Totxanes, totxos i maons

Els últims anys de la dècada dels seixanta varen ser per mi una època que ara, quan miro cap enrere, identifico amb el que podríem definir com “anys de formació”. Una formació autodidacta i molt intuïtiva que pretenia entrar en contacte amb tot allò que es podia definir com “modernitat” i que, per tant, podia ser relacionat amb la transgressió. Tota la minsa transgressió, no ens enganyem, que era possible d’exercir davant d’aquell règim de nefasta memòria.

Anys, doncs, de formació basada en bona part en les lectures de quiosc. És a dir, revistes de cinema, de música, d’arquitectura, de fotografia, de disseny i interiorisme, de literatura, d’actualitat política (posem-hi alguns noms: Fotogramas, Mundo Joven, Vibraciones, Cuadernos de Arquitectura, Nueva Lente, Hogares Modernos, Serra d’Or, Destino, Triunfo…) i dues referències més que detallo a part per la seva importància aleshores per a mi: el diari Tele/eXpres i el setmanari Tele/Estel, amb la secció “Tuset Street” que escrivia Àngel Casas.

Això em va permetre seguir a distància (era el màxim que per edat i estatus podia fer) i des del seu començament allò que Joan de Sagarra va batejar com “Gauche Divine” en un celebrat article a Tele/eXpres. I dintre d’aquell món  –o en les seves proximitats–  varen sorgir uns quants noms que em van semblar interessants de seguir: els germans Moix, Vázquez Montalbán, els fotògrafs Pomés, Miserachs i Maspons, els arquitectes Bohigas, Correa, Bofill i Tusquets, senyores de bona planta com Serena Vergano, Romy i Teresa Gimpera… i els Regàs.

A part del pare de tota la colla, Xavier Regàs (vegeu aquí), el nom del qual per aquella època em sonava només com a ànima del Cicle de Teatre Llatí i, ja en la dècada dels 80, pel festival de teatre que duia el seu nom, i de Xavier, el germà gran (decorador i pintor), del qual mai vaig saber res, el primer Regàs que de debò em va interessar va ser el més petit de la família: l’Oriol (vegeu aquí), però no pas per haver obert l’any 1967 el Bocaccio (vegeu aquí), sinó de molt abans.

Més concretament va ser a propòsit de dues aventures de les quals ell va ser protagonista: la travessa Hong Kong-Barcelona a bord del jonc “Rubia” (vegeu aquí) de l’any 1959, i la denominada “Operación Impala” (vegeu aquí), de la qual va formar part tres anys després. Tot plegat un conjunt de característiques que dibuixaven els trets d’un personatge singular i, per tant, digne de no perdre-li la pista (per bé que mai en la vida vaig posar els peus a Bocaccio a causa d’allò que comentava fa un moment de l’edat i l’estatus).

La segona Regàs que va cridar la meva atenció va ser la Georgina. I no pas per ella mateixa sinó com a inspiradora del “Belvedere Georgina” de Llofriu (vegeu aquí) construït el 1972 per Òscar Tusquets i Lluís Clotet. Un edifici petit i emblemàtic  –un “bijou”, que dirien a França—  elogiat a totes les revistes i antologies d’arquitectura de l’època i que ara està en runes. A part d’això, Georgina Regàs és també un personatge de gruix (vegeu-ho, si no, aquí).

I finalment vaig saber coses de Rosa Regàs (vegeu aquí). I totes concentrades en aquells anys d’“esquerra divina”, grup del qual ella va ser membre activíssim i una de les muses inspiradores.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!