Totxanes, totxos i maons

Per la banda literària aquestes últimes setmanes m’han proporcionat dues alegries. La primera és la recuperació de la llibreria Ona que obrirà portes en un nou local del carrer Gran de Gràcia un dia d’octubre que s’anunciarà oportunament.

La segona ha estat l’atorgament del Premi Trajectòria a l’escriptor Pep Albanell (Vic, 1945) en el marc de la Setmana del Llibre en Català que es va clausurar el passat diumenge.  (n’hi ha més)

Pel que fa a la primera notícia ja apunto la possibilitat de tornar a parlar-ne aquí mateix tan bon punt la llibreria s’hagi inaugurat i jo l’hagi pogut visitar amb un mínim de deteniment.

Quant a la segona bona notícia començaré dient que hi va haver una època que vaig estar molt en contacte amb en Pep Albanell. Va ser entre finals dels anys 70 i principis dels 80. Si fa no fa quan jo començava a fer les primeres passes com a “escriptoret incipient” (la frase és seva, per cert) carregat d’il·lusió i de bona voluntat jo, i de santa paciència ell.

Val a dir que en aquesta època va ser fonamental el paper que va jugar el Gaspar Aguayo, el llibreter del carrer Amèrica, que al capdavant de la seva petita Llibreria Maga va saber aglutinar allò que es va arribar a conèixer com a “grup d’escriptors del Guinardó”. En vaig parlar amb més detall fa un parell d’anys en els dos apunts que li vaig dedicar (vegeu-los aquí i aquí) arran del seu traspàs.

En aquella època jo tenia molt fresca la lectura de “Ventada de morts”– sense cap mena de dubte una de les grans novel·les catalanes de la segona meitat del segle passat- i el fet de poder conèixer personalment l’autor i de saber que, a part de compartir llibreria i llibreter, érem veïns de barri em va impulsar a seguir-lo de prop, a passar-li alguna de les coses que escrivia i a demanar-li consell.

De fet, no és gens casual que en la primera Totxana que vaig escriure el juny de 2004 ja hi aparegués una referència a Pep Albanell i a unes paraules que em va dir a propòsit de l’“Ulisses” de James Joyce (vegeu-ho aquí).

Els records ara se’m barregen i es compacten com si les coses passessin l’una darrere de l’altra i segurament no deuria ser així, però per aquells anys recordo que en Pep -que ja començava a ser un valor sòlid tant en literatura infantil i juvenil com per adults- va entrar a treballar a la Caixa ocupant una plaça en l’àrea de formació del personal.

En el grup del Guinardó hi havia dos escriptors –Joaquim Carbó i Estanislau Torres– que treballaven des de molts anys enrere en aquella entitat i penso que va ser concretament en Carbó qui li va plantejar la possibilitat de presentar-se a la plaça que es convocava i que finalment va guanyar. Recordo també (tot i que, ho repeteixo, és possible que la memòria em traeixi) que va canviar de pis dintre del mateix barri i que va tenir dues filles molt seguides.

El que sí que evoco amb claredat -tot i que sembla que és un episodi que, estranyament, ha quedat relegat a l’oblit- és un accident que hi va haver en l’autopista entre Barcelona i Tarragona i que en un dels cotxes afectats hi anaven Quim Monzó, Quim Soler, Carme Riera i Pep Albanell. Poca broma.

De tots quatre escriptors l’únic que va sortir malparat va ser en Pep que va haver de ser hospitalitzat durant un temps amb problemes de flebitis en una clínica que situo en la zona propera al carrer Aragó i el passeig de Gràcia ja que recordo haver-lo anat a veure algunes vegades. Si no m’erro crec que estic parlant dels primers anys 80.

Amb els anys les nostres vides es van anar bifurcant i els meus contactes amb en Pep han estat, la majoria de les vegades, en activitats organitzades per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana o en la presentació d’algun dels seus llibres. Ens hem anat seguint les respectives biografies i sé que en ell jo hi tinc un bon amic i tots plegats un escriptor molt considerable l’obra del qual algun dia haurà de ser estudiada detingudament.

Aleshores ens adonarem que Pep Albanell -i el seu “alter ego” Joles Sennell al qual, per cert, acaba d’anunciar que pensa jubilar molt aviat- és un autor molt digne de ser tingut en alta consideració. I aquest merescut Premi Trajectòria no fa més que reconèixer-li una vàlua que jo celebro i proclamo amb aquest modest apunt d’elogi.