Totxanes, totxos i maons

Conversa d’encara no fa dos mesos amb un col·lega de la meva edat: “Avui la Guillermina Motta fa vuitanta anys”, li dic. “Ostres! La Guillermina… fa molt de temps que no en sento parlar. És viva, doncs”. “I tant”, li continuo dient. I afegeixo que una de les últimes vegades que el seu nom va sortir en els papers va ser l’any passat, quan la revista Enderrock li va atorgar l’Enderrock d’Honor en reconeixement  a la seva trajectòria. Un premi que la gran Guillermina va agrair des de casa seva complint una vegada més la decisió que va prendre fa quinze anys de retirar-se de la circulació. De fet, el seu últim disc –‘Íntim’– porta data de 1999. Després encara va fer programes a Catalunya Ràdio durant unes quantes temporades: ‘Al cap dels anys’, ‘Afectes molt especials’ o ‘De bona lluna’, crec recordar (si no em falla la memòria). Uns programes tranquils, de conversa relaxada i de tarannà endreçat i civilitzat, valors cada vegada més a la baixa en el mercat comunicatiu que patim. I enyorats cosa de no dir…

Recordo també que fa dos anys vaig recuperar la imatge de la Guillermina a través d’un objecte molt peculiar: el tamboret alt de fusta coronat de vellut vermell i amb formes pseudo-modernistes que s’exhibia a l’exposició sobre la sala Bocaccio i la ‘gauche divine’ que es va veure al Palau Robert. Es tracta d’un dels dos tamborets que, pel que sembla, encara resisteixen. L’un el té Joan Manuel Serrat, l’altre la Guillermina. I tots dos s’han passejat pels escenaris acompanyant els respectius propietaris durant una pila d’anys.

Precisament, arran del premi Enderrock vaig dedicar a Guillermina l’article del mes d’abril passat de la meva secció a la revista. El trobareu fent click aquí i crec que us pot fer gràcia llegir-lo. I com que es dona la feliç circumstància que a la senyora Motta li he dedicat uns quants apunts específics durant l’existència d’aquestes Totxanes us aconsello que, si esteu encuriosits, entreu aquí i els trobareu tots aplegats.

Amb aquests antecedents convindreu amb mi que era imperdonable que no hagués anat a veure ‘Guillermotta’ quan es va estrenar el novembre de l’any passat a la Sala Àtrium. Un pecat que ja he esborrat de la meva consciència perquè en assabentar-me que durant tres dimarts consecutius es recuperava al Teatre Condal m’ha faltat temps per anar-hi al primer: el d’ahir.

En parlaré amb detall en el següent apunt, no cal dir-ho, però en tot cas anoteu ara mateix que la informació que us cal per reservar localitats la trobareu aquí (amb només una correcció: l’espectacle i les cançons són, com no podia ser altrament, en català i no en llengua del 155 com trobareu escrit erròniament a la pàgina de l’enllaç).

Anoteu a l’agenda, doncs, les dues últimes oportunitats que, ara com ara, teniu de repescar aquest esplèndid “Guillermotta”: els dimarts 26 d’abril i 3 de maig a les 8 del vespre.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!