Totxanes, totxos i maons

No sóc modern. Ho tinc plenament assumit des de fa una pila de temps i en aquestes Totxanes hi ha exemples claríssims -que no amago en absolut- d’això que acabo de dir.

De fet se’m fa difícil pensar que es pot ser modern al llarg de tota la vida. Pots anar seguint de prop els avenços dels temps que t’ha tocat de viure i amb això es pot dir que ets una persona informada. Jo, en línies generals, m’hi considero…  (n’hi ha més)

Ara bé, ser modern és tota una altra cosa, almenys en el sentit amb què jo empro el mot. És, dic, tota una altra cosa que segurament en algunes èpoques de la meva vida he estat però que ara -i juraria que des de fa bastants anys- ja no.

I si afirmo amb tanta seguretat que no sóc modern és perquè detecto que cada vegada hi ha més coses amb les que estic en desacord i que, en canvi, sembla que molta de la gent que m’envolta les considera normals i corrents. Pròpies dels temps. A la moda. Modernes, vaja.

En podria dir unes quantes però em centraré en un exemple que -ara me n’adono- fa dos anys ja va ser objecte de comentari en aquestes Totxanes (vegeu aquí): la punyetera mania de filmar amb la càmera bellugadissa, guerxa i desenfocada.

Si heu entrat en l’enllaç que us proposava dues línies més amunt haureu vist que aleshores em lamentava a propòsit de l’estil modern i destraler dels espots de propaganda electoral. Avui torno a lamentar-me a propòsit d’un espai que cada vespre, just abans del TeleNotícies, es pot veure a TV3: els consells mèdics i pedagògics del doctor Estivill -i, de vegades, la seva muller- patrocinats per la llet ATO.

La careta d’entrada  s’acompanya amb uns acords de guitarra de dotze cordes d’allò més “folkie”-una clucada d’ull al passat estivillià amb Falsterbo 3, sens dubte- i a continuació apareix el doctor presentant el tema del dia. Aquí és on comença l’atac de nervis.

A partir d’aquest moment vénen dos o tres minuts de despropòsits visuals sense nom: càmeres en perpetu belluguet, enfocaments i desenfocaments continuats, plans laterals que enxampen els qui parlen mirant cap a una altra banda, so directe i brut, canvis de pla sense solta ni volta, distorsions, enquadraments incomplets… És a dir, un desficaci marejador, patètic i petulant cosa de no dir.

Modern, vaja.

Jo, que continuo creient en la saviesa dels eixos de simetria i en l’harmonia d’una composició amb cap i peus, em poso de bastant mal humor quan veig aquestes astracanades. I, evidentment, em decideixo a passar-me a la “Llet Nostra”.

És per tot això que he decidit il·lustrar aquest apunt amb una imatge del “Camposanto” de Pisa que vaig fotografiar fa dos diumenges (vegeu aquí).

Desconec si la foto té qualitat -no vaig de Richard Avedon, jo- però, collons, està endreçada, es veu bé, intenta transmetre l’harmonia d’aquella arquitectura senzilla i alhora majestuosa i no demana a l’espectador esforços propis d’intel·lectual profund per gaudir de la bellesa d’allò que hi apareix.

Molta terra a l’Havana, és el que tenen alguns…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!