Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
“Salvat-Papasseit no ha mort”, de Vicenç Pagès.
Fidel a l’esperit del projecte cada dilluns de bon matí (tret del vinent -que passarà al dimecres- perquè serem per terres bolonyeses endrapant mortadel·la com uns marrans) la primera cosa que faig després dels rituals de la higiene pèrsonal és llegir l’article de la setmana i fer-ne una piulada per Twitter.
Alguna vegada el text em sembla tan rodó que no dubto a reproduir-lo íntegrament aquí. Com avui, que parla de Salvat-Papasseit. (n’hi ha més)
Salvat-Papasseit no ha mort
Vicenç Pagès
El llibre de l’any (Labutxaca, 2011)
¿Com és que, nascut en el llunyà segle dinou, Joan Salvat-Papasseit encara conserva l’atracció dels lectors joves?
En primer lloc, perquè va morir als trenta anys, més gran que James Dean però més jove que el Che Guevara. Les fotografies el presenten aturat en una joventut fosca i malcarada.
En segon lloc, perquè a més de jove era modern, que llavors volia dir avantguardista. Va seguir el futurisme, la tendència més radical. Les conseqüències més visibles van ser el menyspreu per la rima, pel metre, fins i tot per la sintaxi (com veiem en els cal·ligrames). De la llibertat en el vers a la llibertat en les idees: l’anarquia va ser la traslació a l’escena política d’aquesta modernitat furiosa.
En tercer lloc, el tarannà de Salvat-Papasseit era juvenil. Defensava la sinceritat, l’autenticitat, l’exaltació, l’arrogància, la insolència. El seu heroi era el corsari que no sabia ni els fills que tenia. En l’erotisme, Salvat-Papasseit és juvenil fins a l’utopisme: als seus poemes no hi ha problemes tècnics ni morals, no hi ha absència ni malenconia, sinó una intensitat amorosa immarcescible, entre idealista i procaç: “I tot és Primavera: / i tota fulla, verda eternament”.
Afegim-hi, finalment, l’extracció humil, l’orfenesa, l’autodidactisme, les feines no qualificades, la mort per tuberculosi, i obtenim un perfil puríssim. Fill de fogoner, estudia fins als dotze anys, s’insereix de petit en l’engranatge laboral, escriu poemes i manifestos que a la nit enganxa per les parets de la ciutat, es casa, té dues filles i una amant, es mor. Com una estrella del rock and roll, viu de pressa, mor jove i deixa un bonic cadàver. Aquest és Salvat-Papasseit, l’autor de l’òpera rock sense música titulada El poema de la rosa als llavis, el caçador d’estels que odiava els paraigües i estimava Edison, el nostre Jim Morrison, l’home que va deixar instruccions encara vigents: “Escopiu a la closca pelada dels cretins”. Joan Salvat-Papasseit no va morir el 7 d’agost de 1924.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!