esbrinar aleshores, juraria que, a part del meu programa, aquell quinzè aniversari va passar totalment desapercebut per la resta dels mitjans.
En Toti va arribar a l’estudi del carrer Padilla a peu i en Pau a cavall d’un tronadíssim Vespino. Tots dos, val a dir, ben puntuals. El cantant venia força comunicatiu però tot va estar a punt d’anar-se’n a fer punyetes quan li vaig ensenyar la funda amb els dos “Dioptria” dintre que acabava de reeditar PDI -jo l’havia rebut el dia abans- i del qual ja vaig parlar ahir.
Puc assegurar que en Pau no tenia la menor notícia i que se’n va assabentar en aquell moment. Es va emprenyar com una mona -amb raó- i se’n volia anar a veure no sé qui sens falta perquè fes una denúncia a la discogràfica. Sort vaig tenir del seny i els bons oficis del Toti que el va convéncer de fer les gestions l’endemà ja que a aquella hora -quarts de 10 de la nit- poca cosa podria avançar.
Superat el primer ensurt el programa va començar a l’hora i, tal com tenia previst, una de les primeres coses que vaig fer després de saludar l’audiència va ser obrir una ampolla de xampany davant dels micròfons i brindar amb en Toti, en Pau i el tècnic de so que ens acompanyava perquè aquell “Dioptria” que complia quinze anys tingués una llarga i profitosa existència.
Vàrem tenir temps de xerrar i d’escoltar mitja dotzena de temes. Jo tenia molt interès a conèixer detalls de com va ser la cuina de la gravació feta als estudis Gema. En Pau, per exemple, va parlar amb un gran respecte del mestre Casas Augé, un dels propietaris dels estudis, que va ser de gran ajut durant les sessions fins al punt de dirigir-lo com un mestre de cor a “Ja s’ha mort la besàvia”.
També vàrem saber que la versió que coneixem d'”Ars Erotica” era un prova informal, boja i desenfrenada que el grup i en Pau varen improvisar mentre es pensaven que els tècnics havien sortit a fer un cafè.
En Pau va tenir molta cura a demanar que poséssim les cançons fins al final per copsar-ne els detalls que hi havien inclòs, molts dels quals perceptibles només amb auriculars: un quasi inaudible sospir a “Kithou”, vidres trencats a “Noia de porcellana”, una canilla de gossos a “Vostè”, gemecs d’un nadó a “Mareta bufona”, uns grills electrònics a “Ja s’ha mort la besàvia”…
Els records que tenien de les sessions de gravació eren d’haver treballat a gust, amb plena llibertat i amb desig de fer les coses al millor possible. Pel que fa a la dedicatòria a l’avi Pau i la tia Sunta i a la consegüent reacció de Concèntric Pau Riba ens va dir que respondre un text poètic amb raonaments realistes demostrava una gran estupidesa. I, al capdavall, resulta que aquell text poètic de set punts encapçalats sempre amb la mateixa frase -“Me’n vaig…”- va esdevenir profètic ja que poc temps després de publicar el segon “Dioptria” el cantant se’n va anar cap a Formentera a fer de hippie durant una temporada.
De tant en tant torno a escoltar les vuit cançons d’aquell mític “Dioptria”. Vuit retrats extrems de figures de dona que no tothom va pair aleshores de la mateixa manera. També ho faig amb el disc que va completar l’àlbum, en aquest cas amb sis temes amb arguments més imaginatius i onírics. I cada vegada em trec el barret davant del talent i l’especial estat de gràcia d’aquells músics i, lògicament, de Pau Riba, el pare de la criatura.
He tornat a escoltar aquell programa de 1985 i, contra el meu costum quan m’escolto per ràdio o em veig gravat en video, m’ha agradat. He quedat força satisfet de com vàrem saber treure-li suc a aquells seixanta minuts de records musicals amb els recursos tècnics tan poc sofisticats de què disposàvem en aquella emissora.
En acabar vaig posar el meu cotxe a disposició dels convidats. En Toti -que com a persona és encara més gran que com a músic- em va demanar que féssim escorta al Vespino del Pau fins a la seva casa de Tiana. Precisament aquell dia havia nevat i no estava gaire tranquil de deixar-lo anar sol, a les fosques i amb aquella andròmina de dues rodes. I així, trepitjant a mitjanit neu a Tiana, i parlant d’un espectacle que en Pau preparava per al Grec d’aquell any -el que després es va plasmar en el disc “Transnarcís”- va acabar aquella celebració dels quinze anys de “Dioptria” inoblidable i irrepetible.
(continua -i s’acaba!- aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Gràcies, jotajotai per les correcions. Però insisteixo, la reedició de 1985 és de PDi i no de Picap, que em sembla que no l’ha reeditat mai perquè de PDI va passar directament al Pau Riba, que la va reeditar amb K.