Totxanes, totxos i maons

Una de les iniciatives que hem posat en marxa arran del centenari del naixement de Joan Triadú és l’edició d’alguns llibres que estan relacionats amb la seva figura. La darrera de les novetats en aquest sentit és la publicació de l’epistolari entre Triadú i Vicenç Riera Llorca, llibre en el qual hi ha un pròleg meu que explica el que, al meu parer, té de revelador aquest conjunt de cartes.  El llibre l’ha editat Publicacions de l’Abadia de Montserrat i em consta que des de fa pocs dies ja és a les llibreries.

Vegeu a continuació el meu pròleg:

El 30 de novembre de 1952, quan comença aquest epistolari, Joan Triadú és un crític literari ja consolidat i Vicenç Riera Llorca s’estrena com a fundador i director de la revista ‘Pont blau’.

Fa gairebé un any que, pel que fa a Triadú, s’han esvaït les reaccions que varen suscitar la publicació de les seves dues Antologies -la de contistes 1850-1950 i, sobretot, la de poesia 1900-1950-, un fet polèmic que va sacsejar per primera vegada des del final de la guerra civil el somort panorama cultural i literari de l’interior.

Pel que fa a Riera Llorca, des de 1942 resideix a Mèxic després de passar els tres primers anys d’exili a la República Dominicana. A partir de 1946 participa en la fundació de ‘La nostra revista’, de la qual seria secretari de redacció fins a l’estiu de 1952, moment en el qual s’involucra en la fundació de ‘Pont blau’, publicació de la qual apareixeran 126 números fins a l’octubre de 1963.

Un cop superada la polèmica desfermada per les Antologies, Triadú s’ha guanyat ben a pols l’autoritat literària: ho ha llegit tot i, a més a més, ho ha llegit bé. Així doncs, la sorpresa i, per què no dir-ho, el malestar que a més d’un li provoca la irrupció durant els primers mesos de 1951 d’aquell prescriptor que encara no havia complert els trenta anys i que era relativament conegut en els cercles literaris de l’interior no triga gaire a transformar-se en convicció generalitzada sobre la solidesa de les seves opinions.

No és estrany, doncs, que Riera Llorca (o algun dels seus col·laboradors més directes) hagi pensat en el jove crític instal·lat a Barcelona com a col·laborador i que, en conseqüència, li hagi demanat un article per a ‘Pont blau’. Un article publicat en el número 2 (octubre de 1952) amb el títol ‘Josep Yxart’ i que és la causa que desencadena una breu però interessantíssima correspondència que trobem aplegada en les cinc primeres cartes d’aquest epistolari.

Obre el foc Riera Llorca que es disculpa amb Triadú pel fet que el seu article es publiqués íntegrament, però sense una nota inicial que n’indicava la procedència -era una comunicació llegida el maig anterior a la Societat d’Estudis Històrics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans– ni unes quantes notes a peu de pàgina que el completaven.

Tot i ser un primer contacte, el director de ‘Pont blau’ no perd el temps en cerimònies i, un cop enllestit el capítol de les disculpes, demana a Triadú que hi col·labori amb assiduïtat i li proposa ja un tema concret: el seu pas durant dos anys -de 1948 a 1950- per Anglaterra, en la mateixa línia d’un article anterior que havia publicat a ‘La nostra revista’. Circumstància que aprofita a més a més per demanar-li noms i adreces de contacte de persones d’aquell país que poguessin estar interessades a rebre ‘Pont blau’. La carta s’acaba amb una referència a uns comentaris escrits creuats mesos abans entre Pere Calders i Joan Triadú en els quals aquest preconitzava que la nova revista, que aleshores era encara en fase de projecte, havia de reunir tres requisits: donar entrada als escriptors joves, tenir un cos de crítica literària i estar al corrent de la projecció catalana dins d’Espanya. Sobre els dos primers punts Vicenç Riera Llorca expressa la seva conformitat absoluta, però de cara al tercer no amaga els seus dubtes perquè, a part de ser per a ells una qüestió un xic arriscada, ‘és una qüestió que no la vivim i de la qual tenim informació insuficient i aquesta no sempre prou objectiva i desapassionada.’ Un comentari que adquirirà tot el sentit en la resposta que un mes després li enviarà Triadú.

Aquesta resposta i les tres cartes que la seguiran formen un retaule summament descriptiu de les diferències de criteri i de percepció de la realitat que al començament de la dècada dels cinquanta hi havia entre la gent de l’exili i la de l’interior. Triadú no s’està de qualificar algunes opinions de crítica política expressades a ‘Pont blau’ com un risc que pot comprometre als col·laboradors de l’interior (‘¿sabeu que a mi posem per cas em pot costar un disgust?’), li diu, alhora que es queixa de la poca prudència amb què la revista es distribueix (‘Us aconsellaria també que en enviar el 5 no ho féssiu en sobres marcats PB, sinó molt més discretament.’) en un moment en què uns quants companys de lluita de Joan Triadú reben la poc desitjada visita de la policia, tal com llegim a la carta número 4 que li escriu el 3 d’abril de 1953.

Aquest primer bloc es clou amb la cinquena carta -de Riera Llorca a Triadú el 12 de juny de 1953- i, com he dit més amunt, dibuixa de manera molt nítida les diferències que hi havia entre l’exili i l’interior, alhora que serveix també per valorar el paper moderador, no sempre entès per la gent que tenia més a prop, que intentava representar Pere Calders.

