Totxanes, totxos i maons

Tinc uns quants amics que cada matí arriben a la feina ja calents perquè des de la nit anterior i amb el primer cafè del dia s’han xutat una bona dosi d’articles de premsa, tertúlies radiofòniques i programes de televisió d’aquells que tenen per sistema vomitar contínuament bilis contra Catalunya. Diuen que això els posa a to per començar el dia a tota marxa.

A mi, francament, tot això m’agafa ja una mica gran i de tornada d’unes quantes coses, ho reconec. En conseqüència no puc assegurar què faria jo en les circumstàncies dels meus amics. El que sí que tinc molt clar és que tota aquesta trepa mediàtica que no viu si no és per fer-nos mal són una colla d’indesitjables i de males persones. Ho sé perfectament i ho tinc tan interioritzat que no em cal constatar-ho dia rere dia. Amb la meva audiència, doncs, que no hi comptin i que els moqui la mama, tu. 
(n’hi ha més)

Quan els pregunto als meus amics quin gust li troben a aital exercici de masoquisme mental em diuen que, a part de posar-los a cent, “és bo conèixer els arguments dels adversaris”. Just en aquest punt ve quan jo els tallo i els dic que d’adversaris res. Enemics, ras i curt. Que això és una guerra; sense trets, sí, però amb molta misèria moral per entremig. I que no s’enganyin, que tal com estan les coses España i nosaltres som aigua i oli que no es poden barrejar. En conseqüència, per tornar a una situació de tranquil·litat i harmonia entre les dues comunitats cal que es compleixin dues condicions: independitzar-nos i deixar que passin dues o tres generacions. Per aquest ordre.

També hi ha algun càndid que em surt amb la cantarella del “cal conèixer tots els punts de vista, home”. I aquí també salto. Potser sí que hi ha unes coses que admeten un marge de conyeta; però n’hi ha unes altres amb les quals no es pot jugar. Com per exemple, la nostra dignitat com a poble.

NO CAL conèixer tots els punts de vista si això vol dir donar la més mínima audiència a tota aquesta llopada que menteix, insulta, deforma, provoca, enfronta, porqueja, desestabilitza, manipula i intoxica sabent perfectament què fa i per què ho fa. Jo no en segueixo cap, d’aquests. No ho he fet mai i no és qüestió de començar a perdre els bons costums a aquestes alçades.

Mireu, d’aquí a molt pocs mesos compliré 63 anys. Això vol dir que, amb molta sort, el que em queda per viure és una mica menys de la meitat del temps que porto viscut. Conclusió: NO PUC MALGASTAR EL MEU TEMPS, senyors.

Vivim envoltats de diaris, portals, emissores i cadenes de televisió que ens odien. Ens han odiat sempre, però ara que està clar que marxarem ens odien molt més perquè es veuen a venir que a España se li acaba la moma i, doncs, estan cagats. Davant d’aquesta situació el que cal és fer-los el buit. No llegir-los, ni veure’ls, ni escoltar-los, ni connectar-nos-hi. Res. El menyspreu més absolut. Un buit còsmic. Sideral.

Abominar de tots aquests mitjans i, és clar, de qui els segueix fervorosament. Ja fa bastant temps que quan coincideixo en un bar, a l’ascensor, a l’autobús, etc amb algú que llegeix premsa enemiga no m’estic de mirar-lo directament als ulls amb cara d’estar ensumant merda i a punt de vomitar. Que passi vergonya, si és que en té.

L’any 1959 Luís Martínez de Galinsoga, director de La Vanguardia, es va atrevir a dir a crits en una església barcelonina sortint de missa que “todos los catalanes son una mierda”. L’empenta popular en forma de boicot al diari i a tots aquells que hi inserien publicitat va aconseguir que uns mesos després aquell indesitjable fos retirat del càrrec que ostentava.

Si aquella gent, amb la forta repressió franquista a tocar del seu clatell, va ser capaç d’unir-se fa més de mig segle per expressar el seu rebuig a aquell infame i a tot el que representava ara podem -i hem de- tornar a fer-ho. Som molts més, tenim més mitjans i, sobretot, com aleshores la raó també és a la nostra banda.

Us invito, doncs, a fer un Galinsoga 2012. I 2013, i el temps que calgui…

Perquè hi ha vida més enllà de tota aquesta gentussa.