Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Tan bon punt vaig saber que la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans portava de cap una reducció dràstica de la llista dels mots monosil·làbics amb accent diacrític vaig experimentar reaccions contradictòries. Primerament, no gaire sorpresa perquè ja feia temps que es veia venir que la Gramàtica Normativa  –que, per cert, l’IEC publicarà el mes que ve (ja tenim regal de Reis!)–  incorporaria unes quantes novetats de gruix. I ho dic perquè no s’acaba pas la cosa amb aquesta família de mots curts, duals i amants de la brega: hi ha en cartera algun canvi significatiu més per bé que els que s’han emportat tots els titulars són els diacrítics.

A continuació em vaig enfadar… (però deixeu-me que, ja que he començat aquesta sèrie amb to litúrgic, continuï en la mateixa tessitura). Després, dic, vaig pensar que si Mestre Fabra, amb la seva augusta i sàvia providència, havia disposat que, a diferència d’altres llengües, el català tingués accents, tot precepte encaminat a disminuir-ne la seva presència havia de ser considerat d’entrada mereixedor d’anatema.

Però com que, alhora, sóc persona respectuosa amb la jerarquia em vaig dir que si l’Institut, el vicari del Mestre a la terra, proposava algunes reformes el mínim que calia fer era veure de què anava la proposta abans de començar a enviar gent a la foguera.

I com que, també, de vegades em vénen rampells de morro fort em vaig dir que, es dictaminés el que es dictaminés, jo continuaria escrivint que la meva “néta” sortia cada vespre del seu bany “neta” com una patena. Per exemple.

Superada aquesta fase una mica envitricollada i passional vaig anar al més pràctic. És a dir, a escorcollar la llista canònica dels mots que fins ara portaven accent diacrític. I val a dir que em vaig trobar amb el que, més o menys, ja m’imaginava: de tot el repertori en conec uns 60 (menys de la meitat) i n’utilitzo habitualment uns 20 o 25. És a dir, que la idea de fer una afaitada als diacrítics no sembla, en principi, una mesura que faci trontollar els fonaments lingüístics dels que ens dediquem a escriure habitualment en català.

Ja ho sé: sóc del ram del totxo, jo. Però us asseguro que ni menjo cóc, ni tinc gat per escoltar-li els mèus, ni empro el majestàtic Nós per parlar de mi (tot i que de vegades ja m’agradaria), ni sóc terratinent per posseir cap pórca, ni mesuro a base de cóps, ni bec a morro de la bóta, ni ingereixo pa de sègle. Tampoc tinc casa a Lés per fer-hi pasturar cap róssa, ni calço cap soc, ni m’acosto a cap cóm, ni vaig a jóc quan tinc son, ni m’empastifo amb sèu, ni practico (malgrat els meus antecedents missaires) el rés, a la camisa no se m’hi veu cap séc i, sedentari de mena, no tinc tirada per cap cós. Per posar només alguns exemples de mots amb diacrític que juraria que no he usat mai. O gairebé.

En canvi sí que solc tirar mà sovint de mots com néta (o nét), sòl, dóna, fóra, mólt (som cafeters, a casa), móra, véns (i vénen) i ós. Mots que, ai las, sembla que no han superat el tall de l’acadèmia com sí que ho han fet els catorze monosíl·labs següents. Els catorze que, per entendre’ns, van a missa: be i bé  //  déu i deu  //  és i es   //   mà i ma  //  més i mes  //  món i mon  //  pèl i pel  //  què i que  //  sé i se  //  sí i si  //  són i son  //  té i te  //  ús i us  //  vós i vos.

(Que, per cert, donen peu a la següent regla mnemotècnica preparada per l’amic Màrius Serra, membre de l’IEC i, doncs, un dels protagonistes d’aquesta nova etapa encaminada a rebaixar els dies crítics: “Sé bé si són més, pel que us deu: vostè és mamón”, que aplega, junts o enganxats, els catorze mots salvats de la foguera.)

Ja es pot veure, per tant, que estem davant de dues constatacions:

a) A la llista actual hi ha mots que, pel seu poc ús, no té gaire sentit mantenir-los, cosa que fa raonable plantejar-se’n una reducció.

b) Com tota tria basada en criteris tècnics (i personals, és clar) és molt complicat trobar un punt de tall que atengui els gustos de tothom. Com es pot deduir pel que he dit més amunt, jo trobo que la llista fa curt de vuit o nou mots que a mi em semblen salvables, de la mateixa manera que entre els catorze afortunats potser me’n sobra algun.

I ara unes quantes preguntes:

¿Empobrim la llengua amb aquestes supressions? Jo crec que no. Reconec que fa una mica de ràbia (a mi me’n fa, vaja) deixar que es perdin aquestes peculiaritats… que en un nombre significatiu dels casos ja estaven quasi perdudes. En tot cas, el que l’IEC proposa és alleugerir una part de la llengua que és l’ortografia (la manera com l’escrivim) i la seva conseqüència més immediata que és la pronúncia (la manera com negociem les vocals obertes i les tancades quan parlem).

¿Amb aquesta simplificació aconseguirem que els alumnes de les nostres escoles (i els nouvinguts que volen aprendre l’idioma, i els mestres que l’ensenyen) augmentin el seu coneixement del català? Em costa de creure-ho, tot i que és indubtable que si aconseguim que aquests catorze mots  –almenys aquests catorze!– se’ls aprengui tothom i siguin utilitzats de manera competent haurem avançat força.

¿Acataré  –ara que ja em sabia una bona part de la llista dels diacrítics– les noves directrius de l’IEC o passaré de tot i practicaré la resistència passiva? És a dir, ¿Continuaré tirant mà d’aquells set o vuit mots  –néta, ós, vénen, dóna, sòl…–  que he detallat més amunt i que tenen les hores comptades? De moment em sembla que sí, que em resistiré una mica. Però, francament, ja tinc una edat i sé molt bé que segons quines batalles a la llarga o a la curta les tinc perdudes. Aquesta, per exemple, juraria que n’és una.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!