Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

4 de maig de 2021
0 comentaris

Molta Motta! (Enderrock, 315; abril de 2021).

(La sèrie comença aquí)

Molta Motta!

Joan Josep Isern (Enderrock, 315; abril de 2021)

El recent homenatge celebrat al festival Barnasants i la concessió del Premi Enderrock d’Honor del 2021 han posat novament d’actualitat la cantant Guillermina Motta, intèrpret de mil registres, veterana de la Nova Cançó i dona inquieta, divertida, contradictòria i, per damunt de tot, lliure.

El 1963 ingressava a Els Setze Jutges com a vuitè membre de la confraria. I l’any següent Edigsa li publicava un primer EP de quatre cançons. Fent una ullada a les imatges promocionals de l’època recordo aquell pentinat en forma de casc que a mi em feia pensar en la tofa del Rolling Stone Brian Jones, tot i que era ros. Guillermina Motta evocava l’estètica de les noies d’escoles de casa bona -de monges, generalment- pulcres i un xic afrancesades. Dic això perquè a ella li devem les primeres versions catalanes de músics com Barbara, Anne Sylvestre o Guy Béart, a part d’unes quantes aportacions com a autora amb inquietuds metafísiques i socials, que en aquells anys previs al Maig del 68 escoltàvem amb místic capteniment i atenció extrema. Penso, per exemple, en el ‘Digueu-me per què’ del seu disc de debut on es preguntava: ‘Per què estant tan avall / sento coses tan altes’. O en la cançó ‘Calla, fill, no hi pensis’ del 1967.

Aquesta mateixa Guillermina, però, no trigaria a demostrar l’empenta que portava a dintre amb ‘Visca l’amor!’, publicat el 1968 per Concèntric i, al meu parer, un dels àlbums més importants de la Cançó de totes les èpoques. Ben dirigida i aconsellada, aquí es deixa anar des del primer tall -el disc comença amb ‘Cançó de la malmonjada’ i ‘No puc dormir soleta’– fins a l’últim, l’espectacular ‘Visca l’amor’ de Joan Salvat-Papasseit.

D’aquella mateixa època és el seu suport a la decisió de Joan Manuel Serrat de gravar en castellà quan no feia gaire havia muntat un ciri bastant considerable al negar-se a anar com a representant de TVE a Eurovisió amb el ‘La la la’… en castellà. Raimon, Pi de la Serra i Ovidi Montllor varen tancar files en contra del ‘Noi del Poble Sec’ en un episodi que no es pot entendre del tot sense vincular-lo als grans debats interns del catalanisme dels anys seixanta.

1970 va ser l’any del cuplet. Amb pocs mesos de diferència Núria Feliu, amb ‘El cuplet a Barcelona’ (Hispavox), i Guillermina Motta, amb ‘Remena, nena!’ (Edigsa), van revitalitzar un gènere oblidat fins aleshores i, per dir-ho d’alguna manera, es varen repartir el mercat. Feliu projectava una imatge refinada i carregada de sobreentesos mentre que Motta era, ras i curt, la ‘xava’ del Raval. Un partit que, com tots, va començar amb zero a zero al marcador però que al final es va emportar la segona, potser no per golejada, però sí per diferència folgada.

M’he endinsat volgudament en la terminologia futbolística perquè una de les derivades del cuplet vist per Guillermina Motta la va portar pocs mesos després a ressuscitar molt oportunament ‘La barcelonista’, un tema de 1925 popularitzat per la gran Mercè Seròs amb l’estrofa final modificada per fer-hi cabre els herois d’aquell 1971: Sadurní, Martí Filosia, Gallego, Dueñas, Costas, Eladio… i Carles Reixach, amb qui durant un temps es va donar per certa una apassionada relació sentimental sobre la qual res diré (no oblidem que per la mateixa època corria un rumor similar sobre Terenci Moix i Maria del Mar Bonet).

Militant de la Gauche Divine, una exposició recent al Palau Robert ens va descobrir que, igual que Serrat, Guillermina Motta posseeix també un dels mítics tamborets de vellut del Bocaccio, i que va ser a casa seva on es va gestar la tancada d’intel·lectuals a Montserrat que va tenir lloc el desembre de 1970. Cinema, televisió, uns quants programes de ràdio centrats en el plaer de la conversa tranquil·la i la bona música, una negativa a recollir la Medalla d’Honor del Parlament el 2007… i després el silenci. Fins ara.

I acabo. Amb la gran Motta em passa una cosa especial: el seu record el tinc associat amb la figura d’un altre membre dels Setze Jutges: Enric Barbat. Precisament ell serà el protagonista d’una de les properes seccions del ‘M’enrecordo’. Avisats esteu.

(La sèrie continuarà aquí el mes que ve)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!