Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

1 de juny de 2021
0 comentaris

1989: la tancada (Enderrock, 317; maig de 2021).

(La sèrie comença aquí)

1989: la tancada

Joan Josep Isern (Enderrock, 317; maig de 2021)

‘Mentre jo sigui conseller cap mosso no expulsarà Raimon ni cap dels altres cantants d’aquesta casa’. Això deia Joan Guitart a un grup de periodistes que li preguntaven què pensava fer, com a conseller de Cultura, després que un grup d’intèrprets catalans es tanquessin al Palau Marc, la seu de la conselleria.

Va ser una tancada que vaig viure de prop l’any 1989 i que va servir per aconseguir algues coses que, trenta-dos anys després, val la pena de recordar.

Encara no feia un any que Joan Guitart havia passat d’Ensenyament a Cultura amb carta blanca per bastir una estructura al seu gust. Heretava una conselleria creada el 1980 per Max Cahner i el canvi es va traduir en una reducció de sis a tres direccions generals: Política Lingüística, Patrimoni i Promoció Cultural. En aquesta darrera, que aplegava música, teatre, dansa, cinematografia i vídeo, llibre, arts plàstiques i promoció de la premsa, Guitart va aconseguir que Xavier Bru de Sala -aleshores al cim com a escriptor gràcies a les seves versions del ‘Cyrano’, per a Josep Maria Flotats, i ‘Mar i cel’ per a Dagoll Dagom– acceptés el càrrec, però només per a dos anys. Mitja legislatura per posar la direcció general a velocitat de creuer i prou.

L’any 1983 s’havien creat TV3 i Catalunya Ràdio amb moltes esperances dels músics catalans que de seguida es van esvair. El 1988 es fundava l’Associació de Cantants i Intèrprets en Llengua Catalana (ACIC) i una de les seves primeres accions va ser el tancament a la Conselleria de Cultura. Al migdia del dilluns 29 de maig de 1989 Josep Tero, Lluís Llach, Maria Cinta, Jaume Escala, Raimon, Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Hèctor Vila, Rosa Zaragoza, Joan Amèric, Lluís Marrassé, Joan Soler Boronat i alguns més equipats amb motxilles i sacs de dormir ocupaven la Sala dels Miralls -on s’esperen les visites del conseller- presidida per un espectacular armari del segle XIX amb una inscripció que és tot un programa: ‘Remembra lo passat, ordona lo present, proveheix al esdevenidor’.

S’hi varen estar dues nits fins al dimecres 31 de maig, que van abandonar l’edifici després d’haver negociat amb Guitart i Bru de Sala. En aquella època el meu despatx era a tocar a la sala i recordo que cada vegada que havia de sortir -ho vaig fer unes quantes vegades perquè era conscient de ser un testimoni privilegiat- feia una ullada a tota aquella gent pacífica que, almenys durant l’horari de feina, si cantaven o tocaven la guitarra ho feien d’una manera discreta. Recordo també dues pancartes: ‘Canta en anglès si vols sortir a TV3’ i ‘Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Califòrnia’.

Els detalls del que es va negociar els desconec, però sí que puc enumerar unes quantes iniciatives que van posar-se en marxa poc després. Per exemple, un conveni amb TV3 i Catalunya Ràdio que va entrar en vigor el mateix 1989 i que va garantir espais d’agenda cultural en horaris de màxima audiència, ajudes per a videoclips i audiovisuals de difusió musical i importants descomptes en insercions publicitàries de productes culturals en català.

Aquell mateix any també va ser l’estrena del Mercat de Música Viva de Vic i, ja el 1990, es va crear Ressons, amb Ramon Muntaner i Josep Maria Dutrén. Un dels objectius va ser tenir un escenari per a cicles musicals de programació estable que entre desembre de 1990 i abril de 1992 varen ser els ‘Dijous al Regina’ i a partir de juny va ser una gran sala annexa a l’escola que les monges Dames Negres tenien a la Travessera de Gràcia, a tocar del carrer Balmes, i que durant una colla d’anys vam conèixer com l’Espai de Música i Dansa de la Generalitat; és a dir, L’Espai. Just un any abans, el juny de 1991, Ressons va organitzar també la Nit del Rock Català al Palau Sant Jordi.

Pel que fa a L’Espai, vaig viure de prop la tria del nom d’aquella sala i puc assegurar que la brama que va córrer en el sentit que es diria ‘Sala Dames Negres’ va ser això: una brama. Escampada per un castís amb poca feina i molta conya, però res més.

(La sèrie continuarà el mes que ve)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!