Totxanes, totxos i maons

Aquestes darreres setmanes, tot i anar bastant atrafegat per altres assumptes (algun dels quals ja els he explicat aquí mateix), he pogut dedicat una mica de temps a entrar en el món que ens proposa “Aquella colla de fills del 68”,  la novel·la que l’estiu passat va publicar l’advocat i periodista Toni Rodríguez Pujol.

Nascut a Barcelona l’any 1946, Rodríguez és un professional de trajectòria llarga, prestigi sòlid i experiència en el camp de la comunicació prou contrastada com per no entretenir-me ara a cantar el seu ‘curriculum’ personal. Sí que m’interessa, en canvi, parlar d’aquesta faceta de novel·lista que jo no li coneixia fins que l’any 2009 es va destapar amb la publicació de “Quatre carpetes marrons” (Leqtor), a la qual va seguir tres anys després “La cinquena carpeta” (La Magrana, 2012). Dues primeres parts d’un projecte ambiciós amb format de trilogia que ara ha arribat a la culminació amb el llibre amb què he obert aquest comentari i que, com el primer de la sèrie, apareix també amb el segell editorial de Leqtor.

No voldria posar-me solemne, però sembla bastant clar que de la trilogia que ara es completa en podríem dir ‘la novel·la de tota una vida’, ja que l’argument es remunta a uns fets reals esdevinguts a Sant Adrià de Besós l’any 1990 que l’autor va poder viure de molt a prop per motius professionals. Una revolta de cinc dies només, però que va ser suficient per posar a la vista les vergonyes d’un sistema polític incompetent, corrupte i embadalit pel miratge olímpic. Un sistema que, m’apresso a dir-ho, no presenta gaires diferències amb el que ara mateix coneixem i patim.

La veu narrativa -que és el fil conductor dels tres llibres- és la de Jordi Martínez, periodista de trenta anys en començar la sèrie, perpètuament curt d’armilla, conductor de Scoopy i amb una innata facilitat per ficar-se en embolics. Aquesta figura del periodista íntegre, penjat i disposat a tot quan ensuma que entre mans té un bon assumpte és bastant habitual en el gènere. I en llengua catalana crec que encara ningú ha superat el nivell del valencià Ferran Torrent. Però el que de debò m’interessa d’aquest trio de llibres que ha escrit en Toni Rodríguez Pujol és veure com una aventura narrativa començada fa dotze anys, però gestada des de molt abans, va agafant forma al llarg d’un miler llarg de pàgines repartides en tres volums un dels quals -el del mig- va passar per una editorial convencional (La Magrana) i els altres dos no.

Sé que el que ara diré és un objectiu que poca gent s’animarà a secundar: m’agradaria tornar a llegir els dos primers llibres i, tot seguit, el d’ara. I així que les circumstàncies m’ho permetin ho faré. Perquè em sembla que, almenys per a mi, aquesta pot ser una bona manera de percebre com un autor conviu amb un projecte dintre seu fins que un dia es decideix a donar-li forma de novel·la. I com aquesta novel·la creix i necessita, uns anys després, una segona part i, encara més anys després, una tercera per tancar l’aventura.

I escric ‘aventura’ conscientment, perquè em sembla que tot plegat té un component de joc i de creixement de la idea inicial que m’interessa. Sobretot perquè el resultat global de tot plegat és bo i, per tant, la feina de Toni Rodríguez desplegada al llarg d’aquesta trilogia mereix l’atenció dels bons lectors. Aquells que consideren que l’acte de llegir és alguna cosa més que passar l’estona i prou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!