Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Un bon dia de fa una pila d’anys (perquè us en feu una idea: deuria ser per l’època que jo comprava El País  els caps de setmana; és a dir, finals dels 80 o principis dels 90) vaig assabentar-me que Rosa Regàs havia publicat una novel·la: “Memoria de Almator”. La vaig comprar, la vaig llegir… i em va deixar força fred. El mateix em va passar amb la següent, que es deia “Azul” i que, a més a més, acabava de guanyar el Premi Nadal…

No m’allargaré per aquesta banda: senzillament, la Rosa Regàs novel·lista m’interessa molt poc. O, dit d’una altra manera: la seva sensibilitat literària i la meva tenen pocs punts de confluència (*). Amb l’excepció, però, d’un llibre que sempre que en tinc oportunitat recomano perquè em va sorprendre molt gratament: “Luna lunera” (Plaza & Janés, 1999). Sobretot quan vaig saber que aquella sòrdida història basada en la relació d’un avi intolerant i extremament religiós amb els seus quatre néts no tenia res de fictici, sinó que descrivia la infància i la joventut dels quatre germans Regàs sota l’ombra inquietant i tenebrosa de l’avi Miquel Regàs Ardèvol (1880-1965)  —“una de les figures capdavanteres de l’hoteleria barcelonina”, tal com el descriu la Gran Enciclopèdia Catalana–, un home de moral estricta al qual se’l recorda envoltat sempre de capellans.

(*) Una altra cosa molt diferent és, al meu parer, el cicle de llibres de memòries que ha publicat recentment  –tres fins ara–  amb l’editorial Ara Llibres i als quals dedicaré un apunt específic d’aquesta sèrie.

Va ser, doncs, gràcies a “Luna lunera” que vaig començar a interessar-me en aquella part de la biografia dels Regàs que fins aleshores havia quedat oculta. Una part que, per ser entesa del tot, demana una ullada prèvia cap a les figures del pare i la mare del Xavier (n. 1931), la Georgina (n. 1932), la Rosa (n. 1933) i l’Oriol (n. 1936). Em refereixo a Xavier Regàs i Mariona Pagès.

De Xavier Regàs les enciclopèdies conten que va néixer el 1905 a Barcelona, ciutat on va morir el 1980. Era advocat, però la seva figura està relacionada principalment amb el món de l’art dramàtic. Era escriptor d’obres teatrals, traductor, adaptador, productor i director. Un veritable activista del món de l’escena. I a més a més era un fervent republicà i funcionari de la Generalitat, càrrec des del qual va ajudar a molta gent a fugir del país en guerra i que va mantenir fins a l’últim dia, quan va haver de marxar cap al camp d’Argelés quan les tropes de Franco entraven a Barcelona. Va instal·lar-se a París amb la seva muller però poc després també va haver de fugir en arribar les tropes nazis. Va tornar a Catalunya segurament amb l’aval de son pare, però amb notables dificultats per dur una vida mínimament regularitzada i sense por a les represàlies. Durant la dècada dels 70 Regàs, home molt relacionat amb els intel·lectuals progressistes d’arreu del món i que no s’estava de dir a tothom que el volia escoltar que ell “estava en aquest món de vacances”, va encarregar-se de muntar el “Ciclo de Teatro Latino”, de molt grata memòria, que després de la seva mort es va convertir en el “Memorial Xavier Regàs”.

Per la seva banda, Mariona Pagès i Elias (1906-1999) era una dona d’una gran bellesa i intel·ligència que la convertia en centre d’atenció de tots els actes als que assistia o als llocs que visitava. Era la germana gran de Pere Pagès, conegut en el món de la literatura i de l’activisme polític com “Víctor Alba” i estava emparentada també amb el pintor i il·lustrador Feliu Elias “Apa”. El seu matrimoni, l’any 1930, amb Xavier Regàs va fer tronar i ploure en la societat d’aquell moment perquè ajuntava dues autèntiques forces de la natura que, entre altres manifestacions, van donar el fruit de quatre fills en cinc anys. Poc després d’esclatar la guerra civil els dos grans varen ser enviats a Holanda i els dos petits a França. Més concretament, aquests darrers (la Rosa i l‘Oriol), a la casa dels pedagogs Celestin i Élise Freinet, pares del Moviment de l’Escola Nova, que els varen educar com si fossin fills propis.

L’impacte de la guerra, l’exili, la separació dels fills i l’entrada dels alemanys a París va acabar amb la relació entre Xavier i Mariona. Cada membre de la parella va fer la seva vida i poc temps després ella va conèixer la Matilde, una dona madrilenya amb la qual va compartir la seva vida fins al 1999, any en el qual  –després de més de mig segle de vida en comú–  varen morir-se les dues amb pocs mesos de diferència. Ara no puc recordar on ho he vist, però crec que hi ha algun llibre de Rosa Regàs dedicat explícitament “A mis dos madres”.

Tot aquest cúmul de circumstàncies va cristal·litzar amb el retorn dels quatre germans a Barcelona sota la responsabilitat del Tribunal Tutelar de Menors, com a fills de “rojos”, exiliats, laics, separats i gent “de conducta desviada”, i amb l’assumpció de la pàtria potestat per part de l’avi Miquel Regàs Ardèvol. Tot un personatge al qual dedicaré el següent punt de la sèrie.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!