Totxanes, totxos i maons

L’individu amb pinta de gilipolles és al restaurant amb la seva dona (pobra, ja la planyo…) i una parella d’amics. A l’hora de fer la comanda del vi el gilipolles li diu al cambrer que el sorprengui amb el millor que tingui. Mentre diu això la càmara té prou cura perquè es vegi com el gilipolles dirigeix als seus companys de taula una fugaç mirada de complicitat que dóna a entendre que entre experts, ja se sap, amb poques paraules n’hi ha prou. 

Quan el cambrer torna amb una ampolla de vi de Navarra a les mans el gilipolles se’l mira de gairó com el mestre que és a punt de fer passar examen oral a un alumne justet d’enteniment.  (n’hi ha més)

“Està segur que això és el millor que ens pot oferir?”, li pregunta amb cantarella fatxenda i autosuficient a l’heroic empleat del ram de l’hosteleria que li ha tocat en sort i sense deixar-li temps per a la resposta li etziba una nova mostra de la seva immensa condició de gilipolles integral: “Es pot millorar?”. Just en aquest punt, quan l’espectador ja no es pot contenir i li crida a la pantalla un “Que n’arribes a ser d’imbècil, nano”, és quan l’espot abandona el to realista i mesurat per entrar en els territoris de la metafísica. Vull dir que, per comptes d’estavellar-li l’ampolla enmig de la cara de gilipolles del gilipolles el pobre cambrer diu: “I tant, senyor” i amb un parell d’ordres a uns invisibles ajudants de decoració transforma el restaurant íntim en una terrassa a l’aire lliure que recorda una mica la del Museu d’Història de Catalunya però que no ho és, és clar, ja que la cosa va de Navarra.

Del gilipolles no tornarem a saber-ne res més. Exactament com passa en la vida real amb espècimens com el de l’anunci: quan desapareixen d’escena se’ls empassa el més implacable dels oblits. Però mentre hi són, Déu meu, la de bolets que els hi clavaries.

^{(Anterior “Publicitaris i procuradors…”: 22 de novembre)}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!