Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Miquel Regàs Ardèvol, l’avi dels quatre germans Regàs Pagès, va nèixer a Barcelona el 1880. Ell mateix ho explica en la frase que obre “Confessions”, les memòries que abasten el període entre 1880 i 1936, i que em sembla prou descriptiva del seu tarannà: “El 8 d’abril del 1880, any del mil·lenari de la troballa de la Mare de Déu de Montserrat, a les vuit del vespre, al carrer de Gignàs, en un entresol de la xocolateria del número 13 vaig néixer.”

Les peripècies de la seva biografia les podem conèixer directament pel testimoni que dóna en dos llibres. Un de caire més professional, “Una generació d’hostalers”, autoeditat el 1952 i amb pròleg de Joaquim M. de Nadal, aleshores cronista oficial de la ciutat; i un altre de dimensió molt més íntima i personal: l’esmentat “Confessions”, també autoeditat el 1960, per commemorar el seu vuitantè aniversari i, a més a més, amb la peculiaritat que només va tirar-ne 200 exemplars numerats i no destinats a la venda. El que jo tinc  –aconseguit en el mercat de segona mà–  és el número 101 i porta una dedicatòria manuscrita de l’autor que diu: “Al Rv. P. Pau (…) O.S.B. Humilment, devotament, fervorosament”.

Com deia en l’apunt anterior Miquel Regàs es va convertir en la figura més important i influent de l’hostaleria barcelonina des de començaments de segle i pràcticament fins a la seva mort el 1965. La seva presència és habitual en aquelles cròniques de societat que feia Sempronio i en les que apareixia allò que en deien “el todo Barcelona”, ja fos com a protagonista o com a responsable de l’organització de l’esdeveniment. Regàs ja dominava el sector abans de la guerra civil i després del sotrac bèl·lic va saber recuperar l’antiga esplendor i mantenir-la fermament durant els anys 40 i 50.

Miquel Regàs va començar de molt jove a treballar en el restaurant Can Culleretes i a força d’empenta, habilitat i bones relacions va anar ampliant el seu negoci. Va ser fonamental en la seva evolució que li fos encarregada la responsabilitat de la restauració de l’Exposició Internacional de Barcelona que va tenir lloc entre el 20 de maig de 1929 i el 15 de gener de 1930. Després va regentar els serveis d’hostaleria més importants de Barcelona com l’Hotel Ritz, el restaurant de l’Estació de França, l’Hotel Colón, el Café de España…

Home de religiositat extrema  –i amb molt bons contactes amb els elements més poderosos de l’Església—  va tenir tres fills: Xavier, Jaume i Miquel. Sobre el primer ja he parlat en l’apunt anterior; el segon va continuar els negocis del pare i el tercer, membre del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat, va morir en plena joventut durant la batalla de l’Ebre.

Precisament la mort d’aquest fill és objecte d’un estremidor capítol de les “Confessions” en el qual no s’està de donar detalls morbosos sobre la manera com els companys del noi varen recollir-ne el cadàver, li varen treure un anell de prometatge que portava per donar-lo al seu pare i el varen dipositar en un improvisat taüt que Regàs es va emportar en una camioneta per enterrar-lo a prop dels seus.

La comparació entre la mort heroica del noi  —“Al fill Miquel, que em mostrà la ruta del Sacrifici”, diu la dedicatòria impresa al començament de “Confessions”—  i la fugida cap a l’exili de Xavier, militant republicà, va ser el detonant de la dura actitud de l’avi vers els quatre infants que en aquell moment estaven repartits entre Holanda i França i no va descansar fins que va aconseguir que el Tribunal Tutelar de Menors li concedís la pàtria potestat de tots quatre. De tot el que va passar a continuació se’n parla, de manera més o menys novel·lada, a “Luna lunera”.

En el proper capítol, que tancarà la sèrie, comentaré els tres llibres de memòries que fins ara porta publicats Rosa Regàs i us donaré unes quantes referències bibliogràfiques que us ajudaran a aprofundir en la història d’aquesta família.

(Continua –i acaba–  aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!