Totxanes, totxos i maons

(vegeu aquí la primera part)

Ho plantejo ja de bon començament perquè ningú es pensi que amago l’ou: entre el sentit estètic del senyor Santiago Calatrava i el meu hi ha un conflicte de proporcions. Vull dir amb això que una bona part del que aquest prestigiós i afamat enginyer valencià construeix ho trobo fora d’escala, desmesurat.

M’explicaré amb un exemple molt concret: l’antena per a la Telefònica que hi ha en l’esplanada de Montjuïc, entre l’INEF i l’Estadi Olímpic. Em semblaria un objecte de disseny agosarat i fins i tot bell si tingués les dimensions d’un portabolígrafs per tenir-lo damunt de la meva taula de despatx. En la seva ubicació real, en canvi, la trobo descomunal i ofegadora.

Amb aquest plantejament que he exposat tot just començar l’apunt suposo que a ningú li estranyarà si dic que la denominada “Ciutat de les Arts i les Ciències” (fins i tot en el nom ja hi ha desmesura) em sembla l’apoteosi de tots aquests factors que em desagraden de l’obra de Santiago Calatrava.

De fet, és un tret bastant característic d’allò que podríem definir com “arquitectura d’enginyers”. Una manera de projectar en la qual el que es busca principalment és que el protagonisme l’acapari l’estructura. La funcionalitat, si hi ha sort, vindrà de més a més. D’aquesta filosofia surt, per exemple, l’espai de l’Umbracle… on el difícil és trobar un racó amb ombra.

L’edifici “és” l’estructura i ben poca cosa més. Una estructura que el que pretén és intimidar l’usuari, fer-li sentir la petitesa de la seva escala humana (ja torna a sortir allò de les mesures), colpir-lo a base de colossalisme i abocar-lo a reaccions del tipus “Aquest sostre, sembla mentida com s’aguanta” o “Mira, aquest edifici sembla el casc d’un motorista i aquest altre una marieta gegant” tot referint-se, per exemple, al Palau de les Arts o a l’Hemisfèric (vegeu la il·lustració).

Això pel que fa als conjunts unitaris. Però quan la fòrmula arriba a la seva màxima perversió és, al meu parer, en les estructures seriades. És a dir, en el cas de l’edifici que allotja el Museu de les Ciències en el qual Calatrava ha dissenyat un mòdul estructural porticat que es va repetint sense la més mínima variació tantes vegades com fa falta o li permet la superfície del solar.

Un ull un pèl avesat a contemplar arquitectura percep fàcilment que darrere de la pirotècnia de les seves formes estructurals -en això és inequívocament valencià, en Calatrava: és un competent constructor de falles- hi ha solucions com els pilars inclinats, la triangulació o els paraboloides hiperbòlics que ja utilitzava Gaudí al Parc Güell o als sostres de les escoles de la Sagrada Família. Tot més gran, és clar, i potenciat pels avenços de la tecnologia. I del màrqueting.

Val a dir que mentre l’A. i jo passejàvem per la zona ens sentíem com a casa ja que entre la Ciutat de les Arts i les Ciències de València i l’invent aquell del Fòrum de les immobiliàries que ens vàrem empescar a Barcelona fa un parell d’anys no hi ha gaires diferències. Reconec que entre les instal·lacions dissenyades per Santiago Calatrava en l’antic llit del Túria i l’horrorós edifici Fòrum, la megaplaca solar i la resta d’andròmines pretesament arquitectòniques que aquell esdeveniment ha deixat a la meva ciutat em quedo amb Calatrava, però en el que no he percebut cap diferència entre València i Barcelona és en l’espectacular i desvergonyida operació especulativa immobiliaria que s’ha generat al voltant d’ambdues zones.

El passat juliol (vegeu aquí) qualificava de xarons, desmesurats, opulents i fanfarrons la majoria dels edificis construïts en la zona propera al Fòrum. El mateix dic ara de la majoria dels que envolten la Ciutat de les Arts i les Ciències. No cal ser gaire intuïtiu per detectar-hi la petja d’aquella manera de fer tan peculiar que ha generat esguerros de solemnitat com Benidorm o Marina d’Or.

I ja que surten els esguerros. Al vespre, de tornada cap a Barcelona a bord de l’Euromed -i també dos dies abans quan féiem el viatge d’anada- vàrem patir una mostra de la impudícia cada vegada més generalitzada de la gent amb els telèfons mòbils. Com que la majoria dels viatgers porten posats els auriculars amb els que segueixen la pel·lícula que projecten durant el trajecte poden passar vint-i-cinc o trenta segons ben bons fins que no s’adonen que els mòbils els estan sonant. Un període de temps suficient per copsar detalladament l’esgarrifós repertori de melodies, efectes sonors i altres filigranes que el mercat de la telefonia mòbil posa a disposició del personal.

Una sensació de vergonya aliena només superada per la segona mostra d’impudícia: la total desihibició amb què la gent parla a crits pel mòbil sense importar-li que tot el vagó s’assabenti que acabem de sortir de Castelló, que ja li hem comprat a la nena aquell vestidet que demanava per Reis, que ja veuràs que és “monísimo”  i que en un parell d’hores serem ja a Sants. Deplorable…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!