Totxanes, totxos i maons

Econòmic és conseqüència de feina. Ritu és conseqüència de social. Perquè en la societat d’intercanvi en què vivim, a tota feina li correspon una compensació econòmica i tot acte social té unes “normes” que acaben sacralitzant-lo, convertint-lo en ritu. Però, en literatura si més no, conjuminar el vessant estrictament material (econòmic) i el vessant estrictament ideal (social) sembla —és— una heretgia.

¿Què motiva l’escriptor a escriure? ¿La feina —i la seva compensació econòmica— o el ritual —i el seu ressò social—? Aquestes preguntes, és clar, me les formulo, us les formulo, des d’una òptica universal. És a dir, sense tenir en compte, encara, la realitat concreta que defineix el títol de l’article: escriure en català. Després, si m’ho permeteu, entrarem en aquesta realitat concreta.

Hi ha, encara, un tercer element que juga en les motivacions de l’escriptor: la psicologia individual. Perquè feina i ritual són, diríem, motivacions col·lectives (tothom ha de treballar i tothom fa el seu paper a la societat). La psicologia individual, doncs, seria aquell element insubstituïble, únic, que en cada escriptor és diferent i que ens parlaria dels mecanismes íntims de la producció literària. I, també, que diferenciaria l’actitud de la persona que simplement escriu, de la d’aquella persona que, escrivint, esdevé escriptor.

Pel que fa a la psicologia de l’escriptor —l’impuls bàsic d’escriure—, hi ha teories diverses: alguns teòrics ens parlen de mancances fonamentals en els mecanismes psicològics —l’escriptura com a malaltia— que són compensades per l’acte irrefrenable d’escriure. Altres teòrics parlen d’un sentiment de superioritat que, barrejat amb l’egocentrisme que l’engendra, mou l’escriptor a escriure, a sobresortir per damunt dels seus contemporanis. Hi ha qui parla d’un impuls ètic: ganes d’explicar-se el món i de transformar-lo, en una interpretació eminentment social. És igual. Sigui quin sigui l’impuls bàsic d’escriure, allò que és cert és que encara no hi ha escriptor. L’escriptor es produeix després. Quan ja s’ha acomplert el gest d’escriure, quan ja s’ha segregat una entitat diferent de l’escriptor —l’obra— i quan aquesta entitat entra en societat, és a dir, se socialitza. Aleshores, formalment, apareix l’escriptor. El protagonista de l’ofici, del benefici i del ritu.

Deixem ara l’òptica general i entrem en el fenomen concret: escriure en català. una llengua d’àmbit restringit, amb greus mancances en el seu desenvolupament, inserida en una societat nacional que no ha assolit la nacionalització plena, amb dèficits culturals, amb préstecs i substitucions. Aleshores l’ofici d’escriure, en una llengua així, en una societat així, es complica. D’una banda, desapareix bona part del benefici —és a dir, de l’aspecte professional— substituït per una “acte de servei” que tendeix a ser gratuït en l’autèntic sentit de la paraula; de l’altra, el ritual, la socialització de l’escriptor esdevé rebutjada —o ignorada— per la societat, que l’ignora o que no li atorga el rol que li correspon.

És lògic, doncs, de pensar que l’ofici d’escriure en llengua catalana no és un ofici. O és alguna cosa més que un ofici. Potser una militància, encara. Perquè, a més de les complicacions inherents al fet d’escriure, en fer-ho en català, es produeix, alhora, una lluita per la supervivència. Lingüística, en primer terme i tenint en compte que la llengua és l’única eina material de l’escriptor. Cultural, en segon terme, tenint en compte que la cultura és la matriu social que acull l’escriptor, que li dóna sentit i que l’interrelaciona amb el passat i amb el futur. Política, en tercer lloc, perquè sense una supervivència política de la societat catalana no hi ha seguretat lingüística ni continuïtat cultural. Ofici, doncs, però també militància. I malament rai si oblidem aquest segon aspecte. La situació actual ens pot fer pensar que la militància és una rèmora del passat franquista. Que, a hores d’ara, amb l’esplet de partits, d’opcions, d’institucions, els catalans ja som “normals”. I que els escriptors podem abaixar la guàrdia i dedicar-nos, simplement, a l’ofici d’escriure. Si ho fem, clar i net, ens suïcidem.

És evident que la situació, de la dictadura ençà, ha canviat. Però també és evident que no ha canviat del tot. Que calen noves actituds davant l’ofici d’escriure en català. En primer lloc, una professionalització que tendeixi a reivindicar —a través d’organitzacions ad hoc com pot ser l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana— la normalització de les relacions entre l’escriptor i els editors, entre l’escriptor i les institucions, etcètera. En segon lloc, una reflexió crítica i constant sobre l’ofici, és a dir, sobre la feina. No com a actitud de servei, sinó com a producte de l’esforç laboral i cultural de l’escriptor mateix. I, en tercer lloc, i contradictòriament, ai las!, una militància que lluiti per evitar-nos d’esdevenir una romanalla del passat, la darrera baula corcada d’una cadena que no té cap mena de futur, una militància que lluiti contra les veus que sorgeixen, fins i tot entre els nostres propis rengles, i que volen condemnar-nos a l’ostracisme, al provincianisme i, en definitiva, a la desaparició