Llegint el llibre de Jaume Subirana “Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019” que acaba de publicar Ediciones Cátedra (vegeu aquí) em trobo amb la figura de Víctor Balaguer, un personatge polifacètic (vegeu aquí) que l’any 1863 va presentar a l’Ajuntament de Barcelona una proposta –acceptada gairebé en la seva totalitat– d’assignació de noms als carrers de la nova ciutat que s’eixamplava de resultes de l’enderrocament de les muralles, el 1854, i del desenvolupament del pla urbanístic ideat pocs anys després per Ildefons Cerdà.
Aquesta lectura coincideix, casualment, amb una altra que vaig enllestir fa un parell de setmanes: la de l’opuscle “A propòsit dels carrers de Barcelona. Víctor Balaguer, les llibertats ancestrals i les llibertats modernes”, de l’historiador Ramon Grau i Fernández, publicat el febrer de 2017 dintre de la col·lecció Quaderns del Seminari d’Història de Barcelona (vegeu aquí) que edita l’Ajuntament de la ciutat.
(si cliqueu al damunt, la imatge creix)
Val a dir que en la meva llarga vida de barceloní militant una de les coses que m’han agradat més de la meva ciutat és la manera com està organitzat el nomenclàtor dels carrers. Una organització no gens casual i que denota que darrere seu hi va haver algú amb idees i criteris clars: l’esmentat Víctor Balaguer. Vegem com ell mateix s’explicava en la seva obra “Las calles de Barcelona. Origen de sus nombres”, editada en dos volums els anys 1865 i 1866:
“Cuando el autor de estas líneas se encargó de poner nombre a todas las calles del ensanche, concibió el plan de que todos fuesen acomodados a hechos, glorias e instituciones pertenecientes a la historia de Cataluña, a fin de formar un conjunto general, histórico y armónico.” Per això, com explica Jaume Subirana, en els carrers de l’Eixample es pot llegir el mapa mental i identitari d’un dels representants més emblemàtics de la Renaixença catalana del segle XIX.
A tall de resum diria que dels quaranta-vuit noms de carrers atribuïbles a Víctor Balaguer un segle i mig després es mantenen tots llevat del de Wad-Ras (avui Doctor Trueta) i del ja esmentat d’Universitat per Enric Granados.
Tot plegat una lliçó d’història, de Barcelona i de Catalunya, que tenim a tocar de les soles de les nostres sabates que val la pena de conèixer, valorar, difondre i, per què no, admirar amb un orgull ben legítim.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!