Totxanes, totxos i maons

El que avui comentaré -una història de l’any 1991- no ho vaig viure de primera mà tot i que procuraré reproduir fidelment tot el que m’han explicat els que sí que hi eren. La raó és que, encara que aleshores jo ja era membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (vegeu aquí), el meu grau de militància era similar al que tinc en aquests moments. Era, simplement, un soci de base.

Aneu a la continuació, que la història bé que s’ho val.  (n’hi ha més)

Els fets s’esdevingueren a Cullera (la Ribera Baixa) en el transcurs del dinar de la junta directiva de l’AELC que formalitzava el relleu en la presidència: Joan Fuster deixava el càrrec i el substituïa Avel·lí Artís-Gener, l’inoblidable Tísner.

Amb el tec acabat i arribada, doncs, l’hora dels parlaments, l’enyorat savi de Sueca va començar el seu discurs dient que des de temps immemorials en tot acte de traspàs de poders era imprescindible la presència d’un objecte físic que, a tall de tòtem, el cessant pogués lliurar al nouvingut i aquest, arribat el moment, el passés al seu successor. Un objecte que -com les corones, els ceptres, les tiares, les bandes de coloraines o les vares d’alcalde- fos el símbol assumit per tothom d’aquell poder que amb els anys canviava de mans però no pas d’essència.

Davant l’expectant concurrència Fuster va agafar una cullera de postres que hi havia damunt de la taula i va dir que, ja que eren a Cullera i estaven tan ben entaulats, el més lògic era que l’objecte que a partir d’aleshores havien d’adoptar tots els presidents de l’Associació d’Escriptors fos aquella humil cullera com a penyora i símbol del seu càrrec.

(En el web de l’AELC es pot veure l’única imatge que es conserva del moment. Si entreu aquí veureu la famosa cullera i, de passada, com eren fa setze anys en Tísner, Pep Ballester, Jaume Pérez Muntaner, Joan Fuster i Vicenç Llorca.)

No cal ser gaire sagaç per entendre que l’entranyable Tísner -juganer dels mots per excel·lència- quedés enlluernat a l’instant per la iniciativa fusteriana: que a Cullera s’entronitzi una cullera que cull el que era un símbol de traspàs inèdit fins aleshores té un regust inequívocament tisnerià.

I aquesta cullera, abillada ara amb un espectacular llaç vermell i allotjada en una capsa de les que et donen quan et compres una estilogràfica (vegeu la fotografia que il·lustra aquest apunt) ha anat passant de les mans de Tísner a les de Jaume Fuster, Francesc Parcerisas, Antònia Vicens, Jaume Pérez Muntaner i, des d’ahir mateix, a les de Guillem-Jordi Graells que enceta la seva etapa com a president de l’AELC.

No em vull estar de dir que Jaume Pérez Muntaner ha estat un gran president i una gran persona. Una sàvia combinació entre la delicadesa que el tòpic atribueix als poetes -i en Jaume ho és; i dels bons- i el senyoriu que s’atribueix als cavallers -i en Jaume ho és també, de "gentleman"- ha estat la tònica que ha caracteritzat els vuit anys del seu mandat.

Sé, Jaume, que de tant en tant et passeges per aquestes totxanes. Si aquest apunt té la fortuna de ser llegit per tu sàpigues una vegada més que aquí se t’estima, se’t respecta i se t’admira.

I a l’amic Guillem-Jordi, veterà i, alhora, novençà en aquestes tasques directives molta sort. O molta merda, vaja, com diuen els teatreros…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!