Totxanes, totxos i maons

Dies d’estar pioc. Mig refredat, vaja. I quan semblava que la cosa afluixava, una punteta de problemes gàstrics (hi ha una passa, sembla, em diuen). Cap de setmana enfeinat, si fa no fa com tots, però amb poca trempera. Mal d’ossos i desig de jeure. Diumenge per la tarda, sobretot. Sort, però, de les certeses que m’envolten. La companyia de l’A., silent i plàcida (“El privilegi de saber-te sempre propera”), el coixí amb pinyols de cirera portat pels Reis a cal doctor R. (“tres minuts al microones, després al clatell i ja m’ho sabràs dir”), la lectura d’un bon llibre (quina cosa més preciosa, aquests “Detalls del món” que heu escrit, mestre Mesquida!) i de postres la bona música d’una senyora que tenia injustament oblidada des de l’època del vinil: Kate Bush. Feliçment recuperada en la meva discoteca, ara en format CD -dos nous de trinca i dos dels anys 80- i audició via iPod.  (n’hi ha més)

I avui, un parell de dies després, tot acaba lligant: el bon amic O. em diu que aquesta senyora és precisament la que acompanya Peter Gabriel (¿Parent llunyà del Gabriel de la Bruixa d’Or? em direu. “Nooo”, us respondré. I hi afegiré: No us deixeu enredar pel llibre que acaba de sortir sobre el fenomen de les rifes de Sort: és una enganyifa) en la cançó “Don’t Give Up”, del disc “So”. No ho sabia, sincerament. I mira que l’he escoltada, de vegades, aquesta meravella…

Tot lliga, ho torno a dir.

(I, posats a fer, ja que avui tinc el dia rarot i perepunyetes, quin horror la versió d’aquesta mateixa cançó perpetrada per Sergi Dalma i Monica Green en el CD de la Marató de TV3).

I prou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!