Totxanes, totxos i maons

Després d’un seguit de bronques i marrameus interns en el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya -que, entre altres conseqüències, han provocat un retard de mig any en la tria del guanyador- llegeixo al diari (vegeu aquí)  i a Vilaweb Lletres (vegeu aquí) que finalment el Premi Llibreter d’enguany ha estat concedit a la novel·la "El quinto en discordia", de Robertson Davies, publicat per Libros del Asteroide.

A la vista del resultat i de l’evolució del premi en els darrers temps l’únic que se m’acut de dir és que el Premi Llibreter -que ha arribat a la setena edició i que en els primers anys havia assolit un cert prestigi- ja m’ha acabat definitivament els quartos.  (n’hi ha més)

Fa tres setmanes vaig expressar (vegeu aquí) la meva opinió sobre la llista dels llibres finalistes. Una llista de set títols en la qual l’únic llibre d’autor català era "La tragèdia de Cal Pere Llarg", d’Eduard Girbal, un llibre escrit fa vuitanta anys i recuperat recentment per Edicions de 1984.

És a dir, que segons els llibreters catalans -o, si més no, segons el seu Gremi- en el darrer any i mig no ha aparegut cap llibre d’autor català i de la nostra època que mereixi l’honor de ser seleccionat. Per això no han tingut més remei que tirar mà d’una obra de principis del segle passat.

En alguna banda he llegit que el Premi Llibreter pretén distingir llibres que malgrat la seva vàlua no han estat reconeguts com es mereixen. Això és inexacte ja que entre els pocs llibres catalans -d’aquí a un moment entraré en detalls numèrics- que al llarg d’aquests set  anys han merescut la consideració de finalistes hi ha obres com "La pell freda", d’Albert Sánchez Piñol, "El millor dels móns", de Quim Monzó", "Cap al cel obert", de Carme Riera, o "Societat limitada", de Ferran Torrent, que han gaudit de difusió, crítiques i vendes remarcables.

No és, per tant, cap interès per repescar perles amagades el que sembla impulsar els cervellets del Premi Llibreter sinó una cosa bastant més propera a la passa d’autoodi i de burrícia que d’un temps ençà sembla haver atacat certs mandarins de l’opinió publicada i cosmopolita del nostre país.

Perquè ens fem una idea de per on patina el Premi Llibreter diré que en els set anys de la seva trajectòria ha destacat com a finalistes quaranta-nou llibres dels quals només onze -menys d’una quarta part- són escrits en català. I per si calia l’aclariment diré que cap d’aquests onze títols ha merescut els honors de ser declarat guanyador pel jurat.

I no només això sinó que l’any 2005 -que figurava que era l’Any del Llibre i la Lectura, ho recordeu?- va ser l’únic en el qual cap les set obres prèviament seleccionades era d’autor català (vegeu aquí). Castissos i refinats sí que ho són…

En conseqüència, vist el panorama estic dubtant entre un "que us moqui la mama" o un "aneu a prendre vent" dedicat als senyors i senyores del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya que hi ha darrere d’aquest premi.

Ho he dit més amunt, a mi aquesta colla ja m’ha acabat els quartos. I a partir d’ara quan em parlin del Premi Llibreter faré veure que no sento res.

O, millor encara, sí que en parlaré. Però per canviar-li el nom.

A partir d’ara per a mi serà el "Premio Libretero".

"Y con su pan se lo coman" (que així segur que m’entendran).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!