Totxanes, totxos i maons

Diu que estan molt indignats perquè un diari europeu va publicar una caricatura del seu Déu. I surten al carrer, cremen banderes i diaris, disparen -a l’aire- trets de metralladora, es manifesten davant de les ambaixades, s’esgargamellen crispats davant les càmeres de les televisions, apel·len a la guerra santa i omplen els carrers. Sempre són homes (les dones les amaguen, sembla). Sempre estan emprenyats i esverats. I la majoria és gent en edat productiva. L’escena es repeteix dia sí dia també. A totes hores. Per un enterrament, una manifestació, un atemptat o el míting d’algun dels seus líders. La pregunta -la mateixa que em feia aquí ara fa un any- és, ja ho sé, políticament incorrecta i més d’un se sentirà escandalitzat de cap a peus però tant me fot: ¿a quines hores treballen en aquests països?  (n’hi ha més)

Parlant d’escàndols diré que em fan molta gràcia les reaccions de certs mitjans periodístics davant d’algunes lleugereses dialèctiques dels polítics. Fa uns anys a l’aleshores president Pujol se li va ocórrer dir en una roda de premsa que el govern no aniria a Madrid “a fer el gitano” i l’endemà li queia al damunt la santa ira de tots els opinadors mediàtics.

El mateix va passar en la precampanya de les últimes eleccions al Parlament de Catalunya quan Artur Mas va dir que unes declaracions de l’aleshores candidat Maragall semblaven fetes sota els efectes del “delirium tremens”. L’afer de la corona d’espines al cap del senyor Carod Rovira fa uns mesos a Jerusalem també va fer córrer rius de tinta plens d’indignació. I aquesta setmana hem tingut tres quarts del mateix amb l’esment del ministre Jordi Sevilla -en conversa privada atrapada per una càmera indiscreta, per cert- a la condició de “xarnego” d’un dels seus correligionaris.

Sort que la gent del carrer és normal, sap entendre els nivells del llenguatge, rebutja la hipocresia i, sobretot, sap controlar l’esfínter de l’escàndol. I, a més a més, cada dia que passa creu menys -si és que alguna vegada hi havia cregut- en la dimensió exemplificadora de la classe política i de l’opinió publicada.

Potser sí que s’ho haurien de fer mirar, això, els professionals d’ambdós rams…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!