Totxanes, totxos i maons

Ja he parlat aquí mateix en altres ocasions del talent que demostra la gent del diari esportiu El 9 a l’hora de trobar titulars de portada enginyosos i atractius. És un veritable art, això de titular. No en tinc cap dubte. Un art on s’hi combinen la intel·ligència dels dobles sentits i la capacitat de síntesi per expressar amb el menor nombre possible de mots allò que és essencial en una notícia. I a més a més de manera que cridi l’atenció i predisposi a la lectura. (Ep, i sense mentir, és clar. Perquè ja tenim els nassos plens de periodistes i polítics destralers que practiquen aquella execrable màxima que diu: “No permetràs que la veritat t’espatlli un titular brillant”).

Abans d’ahir recordava amb un col·lega de feina de Saragossa aquells mítics titulars del no menys mític setmanari “Zaragoza Deportiva” de l’època dels “Cinco Magníficos”. Amb aquella davantera de principis dels 60 formada per Canario, Santos Marcelino, Villa i Lapetra que va fer tronar i ploure durant tres o quatre temporades seguides per tots els camps de futbol.  (n’hi ha més)

Per això quan ahir em va arribar el suplement especial del centenari d’El Mundo Deportivo vaig tenir un interès molt especial per veure si hi havia cap referència a l’època en què aquest diari tenia un format de poques pàgines però de dimensions tan grans que t’obligava a llegir-lo amb els braços quasi en creu. Una època en què la capçalera la presidia el nom del diari escrit amb una tipografia pseudogòtica molt característica i, sobretot, amb uns titulars de portada d’allò més generosos.

Gairebé juraria que el primer titular que em va impactar en un diari va ser un que va publicar El Mundo Deportivo. Un titular que gràcies als bons oficis de Sant Google puc situar en els primers dies de desembre de 1963. Per aquelles dates, més concretament el dia 6, es va celebrar al Palau dels Esports de Madrid un combat estel·lar de boxa amb el títol europeu dels pesos mitjans en joc. A una banda del ring hi havia Luís Folledo, campió d’Espanya, i a l’altra el campió d’Europa d’aquell moment, l’hongarès Laszlo Papp.

El combat estava programat a 15 rounds però es va acabar en el vuitè per KO tècnic del púgil espanyol que havia anat rebent una severa pallissa i que en aquell round, concretament, havia caigut mig grogui dues vegades seguides.

L’endemà el titular d’El Mundo Deportivo era tot un exemple de claredat i concisió que encara tinc present a la memòria com si l’acabés de llegir: “Llegó Laszlo… y Papp!”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!