Totxanes, totxos i maons

A aquest home li deu passar alguna cosa. O és que, senzillament, li va la marxa. Jo penso que estava patint per si amb aquell esperpèntic referèndum de la Diagonal no l’havia feta prou grossa i no s’havia guanyat encara un espai preferent en el museu dels horrors barcelonins. Per això, per assegurar la jugada, ara va i es despenja amb la proposta de suprimir del calendari local l’any vinent la festa de la Segona Pasqua -agafada ja per la Generalitat- i substituir-la per la del dia dels enamorats.

Dia dels enamorats… Sant Jordi, potser? Ca, home! On vas a parar. Que cau en Dissabte Sant i a més a més fa carca i convergent…  (n’hi ha més) 

… Que no ho saps que aquí som gent cosmopolita i que, per tant, el que ens mola de debò és Sant Valentí? O, més exactament, el “Valentine’s Day”, com segur que els agrada nomenar-lo als minyons de la Casa Gran que no es treuen ni els “events” ni els “aconteixements” de la boca.

Jo juraria que el que passa és que els assessors l’enreden, al senyor Hereu. Que té l’enemic instal·lat a casa, vaja. I que vagi badant, que encara li proposaran que canviï la festa de la patrona –“la Mercè”, en diuen ells, que es veu que, com el Merlos amb els “Vitello”, “Schumi” i “Rubiño”, tenen una familiaritat amb els déus cosa de no dir- per la de “Halloween” -americaníssima i cosmopolita, ella- i tots ben cofois i embafats amb tanta modernor.

No us exagero. Crec que d’un temps ençà el senyor Hereu ha aconseguit una fita que fins ara qualsevol barceloní amb un mínim de seny i de trellat considerava inabastable: fer bo Joan Clos, el seu inefable antecessor, ara per terres otomanes…

Sembla que davant les protestes del darrer Plenari municipal l’alcalde es va comprometre a tornar-s’ho a mirar, això de la festa el 14 de febrer. No el distraguem, doncs, que rumia. I si a fi de comptes no es decideix a baixar del ruc em temo molt que aquesta serà una atzagaiada efímera: durarà només un any perquè espero que el calendari de festes de 2012 estigui en mans de gent més de refiar.

Aquesta idea lluminosa vindria a ser, a fi de comptes, com aquell famós “calendario Juliano” de finals del franquisme que només va durar uns mesos. Pels lectors més joves aclariré que em refereixo a Julio Rodríguez, ministre d’Educació del govern de l’almirall Carrero Blanco que l’any 1973 va tenir la genial idea de fer coincidir el curs universitari amb l’exercici pressupostari i l’any natural. És a dir, de gener a desembre.

Un curs que va començar el 7 de gener de 1974… pocs dies després que l’estrambòtic ministre fos cessat de resultes del canvi de govern derivat del vol al cel de l’almirall. Corol·lari de tot plegat: el curs següent va començar en la data normal esguerrant, però, una promoció que va tenir un primer curs que la va marcar per tota la vida.

Tot i això jo mantinc l’esperança que els desitjos del senyor Hereu de presentar-se l’any vinent a la reelecció s’acabin fent realitat perquè ja fa més de trenta anys de règim socialista a l’Ajuntament de Barcelona (sí, sí, aquests són els mateixos que es queixaven dels vint-i-tres anys de pujolisme) i em sembla que som molts els que volem canviar de pel·lícula perquè aquesta la tenim molt vista i ja sabem com s’acaba.

El que passa és que a força d’idees de bomber com la de declarar Sant Valentí festa local arribarà un moment que el mateix PSOE de Catalunya (l’antic PSC) dirà prou, agafaran al senyor Hereu i me’l facturaran de pet cap a alguna ambaixada.

I aquí és on hi ha el risc que la pel·lícula al final no ens la canviïn, perquè l’alternativa socialista que comença a albirar-se en l’horitzó es podria dir Ferran Mascarell. I aquest home sí que és tota una altra cosa…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!