Totxanes, totxos i maons

Dies estranys, els que estic vivint. Fortament engripat, dimarts a primera hora de la tarda vaig forçar veu i màquina amb la meva intervenció al programa “L’Oracle” de Catalunya Ràdio dedicat a l’exposició sobre Joan Triadú de la qual sóc un dels comissaris (aquí podeu escoltar el programa complet… i la meva veu ronca i tenebrosa).

L’endemà, dimecres, vaig haver d’anar a la feina perquè hi havia una reunió convocada, precisament, per mi amb gent que venia de llocs diversos i en algun cas llunyans. Una reunió que suposo que els assistents, pobrets, trigaran a oblidar perquè totes les meves intervencions varen ser fetes en to de murmuri de confessionari. Després ens queixarem de la gent i de la seva poca paciència…

(n’hi ha més)

Finalment ahir, dijous, el metge em va donar la baixa fins ben bé dilluns vinent. I aquí em teniu pioc, cruixit, cansat (de no fer res), avorrit i malhumorat. Sembla que són els símptomes típics de la present passa de grip.

Això fa que la meva reconeguda capacitat d’entomar les coses amb, diguem-ne, “fair play” aquests dies estigui sota mínims. Per això quan vaig saber que la Generalitat de Catalunya -l’empresa on jo treballo fins que em jubili d’aquí a 761 dies- anunciava noves retallades al sou dels funcionaris… i la previsió de desprendre’s al llarg de 2013 d’un contingent de 10.000 interins vaig esquitxar uns quants missatges per Twitter una mica crítics que em consta que varen tenir una bona acollida.

Els seguidors d’aquestes Totxanes saben que en diverses ocasions he explicat (aquí, per exemple) la meva pròpia experiència de persona que va viure gairebé des del primer dia -corria l’any 1980-  la possibilitat de construir una administració catalana descarregada de tots els vicis que tant li criticàvem a l’espanyola. Una il·lusió que es va saldar amb un estrepitós fracàs.

No recordo que mai cap dels nombrosos equips de govern que la Generalitat ha tingut de 1980 ençà s’hagi oblidat de pregonar en els seus programes principis com “la necessària modernització de l’Administració” i “la conveniència d’apropar a la gestió pública els estils de gestió propis de l’empresa privada” i altres eslògans similars. Tot plegat paraules buides perquè la trista realitat és que no hi ha hagut cap govern a Catalunya que hagi afrontat amb coratge i rigor una cosa tan senzilla (en aparença) com saber quina estructura tecnològica, organitzativa i de recursos humans calia tenir per atendre el nivell de necessitats i competències de cada moment.

Durant els anys de vaques grasses el problema es resolia a base de fer entrar gent nova a la màquina, fins al moment que la situació entra en col·lapse i ens trobem amb una administració sobredimensionada (és a dir, amb personal sobrer) i en la qual hi ha un notable percentatge de personal d’edat elevada que la biologia i les jubilacions va erosionant per la part de dalt de la piràmide d’edats. Parlo amb coneixement de causa perquè jo estic en aquest cas: molt a prop de la cúspide.

Ja fa uns quants anys, doncs, que algú hauria hagut de començar a entendre que el problema no es pot deixar només en mans de la biologia, perquè ja no queda temps, ni molt menys fent carregar els neulers als interins, la veritable carn de canó d’una funció pública incapaç de resoldre aquest problema amb un mínim de creativitat, valentia i seny.

(I que consti que en aquest paquet d’incapaços els sindicats hi tenen un lloc preeminent guanyat ben a pols, com hi ha món!).

Ens agradi o no reconèixer-ho, ara mateix una bona part del nervi executor dels diversos departaments de la Generalitat és en mans de personal interí. Són gent per regla general bastant més jove de la mitjana del cos funcionarial, estan molt més preparats i al dia en temes de gestió, ofimàtica, relacions públiques… i, sobretot, és gent que està ocupant una plaça absolutament a precari i, per tant, saben que cada dia es juguen el seu futur amb la qualitat de la seva feina.

Si la notícia que s’ha sabut aquests darrers dies és certa, ara resulta que algú està preparant la gran solució: fotre al carrer 10.000 interins (més exactament, l’eufemisme que s’han tret de la màniga és “no renovar els seus contractes”; és a dir, afaitar i donar-los el passaport). Si aquesta mesura s’acaba consumant potser sí que el dèficit quadrarà gràcies a l’estalvi de nòmines que això pot representar, però haurem comès una gran injustícia i, sobretot, un immens error.

I, el que és pitjor, haurem fet un pas en el sentit exactament contrari al que ens ha de portar cap al gran país lliure, assenyat i independent que volem ser així que ens desprenguem de la rèmora espanyola.