Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Així doncs, després de les explicacions que aquell divendres ens varen donar el tàndem Borràs-Serra, després d’haver llegit el llibre d’Antoni Malet i algunes declaracions posteriors a la Nit de Santa Llúcia fetes per Màrius Serra, i un cop visitada l’exposició de Figueres crec que m’he fet una idea força aproximada de com era el petit univers per on transcorria la vida de Ferran Sunyer. I fins i tot crec que puc fer alguna suposició sobre quins elements de tot aquest conjunt han excitat més la imaginació fabuladora de Serra.

No va ser la figura estrafeta de Ferran Sunyer i Balaguer projectant-se al món científic internacional des de la seva cadira de rodes (vegeu la fotografia que il·lustra l’apunt, feta a l’exposició de Figueres) allò que li va interessar…  (n’hi ha més)

… I més si tenim en compte que en Màrius venia d’una dura experiència -explicada en el seu llibre “Quiet”– relacionada precisament amb les cadires de rodes.

El que va disparar la trama que forma “Plans de futur” va ser la fascinació de l’autor per tres dones: la mare –Àngela Balaguer–  i les dues cosines del matemàtic –Àngels i Maria Carbona Balaguer-, que van decidir consagrar les seves vides al seu servei. Un microcosmos familiar format per un home de cervell lluminós i cos impedit, tres dones plenes de força i dos homes més absents: Ricard, el pare de Sunyer, mort quan aquest tenia dos anys, i Joan Carbona, el pare de les dues noies desaparegut enigmàticament un bon dia sense més notícies.

I en paral·lel a aquestes absències, la relació dels Sunyer amb els Dalí. Una relació que va depassar la simple coneixença superficial i que va generar el retrat d’una de les cosines de Sunyer pintat per Dalí que ara es pot veure al Museu de Belles Arts de Montréal (vegeu-lo aquí).

Arribat en aquest punt penso que és el moment que digui que, a part de les referències que he explicat en aquest apunt i en l’anterior, el meu desconeixement del text de “Plans de futur” és total. Com tothom, llevat del seu editor i dels membres del jurat que li varen atorgar el premi Sant Jordi. Tinc l’esperança, però, que l’editorial m’enviï el llibre una mica abans de la seva comercialització per poder fer-ne la crítica i publicar-la a Vilaweb, com he fet en altres casos.

D’altra banda, els seguidors d’aquestes Totxanes saben perfectament que amb Màrius Serra m’uneix una llarga i estreta amistat que jo complemento amb el respecte per la seva feina i l’admiració per la seva manera d’anar pel món fent catorze coses a la vegada i totes bé.

Conec bastant a fons la seva obra i he de dir que, com a narrador té uns quants llibres que em fascinen –“L’home del sac”, “Mon oncle”, “La vida normal”, l’excels “Quiet”– i uns altres que no tant. Desconec si aquesta història sobre les propietàries de les mans que empenyien la cadira de rodes de Ferran Sunyer formarà part del primer grup o del segon. Tinc les meves intuïcions, però ja ho veurem.

El que sí que puc dir ja ara és que poques propostes narratives m’han arribat a interessar més des dels seus prolegòmens i factors col·laterals com aquests “Plans de futur” que molt aviat podrem llegir. I això, d’entrada, és un mèrit més per atribuir a Màrius Serra.