Totxanes, totxos i maons

Sí, d’acord, s’han carregat el Salvador Sostres però de moment -deixem-ho així: en un “de moment”- la secció d’opinió de l’Avui continua sent la que manté un grau de dignitat més alt en l’actual panorama de la premsa catalana. I ahir mateix en vàrem tenir dos exemples ben bons.

El primer va ser l’article d’Empar Moliner de la seva secció diària a la contraportada:

Entenc els suïssos (amb perdó) 

Ahir al telenotícies parlaven de les reaccions a la prohibició suïssa de construir mesquites amb minarets. El primer ministre turc, per exemple, comparava l’antisemitisme amb la islamofòbia. L’escriptor Martin Amis fa una distinció interessant…  (n’hi ha més)

… entre islamofòbia i islamistofòbia que subscric. Ell, per exemple, es considera islamistofòbic, tot i que -afegeix- la fòbia és una por injustificada a alguna cosa i la por a qui et vol matar no és injustificada.

Entenc els suïssos. Ells no prohibeixen les mesquites. Prohibeixen les mesquites amb minarets. I entenc que uns europeus de tradició cristiana i protestant (no necessàriament religiosos) no vulguin que els seus paisatges de pobles bucòlics amb campanars de pissarra quedin afectats per la proliferació de minarets.

Precisament, en algunes poblacions de la costa es prohibeix que la gent construeixi cases amb teulada de pissarra. Ho trobo molt bé. La pissarra no és adequada als llocs on no neva. Però sempre hi ha qui té l’obsessió de la teulada de pissarra encara que visqui als Monegros, i si no l’hi deixen posar diu que no té llibertat. No sóc una persona imparcial, perquè no respecto les religions. No m’agrada que en nom de Déu es mantinguin costums propis del segle XV, com ara dictar xares per lapidar adúlteres (l’única tradició pròpia del segle XV que em veig amb cor de respectar és la dels mercats medievals a l’aire lliure). Comprenc que els temps canvien i que un dia els embolcalls de les preses de xocolata suïssa tindran dibuixos de poblets amb minarets, però de moment veig bé que s’impedeixi. També ho veuria bé al revés. Per exemple, em semblaria correcte que en una localitat marroquina s’hi prohibís la construcció d’esglésies amb campanar. Però, naturalment, parlo en teoria, perquè aquesta possibilitat no es pot donar de cap de les maneres.

El segon article digne de remarca apareixia a la secció de Política i el signava el filòleg i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Joan Solà:

Llibertat, dignitat

Fa una setmana Manel Fuentes em preguntava per què jo votaria que sí en el referèndum que diumenge es farà en una gran quantitat de poblacions de Catalunya per fer constar si ens interessa o no la independència. No sé si s’esperava una inflamada perorata. Amb veu clara, simple i reposada li vaig dir: si es plantegés la votació a Barcelona, on resideixo, votaria que sí. Per una raó incontestable: perquè jo no accepto que ningú em subjugui. I ara hi podem afegir totes les explanacions que vulguem, que totes seran paràfrasis d’això mateix.

Per exemple: que fa tres segles que el meu país està sotmès per l’Estat espanyol, en tots els sentits, econòmic, cultural, lingüístic, polític. En diuen democràcia, però és una dictadura dels que encara tenen -després de tants anys!!- el control de tot el país, imposant una cosa tan simple com les majories. Per simple llei demogràfica, ells tindran sempre molts més vots que nosaltres. Ells, el PSOE i el PP, compten amb l’infal·lible esquer de la bandera i la llengua, les dues grans “raons”, sentimentals i totalitàries, que aixopluguen, apleguen i arremoren les masses contra Euskadi i contra Catalunya.

Per exemple: que, dins aquest Estat totalitari, jo no sóc igual que els altres “espanyols”: ells se senten escalfats amb la bandera al·ludida, ells poden anar pertot i fer-ho tot en la seva llengua, ells tenen sempre la protecció incondicional de l’Estat i de la Unió Europea. Jo no: jo en tinc una altra, de pàtria, que ells no m’han reconegut mai i que sempre han intentat destruir-me-la; jo tinc una altra llengua i una altra literatura, que ells han maldat per esborrar-les del mapa, generació rere generació, violència que manté encara avui mig país en la ignorància d’aquesta llengua i d’aquesta literatura; jo no puc fer pràcticament res amb la meva llengua, ni tan sols dins el meu país, i em sento empegueït, després de trenta anys de “democràcia”, senyors!!, quan travesso l’Ebre.

Per exemple: que també culturalment hi ha dins aquest Estat la “llei” de la força (una força de molts tentacles) que permet d’acumular a Madrid o a Salamanca la majoria de béns culturals de tots els altres, en lloc de protegir-los contra la dispersió o l’espoli, i que ara ha permès que se n’anés de Catalunya un important llegat fotogràfic.

L’alcalde d’Arenys de Munt, el senyor Carles Móra, ho deia la setmana passada amb una paraula sinònima de la meva: dignitat. Una persona, un poble, necessiten primàriament tenir dignitat. A Catalunya fa mesos i anys que ens sentim humiliats, escarnits, trepitjats per les forces “legals” de l’Estat. I és per això, senyors ciutadans d’aquest país, que jo votaria sí. Afortunadament, fa uns mesos que ens comencem a moure, que comencem a reaccionar d’una prostració que feia massa temps que durava. Diu que els polítics es neguitegen amb el xim-xim que senten caure pacíficament i pertot a favor de la independència. ¿Vostès s’han de neguitejar, senyors polítics, vostès que són incapaços d’assumir una cosa tan elemental com que el nostre país viu humiliat des de fa segles, vostès que són incapaços d’escoltar les veus de denúncia i de dir no d’una vegada? Ens trobem, doncs, en un moment dolç d’esperança: només reaccionant, només tirant endavant de cara al futur, només engrescant la joventut i tots els immigrats en un projecte progressiu i clarament català, només així els ciutadans de Catalunya deixarem de sentir-nos subordinats a ningú, inferiors a ningú, escarnits per ningú.

Ja ho veieu, doncs. Les coses solen ser senzilles i clares. Molt més senzilles i clares del que sovint ens volen fer creure.

I quan algú ens les explica així, amb la senzillesa i claredat que exhibeixen Empar Moliné i Joan Solà, la festa de la intel·ligència arriba als seus nivells més alts.

El que s’arriben a perdre, els nostres moderns cosmopolites, menyspreant l’Avui…

De moment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!