Totxanes, totxos i maons

Tot és relatiu, a la vida. Per això una cosa tan normal com jubilar-me funciona exactament al contrari del que va dir Neil Armstrong en posar el peu damunt la superfície de la Lluna: és un fet imperceptible per a la col·lectivitat i un enorme pas per a la meva trajectòria personal.

Des del 18 de desembre, quan vaig escriure la primera crònica de la meva jubilació, fins avui, que tanco la sèrie,…  (n’hi ha més) 

Confesso que vaig començar a escriure aquesta crònica sense tenir un pla prefixat de continguts. Val a dir, però, que no m’ha calgut perquè en la majoria dels casos un apunt m’ha portat al següent sense haver de forçar gens el discurs.

Ara bé, una cosa sí que la tenia clara des del primer dia: volia reservar pel final el comentari sobre les reaccions que la meva marxa de la feina va suscitar entre els que fins aleshores eren col·legues meus. Un repertori extens, aquest dels col·legues, perquè les característiques del meu càrrec -i els anys que m’hi vaig dedicar- em van portar a relacionar-me amb una gran quantitat de persones de tots els nivells administratius. Tant del Departament de Cultura, el meu, com d’altres departaments de la Generalitat i organismes col·laterals.

Com ja he explicat aquí, vaig establir contacte, en la majoria dels casos a través del correu electrònic, amb més de 400 persones per fer-los saber la notícia i convidar-los al xeflis de comiat. Moltes d’aquestes persones varen respondre els meus missatges amb paraules de simpatia que no oblidaré.

Paral·lelament, els companys més directes varen tenir la magnífica idea de preparar un llibre de signatures per tal que tothom que ho desitgés hi escrivís algun text personalitzat.

Aquest llibre -i els correus de resposta a què he fet referència fa un moment- ara són a casa meva i molt aviat formaran part d’una carpeta força gruixuda que aplegarà tot allò que està relacionat amb el meu procés de jubilació i que conservaré en un lloc d’honor del meu arxiu de documents familiars amb la intenció que sigui útil (o, almenys, interessant) pels qui em seguiran.

I si algun dia noto que la meva autoestima baixa una mica (em passa poc, tot s’ha de dir, però ens fem grans i mai no es pot posar la mà al foc) obriré la carpeta i em posaré a llegir els textos plens de generositat i de sincera estimació que la gent em va deixar.

Hauria d’anar acabant… Ara que hi penso, ja fa temps que no li escric cap carta a la meva néta (vegeu aquí) i em sembla que potser aquest és un moment oportú per explicar-li unes quantes coses sobre el dia que el seu avi es va jubilar i les paraules amables que els seus companys de feina li varen deixar escrites en un feix de correus electrònics i en un llibre de tapes vermelles magnífic per fora i preciós per dintre.

M’hi posaré ben aviat. 

(Aquí s’acaba aquesta crònica -pausada- d’una jubilació: la meva. Gràcies per la paciència)