Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

6 de juliol de 2021
1 comentari

Enric Barbat, música de tango (Enderrock, 319; juny de 2021).

(La sèrie comença aquí)

Enric Barbat, música de tango

Joan Josep Isern (Enderrock, 319; juny de 2021)

Al final del ‘menrecordo’ dedicat a Guillermina Motta, em referia al moment en què la seva trajectòria es va creuar amb la d’Enric Barbat, i deia que el resultat d’aquest contacte mereixia un article específic. Un article amb música de tango…

Els últims dies de 1972 Enric Barbat ens va sorprendre amb la faceta de traductor de tangos. La descoberta tenia una doble dimensió. La primera, en forma de disc –“Tango” (Edigsa)-, un esplèndid conjunt de tretze versions de tangos clàssics com “Mano a mano”, “Amablemente”, “Chorra”, “Haragán” o l’immortal “Cambalache” cantades per ell i Guillermina Motta. La segona va ser la presentació d’aquests tangos en un espectacle de cabaret del qual es va filmar un documental que es va veure fa anys per TV3 en un d’aquells programes dedicats a recuperar vellúries perdudes en el túnel del temps.

“Tango” es va estrenar a la sala Martin’s, al capdamunt dels Jardinets de Gràcia, poc abans de Nadal del 1972. Mentre escric això tinc a la vista el tríptic que feia les funcions de programa de mà. La direcció va ser de Mario Gas, l’espai escènic i els figurins de Fabià Puigcerver, en el grup de ballarins hi havia un Cesc Gelabert poc conegut encara, i a escena, al costat de Motta i Barbat, l’actor Biel Moll, que feia de presentador i de narrador. Tot plegat un espectacle rodó que encara avui recordo amb gratitud.

Començava amb ‘Lladre’ (‘Chorra’, de Discépolo), en què un Enric Barbat desesperat i traït canta: ‘Ara em fa tanta por una dona / que si una em fa cucamones / busco un guàrdia protector’. Tot seguit una Guillermina Motta orgullosa i guerrera li responia amb ‘La senyora’ (‘La canchera’) –‘Senyors, ja n’he fet quaranta / i encara estic bona bona…’– i així s’anaven encadenant unes cançons que en molts casos, més que traduccions, eren veritables adaptacions a situacions més properes. Com per exemple la milonga ‘Sense pensar-ho’ que conta les tribulacions d’una mare per posar nom al seu fillet enmig d’un batibull de propostes de cada membre de la família.

Aquí Barbat aprofita per incloure en el text claríssimes referències a Joan Manuel Serrat, Raimon, Josep Maria Castellet o la mateixa Guillermina fins que la desesperada mare ens diu: ‘Sense pensar—ho amb el cap / li vaig posar el nom de Carlitus / Carlitus com en Rexach’. Un desenllaç perfectament adaptat a l’actualitat del moment i que en la versió original remet també a un altre Carles: ‘Doblé tranquilo el papel, / fui al civil y sin pensarlo, / le puse Carlos Romualdo, / igualito que Gardel’.

Un altre gran moment d’Enric Barbat era quan cantava ‘Victòria’: ‘Victòria, sagrada victòria, estic ple d’eufòria, la dona ha marxat.’ I tot seguit la Guillermina li donava la rèplica amb ‘En el carrer’: ‘Fugir, quina broma, / paciència marrana. / ¿Per què per un home / fer tant de merder? / Que si una s’arruga / i ajuda demana / no té cap vergonya / no és dona ni és res.’

L’espectacle, que no arribava a l’hora i quart de durada, va tenir recorregut ben bé durant un any i mig. Després del Martin’s, va passar a la sala Gaslight que és on es va filmar el migmetratge que deu dormir en els arxius de TV3. Pel que fa al disc també es va vendre força bé, fins al punt que Picap el va reeditar en format CD el 1998 i el 2010.

Recordo que la perla final era el ‘Cambalache’, de Discépolo, batejat com ‘Drapaire’ i cantat per ells dos que s’anaven alternant en les estrofes, per bé que en la versió enregistrada només hi posa la veu Guillermina Motta: ‘Que el món és i serà una porqueria / jo ja ho sé / en el quatre-cents nou / i en el dos mil també. / Que sempre hi ha hagut lladres, maquiavèlics i amargats / desastres i estafats / i algun home de bé. / Però que el segle vint és la disbauxa / ja no cal negar-ho doncs no fa cap falta. / Vivim tots barrejats com una sopa / i com una tropa tots uniformats.’

És tot un món, Enric Barbat. Un món que vaig tenir la sort de seguir de prop durant un temps. Aviat farà deu anys que ens va deixar i tinc la impressió que no serà l’últim capítol dels meus records que li dedicaré.

(La sèrie continua aquí)

  1. Unes versions excel·lents, recreacions enginyoses, m’encanten aquells tangos que escolto de tant en tant, així com els dos cantants, Motta enretirada i Barbat mort, sap molt de greu, paga la pena recordar-los, gràcies per fer-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!