Abans de continuar, i ja que ha sortit a la palestra la figura de Calders, és oportú recordar que la polèmica generada per les Antologies de Joan Triadú va trigar tres anys a arribar als mitjans de l’exili. Precisament va ser a les pàgines de ‘Pont blau’, que en el número 13 (novembre de 1953) acollien un article de Pere Calders en defensa del crític, posició que seria contrarestada en el número 18 (abril de 1954) amb dos furibunds articles contra la ‘tria dura’ de Triadú signats per Rafael Tasis i Antoni Ribera i un tercer de Joan Fuster -titulat ‘La raó de cadascú’– de caire molt més conciliador. El lot es va tancar en el número següent (el 19, de maig de 1954) amb una altra aportació, més breu, de Pere Calders que puntualitzava algunes coses dites o mal interpretades i que tancava definitivament l’episodi.

Dono per acabat el parèntesi dedicat a Pere Calders i continuo amb el segon bloc de correspondència que abasta un total de set cartes datades entre desembre de 1970 i maig de 1971. Fa poc que Vicenç Riera Llorca ha tornat de l’exili -el 1969- i resideix a Pineda de Mar (Maresme). La seva producció literària havia començat ‘in bellezza’, per dir-ho a la italiana, amb la publicació de ‘Tots tres surten per l’Ozama’, primerament a Mèxic (Edicions Catalònia, 1946) i després a Catalunya (Edicions 62, El Balancí, 1967) i de ‘Roda de malcontents’, el 1968. Podem dir que és un moment de reconeixement a la seva figura literària ja que en qüestió de pocs mesos guanya el premi Prudenci Bertrana de 1970 amb la novel·la ‘Amb permís de l’enterramorts’ (guanyadora l’any següent del premi Crítica Serra d’Or) i el premi Sant Jordi de 1971 amb ‘Fes memòria, Bel’. També és el moment que Riera Llorca s’integra en la vida cultural de la vila on resideix.

Ni en aquest paquet de cartes ni en els següents no trobarem, doncs, cap més referència als retrets i les discrepàncies expressades disset anys abans i, com es veurà, la relació es reprèn parlant d’afers de caire molt més domèstic. Emparant-se en la proximitat de Triadú amb Òmnium Cultural li demana quines gestions hauria de fer per obtenir un donatiu d’aquesta entitat destinat a la compra de llibres catalans per a la Biblioteca Popular de Pineda. Aprofita també per proposar-li una conferència pels volts de Sant Jordi de 1971. La petició del donatiu reeixirà, però la conferència de Joan Triadú serà prohibida per l’autoritat de torn i, a tall de curiositat, no es va poder fer fins al 1985.

Les següents cartes del present epistolari obren un arc que abasta quinze anys, entre 1972 i 1987, i divuit escrits. En les tres darreres del recull, datades l’any 1992, els corresponsals varien. Vicenç Riera Llorca s’havia mort el maig de 1991 i el nou interlocutor, l’Ajuntament de la localitat, s’adreça a Joan Triadú per demanar-li una col·laboració per a una publicació en homenatge a la seva memòria.

La majoria dels escrits que es creuen Riera Llorca i Triadú solen tenir com a desencadenant l’acusament de rebuda -i l’agraïment- del primer a propòsit d’alguna crítica publicada pel segon. No oblidem que la biografia literària de Vicenç Riera Llorca va tenir uns inicis ben tardans, als 43 anys, però que durant la dècada dels setanta i, no tant, la dels vuitanta es va desenvolupar el gruix de la seva bibliografia. Justament el període de les cartes que ara podem llegir.

Val a dir que en cap cas estem davant de correspondència rutinària d’agraïment i acusament de rebuda, sinó que tant l’un com l’altre aprofiten per comentar aspectes que podríem denominar col·laterals. Com, per exemple, les digressions de Riera Llorca en la carta 17 sobre l’estat de la crítica literària d’aquell moment –‘… tenim bastants de comentaristes i pocs crítics.’-, les primeres gestions per editar un diccionari bilingüe anglès-català finalment frustrat, i unes quantes aportacions summament interessants sobre l’ordre cronològic de les novel·les de Riera Llorca fetes per l’autor tot seguint tres criteris diferents: el de la data de publicació, el de la redacció i el de l’acció de l’argument. Unes dades de gran interès si tenim en compte que la seva novel·lística es planteja com un gran retaule del país entre 1931 i 1945, amb l’excepció temporal de ‘Amb permís de l’enterramorts’, situada el 1962.

El gran valor afegit del gènere dels epistolaris -un gènere que, ai las, les noves tecnologies han ferit de mort- és l’aparell documental que envolta les cartes i que ajuden a situar-les en el seu moment i circumstàncies. Si a més a més pensem que la preparació del present epistolari ha anat a cura de dues persones de competència demostrada al llarg de la seva trajectòria com són Josep Ferrer i Joan Pujadas podem afirmar que el resultat assoleix altes cotes d’excel·lència.

No són només les exhaustives referències a peu de pàgina sobre qualsevol nom, publicació, esdeveniment o text sobre els que Riera Llorca i Triadú parlen en les seves cartes. És també -i sobretot, diria- l’annex de disset textos, la majoria signats per Triadú, que reprodueixen les crítiques que publicava a Serra d’Or o a l’Avui cada vegada que sortia un nou llibre de Riera Llorca. A més a més, els lectors interessats en la manera com Joan Triadú enfocava les seves crítiques valoraran com cal no només els articles publicats sinó les puntualitzacions i comentaris que li feia per carta a l’autor quan es referien al llibre en qüestió.

Cent anys després del naixement de Triadú i gairebé cent vint des del naixement de Riera Llorca aquest epistolari és un testimoni entranyable no només d’uns temps molt diferents als que ara vivim, sinó d’una manera d’entendre l’ofici d’escriure -i d’opinar sobre el que s’escriu- que, dissortadament, a molts els sonarà com a pura arqueologia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!