Totxanes, totxos i maons

Recordo molt bé com em va caure la primera dent. Jo tenia sis o set anys i portava uns quants dies remenant amb la llengua una de les dues dents del davant que començava a donar indicis de no estar a gust en el forat on fins aleshores s’havia allotjat.

No cal dir que a mesura que anava martiritzant la pobre dent més precària era la seva situació fins arribar a un punt que només s’unia precàriament a la meva barra amb una punta de l’arrel.  (n’hi ha més)

Figaflor de mena (en aquella època, eh?), no m’atrevia a fer l’esforç final de treure-la fins que ma mare, amb l’excusa de mirar quina pinta feia aquella dent, me la va arrencar amb una estrebada.

Vaig gemegar una estona i em vaig esverar d’allò més a la vista de les dues gotetes de sang que sortien de la meva violada geniva. Comptat i debatut, però, la tragèdia no va durar més d’un quart d’hora i es va resoldre amb un parell de glopeigs d’aigua oxigenada.

Aquesta escena de ma mare arrencant amb un gest breu i enèrgic la meva primera dent de llet l’evoco sovint des de fa un temps. Més concretament, ho faig quan algú em pregunta com em penso que es desenvoluparà el procés de separació amb el país veí. “Serà, si fa no fa, com la caiguda de la meva primera dent”, li responc.

Vull dir que estic convençut que l’acte formal de la separació serà molt ràpid. Instantani, gairebé. Penseu-ho bé: ¿algú es creu de debò que podem estar dos, tres o quatre anys independitzant-nos d’España? ¿ho resistiríem? Jo, francament, crec que no.

Certament un cop proclamada la independència hi haurà alguns processos de traspàs amb España que seran laboriosos i, per tant, requeriran un cert temps d’adaptació. L’important, però, serà que cadascú farà la feina des de casa seva. Sense mitges tintes, vaja.

També sóc dels convençuts que la independència vindrà quan menys ens ho esperem. I ben aviat, ja ho veureu.

Pel que fa a les relacions amb España és molt possible que, almenys al principi, siguin més intenses i fins i tot preferencials que amb altres estats europeus. El que no em crec, però, és que de resultes de tot plegat acabem sent més amics que mai. Tots aquests anys de brega -i la piula final- hauran deixat un pòsit de malestar i desconfiança entre espanyols i catalans bastant gruixut. Un pòsit que, francament, trobo que exigirà el pas d’un parell de generacions perquè la relació sigui fluïda i sense recances ni recels. És a dir, que jo ja no ho veuré.

La “quimera” que tant tem el Borbó és a tocar. Disposem-nos a viure uns temps històrics. Adonem-nos-en: serà un privilegi que moltes generacions del futur ens envejaran.