Totxanes, totxos i maons

Des de fa uns mesos cada vegada em trobo més gent que em diu, mig en broma mig seriosament, que desconeixia el meu vessant de director de trànsit. Es refereixen al fet que el passat mes de març el govern català va nomenar director del Servei Català de Trànsit a un senyor que ara surt molt per la TV i que es diu com jo: Joan Josep Isern. Ell de segon cognom Aranda i jo Márquez.

Fa set anys vaig parlar sobre aquest “altre” JotaJotaI en un apunt (aquest) que últimament ha estat visitadíssim i en el qual queda molt clar que no som parents i que la vida ens ha portat a una sèrie de paral·lelismes casuals que dificilment es plantejaria el guionista més imaginatiu del gremi.  (n’hi ha més)

El fet que jo sigui des de fa un temps un crític literari retirat de la brega -i, per tant, de presència minvant en allò que vulgarment es diu “els papers”– combinat amb la irrupció del meu doble en un àmbit tan sensible com és la circulació viària porta a coses com la introducció a l’entrevista (aquesta) que Albert Solé va fer al nou director del Servei Català de Trànsit el dia 1 d’abril al diari “Ara”:

“Joan Josep Isern (Barcelona, 1957) té nom de crític literari, però és el nou director del Servei Català de Trànsit…”

Estic segur que si l’entrevista es fes ara aquesta introducció ja no tindria cap sentit. De fet, ja m’ha passat aquests darrers temps que, tractant amb periodistes a propòsit de l’exposició sobre Joan Triadú de la qual sóc un dels comissaris, alguna vegada se m’ha preguntat sobre quina relació tenia jo amb la direcció del trànsit català.

Potser en altres èpoques de la meva vida aquest, diguem-ne,  canvi de protagonisme hauria afectat la meva petita vanitat personal. Ara us asseguro que no. Gens. Podríem dir que, al capdavall, tot plegat forma part d’allò que en diem “llei de vida”. Una llei que s’imposa inexorablement en les nostres existències amb velocitat creixent a mesura que complim anys.

M’ha passat també amb els nois de casa. Fa uns quants anys els preguntaven si eren fills de l’Isern que escrivia sobre llibres i donava classes a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu. A partir d’un moment determinat, però, aquesta tònica va canviar i puc dir AMB MOLT ORGULL que cada vegada hi ha més gent que em pregunta si sóc el pare de l’Eloi el bon noi i del promotor de Vibra Comunicació.

Per acabar d’arrodonir la dosi d’orgull només em falta esperar que d’aquí a uns anys algú se’ns acosti a l’A. i a mi per preguntar-nos si, per ventura, nosaltres som els avis de la Mila Isern, aquella noieta tan eixerida  que quan va arribar al món ja vaig pronosticar (aquí) que faria tronar i ploure.